Poc s'ho esperava el rocker de Torelló Dan Peralbo que des d'aquell desafortunat concert cancel·lat per l'esclat de la pandèmia a principis de 2020 —en què tan sols havia venut 30 entrades—, el seu projecte creixeria tant en tan sols 5 anys. Després de recollir el passat dijous el Premi Enderrock 2025 al millor disc de rock per la crítica pel seu primer llarga durada homònim (Montgrí, 2024), ahir el músic va omplir la sala 1 de l'Apolo de Barcelona després de superar les seves pròpies expectatives: sobrepassar unes setmanes abans l'aforament de la sala 2, i optar per traslladar el concert a la sala gran per a poder encabir-hi tothom.

Malgrat el mig any que ha separat la sortida del darrer disc i el concert, la realitat és que el directe va servir per a presentar les noves cançons de Dan Peralbo i el Comboi, el seu darrer disc. Un àlbum que han treballat conjuntament amb el segell Montgrí, i que han treballat amb la calma necessària per madurar més les cançons i ordenar els passos a seguir a l'hora de publicar un disc.
 
Acompanyat dels tres membres habituals d'El Comboi i l'addició del guitarrista Litus Guilera (Filipin Yess), Dan Peralbo va obrir el concert amb el que probablement és el millor rif de la seva discografia: el de "Com es mou", un dels temes més celebrats del seu últim disc i que fins i tot va arribar a ser puntualment la sintonia del pòdcast La sotana. Amb un directe dinàmic i amb pocs parlaments, Peralbo i companyia van continuar entregant allò innegociable en qualsevol dels seus concerts: l'energia, tal com van reflectir temes com "L'esperit" o "Que nos quiten lo bailao".

Dan Peralbo va abaixar algunes revolucions amb alguns temes lleugerament més reposats, com "Tot allò que vaig sentir", en què el torellonenc va demostrar que la seva sensibilitat és absolutament complementària amb el seu cantó més esbojarrat, o la cançó d'amor ambigua  "Julivert", qui sap si dedicada a una persona, a aquesta espècie culinària o a algun psicotròpic. El guitarreig més frenètic va tornar a guanyar força de manera progressiva amb més cançons com l'àmpliament corejada "La rutina", la funk-rockera "No em feu cas" —interpretada en directe per primera vegada—, o l'encertada versió de "Cari" de Julieta, en què van demostrar com transformar amb molt criteri un tema de pop mainstream al rock.

En l'equador del concert, Dan Peralbo va tenir l'ocasió de recuperar alguns dels temes del seu primer EP, Cosquis My (The Yellow Gate Records, 2020), com "Trànsil (vaig tan fumat)" i la 100% rock'n'rollera "No tens por a la mort" —tot i que també en va deixar fora alguna com "Oda a l'Ada"—. Per descomptat, tampoc no va oblidar la gran majoria dels temes que va publicar just després de guanyar el Sona9 2021, Miris com t'ho miris (The Yellow Gate records, 2022). En va recuperar "Diumenge" —marcada per uns bonics arpegis de guitarra—; "Pizza amb massa mare", en què la gent va embogir amb la cèlebre frase 'si ja saben com em poso, perquè em conviden?', o "Aina", dedicada a la seva cosina.
 
Al tram final, van deixar un dels moments més emocionants del concert: la versió acústica de "Margarita", interpretada al bell mig de la pista. A més, Peralbo va reservar tots els temes més coneguts del darrer disc: "He begut (una mica massa)" —amb un breu cameo de Sidonie, Cala Vento i Al·lèrgiques al Pol·len—; "Bang, bang, bang" i "Quin anorama", en què va agrair a tot el públic la seva assistència i va desitjar que tant de bo hi poguessin haver moltes més nits com la d'ahir. Per a cloure l'actuació, va reservar la història d'amor a Torelló d'"Angelina Jolie".

Directe, concís i sense concessions. Així es podria definir el concert de Dan Peralbo i el Comboi, que fins i tot es va permetre el luxe de prescindir dels protocols prefixats dels bisos. Una nit en què el rocker de Torelló i el quartet d'El Comboi van demostrar que les guitarres encara tenen molta corda per seguir apuntant i disparant ben fort, tal com diu el tema "Bang, bang, bang". Si bé a hores d'ara ja és més que evident que les guitarres ja no copen els superhits radiofònics, tampoc mostren cap símptoma per a ser enterrades definitivament. De la mateixa manera que la televisió no va acabar amb la ràdio als vuitanta —tal com vaticinava la cèlebre "Video Killed The Radio Star" dels Buggles—, les bases pregravades tampoc mataran les guitarres.