Darrere de la Barcelona de la Copa Amèrica, la que té el lloguer mitjà a gairebé 1200 euros o la que llueix amb orgull el Pla Endreça, hi ha una ciutat que és vulnerable com un trèvol, que creix als marges com ho fan les plantes als vorals de la carretera. Això és el que fa deu anys que canta Guillem Simó: que malgrat que viure a la capital sigui un drama, malgrat que la vulguin vendre, malgrat que hi hagi una Barcelona que no vol els veïns i les veïnes, hi ha una altra part que la lluita perquè és casa seva. I això és també el que va defensar al directe de celebració d’aniversari d’Adala a la Sala Paral·lel 62 amb les entrades esgotades.
 

El concert va complir, en el millor dels sentits, tot el que se n’esperava. “Blank fosk” va ser el tema que va obrir el directe, al qual van seguir, desordenades, diverses cançons del mateix EP, Blank Fosk (Trebol Negre, 2018), així com de la trilogia Born·Cel·Ona (La Panchita Records, 2018) i els més recents Klima (Radi Records, 2022) i Delta (Radi Solar, 2023). Alguns dels temes més celebrats van ser “Nòmada”, un cant a l’amor lliure, “Drames”, sobre els problemes a la ciutat barcelonina, o “La nostra sentència”, una cançó que el cantant va publicar juntament amb Little Java l’any 2019, després de les protestes contra la sentència del Procés.

Entre les sorpreses que Simó va oferir al públic de la Paral·lel 62 va haver-hi la invitació de pujar a l’escenari a Elane, Senyor Oca i Bittah de Tribade, per cantar els seus temes conjunts: “Cançons per caminar”, “Sense pressa” i “Amor al barri”, respectivament. Tampoc va faltar “Sound system”, que l’artista va cantar envoltat del públic com ho mana el model del gènere, ni la participació dels pares de Guillem Simó i King Siva, present entre la banda de músics del projecte. La mare i el pare del cantant van llegir, sota un silenci sepulcral, un text que va escriure el pare sobre la construcció del barri de Torre Baró, on la família del músic va arribar fa uns anys i on han mantingut una certa connexió i implicació amb la comunitat. Aquest text, de fet, és el protagonista del tema “Barrio” i, enmig de la lectura, el pare de Simó va voler reivindicar que, més enllà de figures importants com Manolo Vital, protagonista de la pel·lícula d’”El 47”, hi ha molts altres projectes i associacions veïnals que han lluitat pel barri.
 

En una línia més global, Simó va fer al·lusió també a la situació que viu Palestina i al negoci de les armes, i va cantar en l’últim tram de la nit “La nostra sentència”, amb versos com “crema l’estat” que el públic va cridar gairebé de manera rabiosa. Però no va ser la ràbia qui va guanyar el directe, sinó el reconeixement d’una trajectòria musical que s’ha mantingut ferma en els seus valors. En primer lloc, en el de mantenir-se fora de les dinàmiques, contractes i passadissos de la indústria musical convencional, que juntament amb altres artistes s'ha materialitzat en el segell Radi Solar, una discogràfica comunitària i assembleària rara avis en el panorama català. I, en segon lloc, en la persistència de voler cuidar la comunitat, de mai donar per perduda Barcelona. Després diran que la música en català d’avui no parla de política.