Meli Perea (Bogotà, 1993) respira ritme, espontaneïtat i gaudi tant per la música com per la vida, que el 2021 la va portar a establir-se a les Cases d’Alcanar, al Montsià. Amb el productor Ancestral Beats va aproximar-se als seus orígens colombians a l’àlbum de debut, Prisma (Guspira Records, 2023), i ho continua fent amb l’EP Entre caminos (Guspira Records, 2025), que presentarà el pròxim 22 de març a la sala 2 de l'Apolo de Barcelona dins del festival Empremtes, i que és la primera part d'un disc més llarg que ha de veure la llum al llarg d'aquest any.



El teu EP incorpora molts ritmes colombians. És una decisió buscada o trobada?
Ha estat una cosa buscada, però la vida me l’ha donat, també. El fet d'escoltar-ho des de petita t'hi fa ressonar més. A l’estudi a Bogotà del meu productor, Nicolas Cantor 'Ancestral Beats', hem partit d’aquí. Li vaig dir que m’interessava conservar aquells ritmes, i ara més, ja que estic vivint a les Cases d’Alcanar i necessito tenir l’arrel més ben ficada al lloc. 
 
Amb Ancestral Beats, com us vau trobar i com treballeu?
Jo a Colòmbia tenia un projecte que es deia Suákata. Érem nou músics i fèiem hip-hop tropical. Ell ens va veure en un concert i, com que fa llibreries de sons per a sèries, em va dir que havia de gravar una cosa i la meva veu li podia servir. I vam començar una relació laboral. Anava al seu estudi de Bogotà i gravàvem. Després em va dir de formar un grup i va sortir Manglé. Però va durar molt poc perquè va arribar la pandèmia.
 
I llavors quan i com arriba el teu projecte en solitari?
Em vaig adonar que estava embarassada i que havia de venir cap aquí amb la meva parella, Sergi Batiste (DJ al grup). I quan en Nicolas va venir em va proposar de fer un disc. I va sortir el projecte com a Meli Perea, que duu el meu nom i on exploro tot el que vull. Amb ell treballem a distància: va venir el juny, vam estar dos mesos produint junts, se’n va anar i després jo vaig enregistrar les veus definitives al meu home studio a Cases d’Alcanar.
 

L’EP es titula 'Entre caminos' perquè et sents vivint en una cruïlla de camins, entre Catalunya i Colòmbia?
En part. La veritat és que em sento superafortunada d’haver arribat a les Terres de l’Ebre. Em sembla un espai molt tranquil i molt màgic per compondre. Soc lluny de l’urbs i de totes les facilitats que dona, però alhora soc en un lloc tranquil. Tenim dos fills, una nena de quatre anys i un de catorze, el nen nascut allà i la nena aquí, i això està molt bé per a ells: estan en llibertat, tenen natura a prop... És un contrast fort respecte a Bogotà.
 
D'on neix, aleshores, 'Entre caminos'?
L’EP es diu Entre caminos perquè és un homenatge a tot el que em vaig trobar el 2024. Per a mi va ser un any molt potent, vaig conèixer moltíssima gent, molt talentosa, i vaig tenir la necessitat de donar un sentit a cada trobada. Perquè si tenim els ulls ben oberts, veiem que cada trobada ens deixa un aprenentatge. I fins i tot quan penses que no, després el trobes; o potser tu has donat alguna cosa. És molt bonic veure que els camins es creuen per alguna raó.
 
A 'Prisma' vas gravar amb Adala la duríssima “Debajo el puente”, i ara, a l’EP, fas “Vengo a verte” a duet amb la portoriquenya Marina y Su Melao fent pura energia caribenya. N’estàs contenta?
La Marina és una artistassa. La vaig veure al Marula Cafè de Barcelona, i té molt poder a l’escenari. Toca els tambors de Puerto Rico i balla música tradicional, amb la seva faldilla espectacular. La sento superpropera al folklore colombià. Però és més que això... Sovint ho volem passar tot per la raó, perquè és una part molt important de l’ésser humà, que ens ha permès ser on som, però hi ha alguna cosa més que trobem quan ens acostem a l’altre sense el filtre racional. Deixem de raonar i mirem-nos als ulls, podem connectar, vegem-nos de veritat, de cor.


“Me llama la tierra” és una crida a les arrels rurals i aborda la realitat dels que heu estat desplaçats per la violència. Hi fas afrotech i tens un timbre que recorda Shakira. Quins referents tens?
Vaig créixer escoltant Shakira. És un referent per a mi, ho vulgui o no. Però n’hi ha un altre, Goyo, que ara canta com a solista i abans formava part de ChocQuibTown. Era un grup afrocolombià amb molta força, format per dos xics i ella com a veu principal. Goyo és un referent molt important per a mi, perquè al principi feia rap i després va fer més folklore del Pacífic, que és diferent del meu, però dona molt de sabor al hip-hop, que va ser la meva escola.
 
“Ésta pa mí” és vibrant i rítmica, mentre que a “Búsqueda” agafes l’aire del currulao com a inspiració i hi cantes ‘Abriendo la tierra, buscando raiz’. És en el ritme on et sents més arrelada?
Sí, tot i que “Búsqueda” va ser com reprogramar-ho tot en el terreny personal. Amb aquesta cançó faig teràpia i abraço sentiments. M’agrada ballar amb el públic i alhora m’agrada que hi hagi contingut, també. Crec que les persones que connecten amb el meu projecte són gent conscient.