_Aina_Canyelles(1).jpg)
Per què heu dedicat un EP sencer a Barcelona, imaginada com una ciutat amb una plaga de sarna?
Roc Bernadí: Era una idea que sempre havíem tingut al cap. De fet, el tema friqui de la sarna forma part de l’imaginari de tots els barcelonins. I això, sumat a la realitat que patim amb la manca d’habitatge i la realitat que travessa el teixit associatiu del Poblenou, ens ha permès crear el relat per al disc.
Júlia Díaz: Sempre ens ha agradat i realment ens fa molta gràcia la idea de parc temàtic que darrerament s’ha atribuït a Barcelona. A poc a poc hem anat transformant les ciutats en parcs d’atraccions dedicats només a la gent que hi arriba des de fora. Per això hem aplicat aquest concepte al disc, tot i que hem posat el focus al tema de la sarna amb el títol de Sarnalona.
La dedicatòria no és una carta d’amor, sinó una crítica sarcàstica a una ciutat “elitista i inaccessible”, sobretot als temes “Sarnalona” i “I <3 BCN”. La ironia és la vostra essència?
J.D: La ironia és un element que ens caracteritza i, de fet, la nostra amistat també neix de la necessitat de fer broma de tot. A més, creiem que a partir de l’humor podem fer arribar un missatge molt més contundent. El concepte de la sarna ens ha permès parlar de la infecció que viu Barcelona, però també traiem ferro a la part negativa amb frases com ‘sarna con gusto no pica’, que al final vol dir que tot pot tenir una part positiva.
R.B: En realitat, no ens hem inventat res. Moltes de les referències, sobretot relacionades amb la sarna, estan basades en les xarxes socials. I pel que fa a la nostra manera d’escriure ens hem inspirat en altres artistes com el poeta barceloní Eduard Olesti i el seu poemari Sarcop (Galerada, 2022), perquè ens agrada el seu humor i la seva manera d’afrontar l’art.
Al disc també hi ha una mirada positiva cap a la vida, sobretot amb “Carinyo”, un tema on demostreu que tot i que la ciutat està fatal, no us rendiu.
R.B: Quan algú neix i creix en una terra o en una ciutat, és molt difícil desfer-se’n. Jo he viscut molt aquesta sensació quan soc fora de Barcelona, sobretot quan treballo a Madrid. Trobo a faltar molt la ciutat quan no hi soc, però quan torno l’odio i no en vull saber res.
J.D: Tots plegats condemnem moltes coses que passen a la ciutat i que no ens agraden, perquè és una merda i està infestada. Però, al mateix temps, ens hi volem quedar a viure, volem lluitar i resistir contra tota aquesta plaga, perquè si marxem els estarem regalant casa nostra. Molta gent ha decidit marxar de la ciutat. Si és per voluntat pròpia, molt bé, però si és perquè no ens podem pagar un pis, és un problema i s’hi ha de fer front.
Tant de bo poguessin entendre aquest missatge els especuladors, els expats i els guiris...
J.D: Ens encantaria veure tots els guiris i expats que venen al ‘Brunch in the city’ escoltant el nostre senzill “I <3 BCN” mentre ballen totalment empastillats. Tant de bo soni a tot arreu, ho entenguin i captin la ironia de la situació.
R.B: Per això vam escriure pràcticament tota la cançó en anglès i en castellà. I també és curiós que justament fos aquesta la que vam presentar a la darrera gala dels Premis Enderrock de la Música Catalana si només té algunes frases en català... Però així som nosaltres i aquesta, al final, és la nostra essència irònica. I tant de bo entenguin aquesta ironia.
Vosaltres sou del Poblenou, un barri castigat sobretot pel 22@, com viviu aquesta lluita per l’habitatge?
J.D: Dintre de la dificultat que tenim com a persones joves en l’accés a l’habitatge, si que és veritat que ens ho mirem des d’un privilegi, i en som plenament conscients. Venim de famílies treballadores que tenen un cert poder econòmic, som blancs, hem nascut aquí i tenim els pares aquí. Per tant, malgrat que sigui difícil, sabem que tenim una part de privilegi.
R.B: Però costa trobar un lloguer. Jo he tornat fa poc a viure a Barcelona i m’he trobat de cara amb aquesta realitat del que costa trobar un lloguer i del car que és quan el trobes. I això que tinc la sort de tenir una feina que em permet poder-me pagar un pis. Però la lluita no és només per l’habitatge, és també pels espais públics, que cada dia desapareixen més a la ciutat. Ja no es donen permisos per a fer festes populars als barris i es posen moltes traves per fer qualsevol acte cultural al carrer. O també en els espais, perquè veiem com canvien els negocis per posar coses destinades a aquest públic. Tot es veu afectat per la voluntat d’uns expats o turistes que venen unes setmanes o dies i que els molesta la música que posem.
“I <3 BCN” contrasta especialment amb “Posa’t guapa”, la vostra primera balada. Per què tants canvis en un mateix EP?
