L’esperança, les cures i l’estima són el motor de vida dels germans Pau i Júlia Serrasolsas. Després de l’últim disc, Vida meva (Halley Records, 2024), Ginestà ha configurat un EP lluminós, Només viure (Halley Records, 2025): quatre temes que prenen perspectiva de les experiències viscudes i es deixen amarar per la incertesa bonica de la vida.



De 'Vida meva' a 'Només viure', aquest EP és la continuació del disc que vau presentar l’any passat?
Pau Serrasolsas: Crec que és una extensió del concepte de Vida meva. El disc de l’any passat estava molt lligat a l’amor cap a una persona i al desamor posterior, amb dues parts molt marcades. Una d’amor de parella i l’altra sobre la ruptura i el renaixement per tornar a estar bé. I d’alguna manera, Només viure és una continuació d’aquesta segona part, que parla de la incertesa bonica que ens brinda la vida i, en definitiva, de viure i no pensar gaire.
Júlia Serrasolsas: En aquest disc posem el subjecte en un mateix, i no tant en relació amb algú altre.

És un disc que té més a veure amb l’autoconcepte?
P.S: Sí, és més individualista en el sentit d’estimar-se, cuidar-se i a partir d’aquí expandir-se a tot arreu. Parlem també de fer-nos grans. Crec que és la primera vegada que posem sobre la taula totes aquestes qüestions des d’un punt de vista tan explícit. Hi ha temes com el lloguer, fer-se gran o evadir-se del món sortint de festa que reflecteixen com la nostra generació està putejadíssima. L’únic que ens queda és viure i intentar fer-ho el màxim de bé.


Per tant, tot i aquesta continuïtat, és un disc escrit des d’una perspectiva diferent que l’anterior?
J.S: Sí, està escrit des d’una maduresa diferent a l’hora de parlar del tema de l’amor, per exemple a “Deixar-se anar la mà”, una cançó en què es veuen les coses amb perspectiva i ja no hi ha ràbia ni dolor. Només queden les ganes que les coses vagin bé i que hi hagi una reconciliació des de l’amistat.
P.S: És la primera vegada que escrivim un disc amb perspectiva, perquè fins ara sempre havíem parlat del que vivíem en cada moment, fos l’amor o el desamor. En aquest cas, hem fet les cançons posant en context tot el que musicalment ja havíem fet, plantejant una mena de retrospectiva. A les entrevistes moltes vegades ens pregunten si cada disc és el més madur que hem fet, i nosaltres sempre diem que sí perquè cada cop som més grans i cada cop tenim més clares les nostres mancances i fortaleses.

En el cas de "Deixar-se anar la mà", que és un tema molt personal, et vas arribar a plantejar de publicar-la com a Pau i no com a Ginestà?
P.S: Mai vaig plantejar publicar-la fora del grup, però sí que vaig tenir el debat si signar-la com a Ginestà i, entre parèntesis, Pau i Laia. Però al final ho vam fer així perquè ja s'entenia que en aquest cas Ginestà era només jo. Altres vegades, la Júlia ha cantat cançons sola i també les hem signat com a Ginestà.


El disc recupera una sonoritat més pop i no tan electrònica com amb 'Vida meva'. Quina ha estat la intenció?
J.S: Crec que la comparació ve sobretot inspirada per l’últim single de Vida meva, que va ser “La meva sort”, on realment vam apostar per un so més electrònic i potser feia la sensació que aniríem cap a allà. Però, en realitat, tenim ganes de tornar a un so més orgànic. Per això hem treballat amb Pep Saula (Sexenni) i amb Xicu –bateria del grup–, i crec que hem trobat un equilibri molt bo. Diria que l’estil del disc es podria definir com a pop electrònic.

Com ha estat treballar amb un nou productor després de fer els dos últims discos només amb Xicu?
P.S: Ens hem sentit molt còmodes a l’estudi, perquè en Pep és un gran professional. Teníem clar que la cançó “Només viure” havia de marcar el nou so, i a partir d’aquí hem anat treballant i perfilant el disc. La direcció final crec que ha estat molt bona.
J.S: Vam tenir una conversa inicial i tant el Xicu com nosaltres vam coincidir que valia la pena treballar amb un altre productor. A nosaltres ens ha anat molt bé perquè ens ha permès descobrir noves maneres de fer i produir.

El 4 de desembre passat es va estrenar el vostre himne de la Unió Esportiva Sant Andreu, “Flames i ginesta”. Com va anar?
P.S: Fa un temps, el Sant Andreu ens va explicar que volien fer un nou himne amb artistes del barri com Andrea Motis, Joan Palà (Stay Homas), Daniel Alegret (Els Amics de les Arts)... Al final, la idea es va desfer i ens va anar perfecte perquè no ens agraden gaire aquest tipus de col·laboracions gegants a l’estil d’“Agafant l’horitzó” de Txarango. Un dia, el club ens va felicitar per Twitter per haver guanyat un Premi Enderrock 2022 a millor clip (“L’Eva i la Jana”) i els vaig respondre que havíem de fer l’himne. Ens vam reunir, van plantejar-nos una revisió de l’himne “Flames i ginesta” i l’hem acabat fent en un estil més rock, que s’allunya del nostre so.
J.S: El nou himne s’acosta a l’estil i l’energia que requereix un camp de futbol, perquè l’antic passava desapercebut i la gent no se’l sabia. Volíem que evoqués un aire de despertar amb un punt més hooligan.


També us heu involucrat en causes socials, com el desnonament de la Casa Orsola. Us sentiu sols en el 'mainstream' posicionant-vos públicament per determinades causes socials i polítiques?
P.S: D’una banda, anem tard, perquè el tema de l’habitatge és un tema tan transversal com el racisme. Ara sembla fàcil i és increïble veure tots els que s’hi han implicat, però fa molt temps que hi ha desnonaments i no paren de passar coses horribles als nostres barris. La Casa Orsola és un símbol de lluita i probablement serà una fitxa de dòmino que farà moure moltíssima gent i estaments del país. Ens encanta que s’hi hagi posicionat tanta gent, però tant de bo també hi siguin amb altres qüestions que ens afecten, més minoritàries i sense vuitanta mil càmeres de televisió.
J.S: Posicionar-se quan hi ha un focus mediàtic i tothom veu que hi ets és molt més fàcil que quan no existeix.
P.S: De fet, quan el Sindicat de Llogateres ens van escriure per tocar-hi els vam dir que no, perquè no volem ser sempre el grup de totes les causes...
J.S: ...i perquè també volíem viure-ho des de baix.