Recordant Josep Fortuny és el que diu que és: un espectacle on la paraula i la música es dediquen a recordar qui va ser el gran ideòleg de la Companyia Elèctrica Dharma. Basat en el llibre del mateix Josep Fortuny El soroll després de Kerouac (Els llums, 2013), s'hi van llegir fragments i s'hi van interpretar cançons de tota la trajectòria inicial de la Dharma.
 
L'actor Lluís Soler va arrencar la vetllada des d'un escriptori a un costat de l'escenari. Tirant enrere en el temps fins a la infantesa de Josep Fortuny, va llegir sobre moments de 'festes arran de mar' i lemes com 'el nostre temps necessita misteri', alhora que anaven apareixent en una pantalla tot de fotografies de l'infant en moments de joc.

Després de les aparicions del germà Jaume Fortuny (recitant gestualment "Tramuntana") i de l'amic amb barret Lluís Muntada gairebé transmutat en Josep  (amb "Alegres desesperats"), el joc com a paradís perdut va brillar encara més en un text sublim llegit esplèndidament per l'actriu Sílvia Bel des del centre de l'escenari: "Quan no tocàvem de peus a terra", que versa 'Vine que anirem enrere (···) 'De vegades juguem com un miracle'. Xino-xano, els actors Lluís Soler i Sílvia Bel s'estan convertint en les veus catalanes més arrelades a la terra, quan recentment també les hem sentit en la verdagueriana pel·lícula Canigó 1883 (dir. Albert Naudín, 2024) i no han deixat mai de dir poesia ben nostrada.
 
Lluís i Joan Fortuny també van tenir els seus moments estel·lars, tant dients textos contundents com "Com un vàter embussat" —en parlar de mort pròpia, i la que succeeix en el i del mar Mediterrani—, com quan van entonar més d'una vegada amb força la trompeta i el saxo alt conjuntament, per escampar allò d''Han de caure les muralles. Totes totes totes. Les trompetes estan preparades...'. Que sens dubte en uns temps presents de vingudes de feixismes no està malament recordar i posar en solfa de nou.
 
Les fibres del cor de la Dharma van estar ben presents a la sala Paral·lel 62, des d'"Esperant l'autobús" fins a "Contra el fusell, un somriure". Gemma Humet va pujar a l'escenari per interpretar l'esperable i preciosa balada "La lluna ha fet el ple" —la qual es fa difícil de superar per ser un clar de lluna diàfan i sense ornaments, com l'enyorat "Catalluna"—. Però quan va esdevenir del tot esplendorosa va ser fent duet amb Joan Fortuny a "Si encara fóssiu aquí" (convertida ocasionalment en plural per recordar tant Josep Fortuny com Esteve Fortuny, a qui anava dedicada la cançó en la primera composició). Si, com es va veure durant la funció, el concert de diumenge es va enregistrar, aquesta cançó mereixeria tenir videoclip propi pel nivell d'emoció acumulat, d'un temps i una humanitat feta d'enyor.
 
Els textos de Josep Fortuny tenen molts aprenentatges de vida, com ara: 'vull per al meu net un món senzill, sincer i valent', 'els diners arruïnen les relacions humanes' o 'l'odi minva no amb més odi, l'odi minva amb més amor'. A la recta final van rescatar una cançó de 1979, "La nit és el teu cos, amor", i es va fer un bis del discurs de Josep Fortuny que ha marcat la memòria col·lectiva antimilitarista del país: "La gent vol viure en pau i a quatre desgraciats no els dona la gana...".

La vida dels germans Fortuny ha transcorregut paral·lela a la de Catalunya i han format part de la seva banda sonora, àmpliament i de ple dret. Un contagi sonor ben entès i ben estés com a la cançó "Muntanyes russes", on apareix el 'podrit destí', que a tots ens arriba la fi, però alhora amb unes vivències amunt i avall que res tenen a envejar les de Jack Kerouac a The Dharma Bums (1958) i la generació Beat a Califòrnia. Un als Estats Units; els germans Fortuny i la seva colla, als Països Catalans.