R.B: Quan estàvem component “I <3 BCN” vam tenir la idea de fer un canvi radical enmig de la cançó, trencant completament amb el ritme, com fa Rosalia en alguns dels seus temes. I al jugar amb una roda d’acords més melancòlica ens va sortir la tornada de “Posa’t guapa”. Llavors vam tenir la idea d’afegir-hi un sàmpler de la cançó “Barcelona”, de Freddie Mercury i Montserrat Caballé, que al final hem transformat en ‘Sarnalona’ per a “I <3 BCN”.
J.D: Ens va agradar la idea de barrejar la tonada de “Barcelona” com a contrast amb la ciutat d’abans dels Jocs Olímpics, ja que justament als anys vuitanta es va fer la campanya ‘Posa’t guapa’. De fet, literalment significava ‘posa’t guapa per a qui ve de fora’. Ens agrada jugar amb els ritmes i els conceptes.
A ‘Marrana’ ja us vam poder escoltar jugant amb diferents estils. És molt Svetlana això de fer el que us dona la gana?
J.D: A vegades penso que algun dia se’ns acabaran les idees i els estils i que acabarem fent barreges estranyes, però ja ens està bé innovar. També és una cosa molt actual això de fer fusió de tot i no encasellar-se amb un sol estil.
R.B: Tal com diuen Fades, estem fent una oda al pop, a la cultura pop, i al final això ho engloba tot. Podem fer una batxata amb un tros de salsa o una rumba, i al final tot està en el prisma de la cultura popular i del pop.
A banda de l’electrònica i la balada heu jugat amb la rumba i el mestissatge català. És també una manera de reivindicar la ciutat, a través de la seva música?
J.D: A final la rumba catalana ha nascut aquí és un estil que ens agrada i que tenim a la sang. També volem reivindicar aquesta cultura mediterrània de carrer, de comunitat, de cantar amb la guitarra i passar-ho bé, de celebrar… Que a vegades semblem nòrdics tan tancats. Hem volgut posar la rumba com a base, però barrejar-la amb la música que escoltàvem nosaltres, un rotllo Txarango del 2010 amb pitos i jaranes.
R.B: Volíem personificar el retorn de Txarango i volem ser les encarregades que tornin les trompetes [riu]. Hi ha moltes coses que evidentment no volem que tornin, però que al final no deixen de ser part del nostre ADN, i es nota. Aquest estiu, per exemple, fent un DJ Set, la gent es tornava boja amb “Agafant l’horitzó”. És veritat que ara mateix estem farts de les trompetes i no volem veure més un grup d’homes agressors dalt l’escenari, però volem que torni aquest sentiment d’estar a la platja de Bogatell borratxos de sangria i amb els amics ballant, celebrant i fent comunió per oblidar-nos de tot el que ens diferencia.
Amb aquest disc heu deixat clar que sou incorregibles, un retrat de vosaltres mateixos sense complexos. Us fa por que en algun moment algú us pugui cancel·lar?
R.B: Des de Marrana que ens hem hagut d’autocensurar en alguns moments, i en aquest disc també hem hagut de rebaixar el to. És un tema curiós, perquè no volem perdre l’essència ni tampoc volem que ens cancel·lin. De vegades fem broma dient que tenim un altre grup alternatiu en què anem amb passamuntanyes i cantem les cançons que no podem publicar amb Svetlana.
J.D: Crec que sempre està bé jugar amb els límits, però estem jugant amb foc i de vegades ens cremem. Tal com diuen, qui no s’arrisca no pisca. L’humor és l’eina més forta que tenim, però també la més delicada. Jo al Roc, amb la confiança que ens tenim, li puc dir el que penso i sé que no passarà res. Però no tot es pot fer públic a les xarxes socials. A cada moment fem el que considerem que hem de fer. Som conscients que no agradarem a tothom i que potser crearem polèmiques, però, al final, això també és el que busquem.
No només porteu un EP, sinó que hi ha tota una performance darrere, com ens vau demostrar als Premis Enderrock. Com ho traslladareu en un tour això?
R.B: Tenim persones molt talentoses al nostre voltant. Tot el pensament, disseny i estilisme l’ha fet en Cesc Hernández, una persona molt avançada en el temps. Ell ens fa propostes molt potents i estem molt contents amb la seva feina. En els premis vam comptar amb una coreografia d’Ariadna Peya, que també és una passada. És molt guai com a artistes rodejar-nos de gent que en sap molt de la seva feina i deixar-nos emportar per les seves idees.
J.D: Al final, el que nosaltres busquem és aquesta provocació, sorprendre a la gent amb efectes visuals i una bona performance, perquè és el que volem veure quan anem de concert. A mi m’encanta imaginar-me al Palau Sant Jordi sortint propulsada des d’una trampilla, o fent màgia dalt de l’escenari.
_Aina_Canyelles.jpg)
.gif)
