El compromès músic ripollès Sergi Carbonell presenta la tercera referència com a cantautor en solitari després de Txarango. Amorosa bondat (Halley Records, 2025) és un disc que pren partit en els aspectes formals, amb la veu, la guitarra i una petita banda, i també en favor de l’amor, l’entesa i l’empatia en un món cada cop més tòxic.



'Amorosa bondat' és un disc optimista?
Penso que sí o com a mínim té vocació de ser-ho. Tot i això, no deixa de banda la realitat que vivim en un món molt trencat, amb molt de dolor i amb situacions terribles, i em sembla que també està bé ser-ne conscients. Potser en altres discos no havia estat tan explícit, però aquesta vegada tenia la necessitat d’endinsar-me en les dues situacions que mouen el món, el dolor i l’esperança.

Per què has posat aquest títol al disc?
El títol està inspirat en San Juan de la Cruz, però és una idea que em sembla molt senzilla i potent a la vegada. L’extrema dreta assalta els nostres ajuntaments i les institucions, i no passa només aquí, sinó a tot el món. Per això és important reivindicar certs valors com la bondat, l’empatia, la compassió o no jutjar sense saber la realitat. Si he de cantar, vull fer-ho sobre aquests temes, perquè està ple d’opinadors, youtubers i mitjans de comunicació que ja es dediquen a donar altres punts de vista. El neurocientífic nord-americà Richard Davidson va concloure que un cervell sa era un cervell bondadós.


A la cançó “Deixa’m no cantar” fas un repàs a alguns dels conflictes mundials més significatius. Com veus el món?
Aquesta cançó va néixer d’una entrevista que vaig escoltar al polític David Fernández, en què explicava el concepte que he incorporat a la cançó sobre quanta realitat som capaços de suportar. No és que no siguem empàtics o conscients amb tot el que passa al món, que realment sí que ho som, però és molt dur viure coneixent la realitat existent i, al mateix temps, sabent que la nostra inacció i el nostre silenci ens en fa còmplices.


També deu ser una qüestió de supervivència. Al final si ets tan conscient de tot, et pots acabar tornant boig…
Sí, suposo que cal trobar l’equilibri entre ser conscient del que passa al món i saber que, al final, el nostre privilegi està sustentat sobre la desgràcia i la misèria d’unes altres persones. Tot i això, no acabem de ser conscients que moltes vegades, a l’estar tot tan interconnectat, les nostres decisions poden afectar de manera negativa altres llocs del món.

El disc però, no l’has fet tot sol, també hi ha la col·laboració del cantautor madrileny Pedro Pastor. Com va anar?
M’interessa poder treballar amb diferents artistes, perquè cadascú té maneres diverses de fer cançons i sempre se n’aprenen coses. Amb Pedro Pastor, que és fill de l’històric cantautor Luis Pastor, vaig coincidir en un festival i d’allà va néixer la idea de gravar conjuntament alguna cançó. Tot i que no sap parlar català, va voler gravar en la nostra llengua i el resultat ha estat molt guai. A més, a l’última cançó del disc (“Dorm”), la meva companya Almudena Barbero també recita unes paraules per tancar el repertori.


Amb aquest tercer disc en solitari, ja et reivindiques obertament com a cantautor?
Sí, jo em sento cantautor. Sento que estic aprenent l’ofici, perquè amb Txarango venia d’un món completament diferent, tant pel que fa als llocs on tocàvem com a la música que fèiem i la gent a la qual arribàvem. Soc un cantautor perquè intento dir coses amb les cançons. Aquesta tardor i per primera vegada vaig fer una gira tot sol, amb la veu i la guitarra, per petits locals. Va ser bonic perquè vaig notar que les cançons connectaven d’una manera més profunda.

Enyores, però, l’època de Txarango?
No, la veritat és que no. Prefereixo viure feliç amb el que tinc en cada moment, perquè no m’agrada mirar enrere amb nostàlgia. Tinc un record molt bonic i amorós de tot el que vam viure. Va ser una aventura superbonica, però no l’enyoro i estic content de poder viure coses noves. A més, en l’àmbit personal, amb alguns seguim tocant i amb els altres encara ens veiem i mantenim el contacte.