Com les guerreres descendents de la noblesa del Japó, Maria Hein s’ha transformat en una onna-bugeisha, una guerrera japonesa, al disc Katana (Primavera Labels, 2025). Inspirada en l’estètica i la cultura nipones, l’àlbum també l’ha portat a Tòquio per dissenyar-ne la part visual. Després de Tot allò que no sap ningú (Primavera Labels, 2023), la cantautora felanitxera ha iniciat un viatge per explorar els sons urbans, i això sense deixar enrere les arrels tradicionals illenques. 

Abans de la sortida del disc, Maria Hein ens regala en primícia l'últim avançament del disc, "Ninja", que continua la història de venjança que ja havia presentat a "Geisha". En aquesta nova peça la cantant canta sobre un amor impossible i explica com això a vegades et fa acabar fent bogeries: 'Cada nit a un temple he resat, per un amor que sempre havia somiat'.


L’estètica japonesa de 'Katana' cohesiona el teu projecte musical més ambiciós. Quina part mostra de la teva personalitat?
Sent que per fi he fet un disc que em representa totalment. És molt més madur, més adult, i crec que fins ara no havia fet un treball tan rodó. Mai no havia gravat tan bones cançons. He pogut fusionar tota la part de música urbana amb la meva essència més d’arrel. La majoria dels temes es poden ballar, però alhora també hi ha música creada amb instruments i versions de les peces tradicionals que més m’han marcat.
 
En què et vas inspirar per plantejar aquest disc?
Realment, vaig començar fent cançons sense tenir clar que acabarien sent un disc. Al compondre les primeres i quan ja en vaig tenir unes quantes, em vaig adonar que tot tenia un sentit. Paral·lelament a les sessions de gravació em vaig obsessionar amb la pel·lícula Kill Bill (Quentin Tarantino, 2003) i vaig començar a crear històries ambientades en un moment postruptura, però amb un punt d’empoderament personal i de venjança molt inspirat en el film. 


El teu anterior disc narrava una història d’amor i de ruptura, i en aquest parles d’una venjança després d’una ruptura. És la continuació en la narrativa?
El relat segueix la història de l’anterior disc, però no ho vaig fer amb aquesta intenció. Tot i que la majoria de les cançons xerren del tema, també hi ha “Nana” o “Katanes i pianos” que tenen poc a veure amb una història de venjança. Són cançons molt diferents, tot i que al final sempre acabo parlant de mi, i per això penso que no hi havia la intenció que fos una continuació. M’agrada parlar d’històries reals en les lletres i crec que, per bé que el disc té una gran part de ficció per crear un imaginari global, tot són coses viscudes.
 
El títol del disc, 'Katana' —un sabre de l’època feudal dels samurais—, apareix mencionat en diferents temes. Volies crear un mantra, dins aquest imaginari, que unís tot el treball?
La meva idea era que totes les cançons estiguessin connectades i tinguessin un punt en comú. Per a mi, la catana és un símbol i també és el símbol del disc. Em sembla una arma molt elegant, però alhora letal i des del principi em va atrapar. A més, buscava un referent que pogués identificar tot el repertori i aquest em va semblar ideal per unir-lo sota un mateix paraigua.
 
Aquesta idea també es percep en els diferents 'adlibs' que utilitzes, sobretot amb el concepte ‘kill kill’ que apareix a cançons com “Geisha”, “Katana” o “Ninja”. 
Aquests adlibs són una manera gràfica i sonora de connectar amb la simbologia assassina de la catana i amb la idea de venjança. No estic segura de quina cançó va ser la primera que va contenir aquest recurs, però quan ho vaig introduir em vaig adonar que era una bona manera de mantenir el relat al llarg de tot el treball, igual que he fet amb la figura del sabre japonès. Són dos elements que traslladen l’oient a la història de venjança i que connecten les cançons del disc les unes amb les altres. De fet, els dos senzills estan connectats, de manera que “Nonadas” acaba amb el ‘kill kill’ amb què comença “Geisha”. 


