Amb un peu calçat a la cançó d’autor i l’altre al rock contundent, Joanjo Bosk és un figuerenc que ha sabut trobar el seu espai a la complicada escena musical catalana. No tot han estat flors i violes i alguna vegada ha estat a punt de llençar la tovallola, però la seva discografia ja és de les que fa patxoca. Amb l’ajuda inestimable del seu col·laborador Albert Serrano, ha enllestit Fàcil (Microscopi), un nou àlbum del qual avui us presentem en exclusiva el clip de la cançó “Retorn”.


Parla’ns d’aquest “Retorn”.
"Retorn" és una paraula amb un significat doble. D’una banda ens parla de tornar a un indret ja conegut, i de l’altra, que és la que m’interessa més en aquesta cançó, és el que els artistes esperem del públic. Fem una cançó, compartim una música i esperem un retorn. La cançó té un punt de desencant, però també de resistència i d’adaptabilitat. Hi dic que malgrat els anys que porto fent aquesta feina, puc recuperar les ganes i continuar component cançons sense haver de pensar en el retorn que puguin tenir: ja no espero un retorn comercial, faig les cançons només pel plaer de compondre-les i enregistrar-les.

Sempre has viscut entre dues aigües: la cançó d’autor i el rock. Aquest disc és el d’un cantautor rocker.
Sí, inevitablement vaig d’una banda a l'altra. Com a síntesi, penso que és un disc molt acústic, fet amb molt pocs ingredients, i per aquest motiu, per més que apreto, no deixa de ser la cançó preelèctrica dels anys seixanta. En aquest sentit, he fet de la necessitat virtut. Sí que en algunes cançons hi ha aquesta mala llet rockera combinada amb la sensibilitat més de la cançó d’autor i la importància de les lletres. M'és difícil de definir, perquè pot ser un disc de rock acústic i alhora de cançó d’autor. Per a mi, el text és imprescindible i és un pilar fonamental de la cançó. És un rock tal com l’entenem nosaltres i no aquest rock banal estúpid que trobem tan sovint. M’agrada donar-li aquest contingut més canyer, més social i molt més poètic.

Sempre ho has tingut això de donar contingut a les teves cançons, de connectar amb el món que t’envolta. Per què són necessàries les cançons d'aquest disc?
Principalment eren necessàries per a mi. He passat una època de desencís i per a mi era necessari dir-me a mi mateix que encara puc fer que cançons que valguin la pena. Per exemple, “Com les utopies” parla de com ens estan prenent el futur i s'estan posant en qüestió tots aquests ideals pels quals hem lluitat; “Sentit” parla del dret a morir dignament; “Roda que roda” aparentment és una cançó inofensiva, però té mala llet en el contingut… Hi ha algunes cançons que tenen aquest vessant social.



També hi ha un parell de versions.
Sí. Hi ha una adaptació al català i acústica del “Hey, Hey, My, My” de Neil Young. Per a mi, Neil Young i aquesta cançó en concret em van obrir un món, em van trencar la idea que jo tenia de cantautor afrancesat, més proper a nosaltres. El vaig descobrir el 1991, quan jo era molt jovenet. Per a mi és un símbol, i n’he fet una versió molt crua, molt senzilla, on canto i toco l’harmònica. La segona versió és “Una décima de segundo” d’Antonio Vega. Volia cantar una cançó en castellà. En la meva primera etapa, principalment havia cantat en castellà, i el primer disc de Zulo era tot en castellà, excepte “La fàbrica” en versió acústica. Aquella cançó enllaça perfectament amb el que he fet aquests darrers anys. Ara he volgut fer el contrari, posar una cançó en castellà en un disc en català.

Fa un temps vas anunciar que tornaves al món de les bandes de rock i deixaves el teu projecte en solitari…
Sí. Va ser just abans de la pandèmia. Vaig tenir un moment de crisi. Són els cicles de la vida. Arriba a un punt que intentes tornar allò que ja has conegut. Però al final no va prosperar. Bé, vaig muntar Corada i vam fer un un disc. Però no és un disc de rock dur, és un disc de rock.