Fa molt temps que segueixo els Buhos i, segurament, és dels grups que he vist més cops en directe. D’adolescent em va captivar l’energia, la potència i l’actitud que plasmaven dalt de l’escenari, mentre interpretaven les cançons d’aquell Natura Salvatge (Música Global, 2014) que tant m’agrada. Amb els anys, el seu repertori ha anat variant, però el que no ha canviat ni una mica són les ganes amb què afronten cada concert: a l’hora de transmetre vitalitat, o de convertir cada lloc on van en una festa, no hi ha ningú que els atrapi.

Així ho han demostrat també aquesta nit a la sala Razzmatazz de Barcelona, convertint el concert de presentació del seu darrer disc, Sempre dempeus (Halley Records, 2025), en tota una celebració de la vida i dels bons moments que aquesta ens regala. Hit rere hit, doncs, han construït un directe digne d’una de les bandes de més èxit dels Països Catalans de les últimes dècades. I és que ja en són 20 els anys que porten fent música i recorrent pobles i ciutats d’arreu.

De fet, a diferència del que passa en altres ocasions, a l’actuació dels gallecs Quinkillada, els encarregats d’obrir la vetllada, la característica sala barcelonina ja es trobava plena de gom a gom. Feia goig veure a tantes persones amb la samarreta de supporters dels Buhos, morint-se de ganes de cantar totes i cadascuna de les cançons del setlist que el grup havia preparat. A l’ambient es notava quelcom especial, sobretot quan va esclatar l’eufòria en veure que els llums de la sala s’apagaven per donar entrada a l’esperada actuació dels de Calafell.

D’aquesta manera, acompanyats d’una atractiva escenografia, els Buhos van sortir a l’escenari fent vibrar un públic ben eclèctic gràcies a un primer bloc de cançons, perfectament entrellaçades, de les quals en destacaven himnes com “Volcans”, “Mil batalles” o la recent “Actitud”. L’explosivitat de l’inici ja deixava entreveure cap a on anirien els trets al llarg de l’actuació. La festa estava servida, i els sortidors de confeti així ho indicaven quan van omplir tot el públic de paperets mentre sonava “Transmets energia”. La bona sintonia entre els membres del grup, després de tants anys, es feia més que evident en veure’ls gaudir com a nens tocant, cantant i ballant plegats.
 
Mentre el directe anava avançant, Guillem Solé, la veu i ànima del conjunt, va aprofitar una breu aturada per parlar del nou disc que just acaben de publicar enguany. Unes paraules que van precedir al moment més reivindicatiu de la nit, quan la cançó que dona nom a l’àlbum ens va fer emocionar a tots cantant 'Catalunya és el meu país, la meva bandera té un estel'. Uns versos que van acabar desfermant uns crits d’"independència" que van ser acompanyats del sempre atent bombo de la bateria.

Aprofitant l’avinentesa, Guillem Solé va seguir amb la vena reivindicativa per reclamar més espai per a la música mediterrània i festiva pròpia del nostre país que, en els darrers anys, sembla haver perdut protagonisme dins l’escena, en benefici d’un corrent mainstream que deixa poc marge de maniobra per a l’alternativa i homogeneïtza massa el panorama. Paraules més que encertades, per donar peu a un dels instants més màgics de la nit, juntament amb la posterior interpretació de “Fins al final”: quan va sonar “Barcelona s’il·lumina” i la sala es va convertir en un cel estrellat, gràcies a les llanternes dels mòbils i dels encenedors de tots els espectadors.
 
Després d’aquest moment, la cervesa va convertir-se en la protagonista quan la melodia de “Birres i més birres” va fer pujar els decibels del recinte. Quelcom que va culminar quan el guitarrista Jaume Nin va beure’s una canya d'un glop mentre seguia tocant la guitarra. I és que aquesta, juntament amb “La última y nos vamos”, és d’aquelles cançons que van animar al conjunt a endinsar-se en el meravellós món de la música. Amb un punt gamberro, denoten aquell esperit més jovenívol i rocker que sempre portaran dins seu els Buhos i que no deixaran mai de mostrar als seus concerts amb aquests temes, a més del “Nos vamos pa’l festí”.

El bon rotllo i la sinergia amb el públic eren més que evidents, i les ganes de festa seguien intactes. És per això que, quan el conjunt va fer el ja tradicional bis, la gent no es va poder estar de corejar, de seguida, “no n’hi ha prou!” Un detall sempre apreciat pels artistes, que va fer que el baixista tornés a sortir en escena juntament amb el bateria per tocar el popular rif de “Seven Nation Army”, de The White Stripes, per acabar amb un solo que serviria per a obrir la darrera part del concert.

Llavors va ser quan va tenir lloc el punt més àlgid de la nit. Per sorpresa dels assistents, Solé va baixar de l’escenari per situar-se a la zona on hi havia la taula de so per interpretar, de nou, “Actitud”. La gent va embogir d’alegria amb la proximitat del cantant, qui, endut per l’emoció del moment, va llançar-se al públic a la penúltima tornada del tema. “Hem vingut a jugar”, deia Solé mentre ens acostàvem al final del concert.
 
La ja clàssica versió catalana dels Buhos de “Sweet Caroline” va completar un directe que feia cremar la nit, com bé canten en un dels seus grans èxits, per tancar d’una forma rodona l’espectacle. Amb “Actitud” sonant de fons, tots els components del grup van deixar els seus instruments per saludar i agrair l’escalfor rebuda per part del públic al llarg del concert. Un tancament que converteix el xou en cíclic, i estructurat de tal manera que la gent surti amb les mateixes sensacions que com ha entrat.

No hi ha cap mena de dubte que els Buhos són un grup capaç de fer gaudir als seus concerts, fins i tot a aquells que, d’entrada, no n'eren fans. Unes autèntiques bèsties dalt de l’escenari, les aus nocturnes més en forma del moment. I avui se'ls podrà tornar a veure a Razzmatazz, i aviat, en un concert especial sorpresa per celebrar el 20è aniversari.