 

L’ATRACCIÓ JAPONESA

La part d’inspiració japonesa apareix com a recurs al llarg de tot el disc. Què té d’especial el Japó? 
Sempre he tingut el somni d’anar al Japó, perquè m’agrada molt la part estètica. En aquest disc, la referència a Kill Bill és també perquè es va rodar en bona part en aquest país. I, a banda de la pel·lícula, també m’he inspirat en l’anime, com a “Nana”, i en la música tradicional nipona. Per exemple, per compondre “Geisha” vaig investigar les escales pentatòniques i els instruments tradicionals japonesos. La base està feta amb un shamisen, un instrument d’origen japonès de la família dels llaüts que històricament tocaven les geishes.
 
Finalment, has fet realitat el somni d’anar al país del sol naixent. Com va anar el viatge?
Va ser una experiència que recordaré tota la vida i que m’agradaria que la gent ho hagués pogut veure per un forat, perquè de veres que va ser èpic. Com que mai m’hauria imaginat poder viatjar al Japó, em va sorprendre tot un munt. També he de dir que no ho record tot molt clar, perquè quan visc una cosa amb tanta emoció, després em costa recordar-la. Per això tinc al cap que vull tornar-hi, tot i que ja m’hagi passat una mica l’obsessió. Abans sempre parlava del Japó, perquè és un lloc que m’agrada molt i m’ha inspirat estèticament, però en tornar també he acabat pensant que és un país com un altre, perquè no estem parlant de Nàrnia.
 
De fet, tota la part visual i estètica de 'Katana' està inspirada i rodada en el teu viatge a Tòquio. Et vas arribar que això podria passar?
Mai havia arribat a pensar que podria anar-hi, i menys a gravar tota la part visual del disc. El director executiu de la productora audiovisual Vampire, Àlex Julià, que treballa amb el meu segell Primavera Labels, em va proposar d’anar junts de viatge al Japó per rodar els clips del disc. El que pensava que seria una anècdota va acabar sent realitat. Em vaig tornar completament boja i vaig començar a pensar mil idees i localitzacions per gravar. Òbviament, aquesta part japonesa ha estat un plus, perquè els clips els podríem haver gravat aquí i no hauria passat res, però fent-ho a Tòquio s’ha completat el cercle i ha donat molt més sentit a la història.


Has modernitzat extraordinàriament la cançó “Alenar”, escrita per Maria del Mar Bonet el 1977 per a un àlbum homònim. Què té d’especial la peça, que va ser el primer senzill del projecte?
Record que al Papallones Tour volia versionar algun tema, i tenia clar que havia de ser “Alenar” de Bonet. La vaig provar a casa i em va agradar molt, i al concert de l’Apolo 2 (Barcelona, febrer 2024) vaig cantar-la. Tothom em va felicitar perquè els havia encantat, i em deien que l’havia de gravar, cosa que no havia ni pensat, però que en aquell moment va quedar al fons de la meva ment. Al final, quan estava gravant el disc, la vaig incloure en el procés i va acabar entrant. 

El disc mostra l’evolució d’una Maria Hein més reggaetonera a una altra de més íntima i tradicional. El teu objectiu era encaixar a 'Katana' l’estil urbà i la música d’arrel? 
Quan vaig començar a fer les primeres sessions per gravar les cançons del disc, la intenció era experimentar amb sonoritats que no hauria fet mai. Vaig decidir treballar amb productors urbans, com Kabasaki, Roots i Bexnil, que coneixen bé el gènere, perquè m’hi poguessin introduir plenament. M’encanta la música urbana però mai hi havia entrat del tot, de manera que volia fer un pas endavant, però sense abandonar l’estil tradicional, perquè és una essència molt meva. Quan componia les noves cançons me’n sortia una de més urbana i després una altra de més tradicional... I quan vaig tenir uns quants temes escrits, em vaig adonar que els havia d’ajuntar, perquè tots aquests estils formen part de mi.