Si Guaret (Propaganda pel Fet!, 2022) va suposar el renaixement d’Auxili, el seu nou disc, Aborigen (Último Pasillo, 2025) és una dansa melòdica amb noves capes musicals que modelen les seves cançons cap a una renovada sonoritat. Sense perdre l’essència, transiten pel reggaeton i el hip-hop i busquen un so més sintètic. Ho abordem amb Esteve Tortosa, rostre de la banda.



És cert que cada àlbum sovint representa un grau més de maduració musical, però amb el llançament d’'Aborigen' hi ha una transformació de l’essència sonora d’Auxili més directa.
Estem molt contents d’haver assolit aquesta nova sonoritat. Ja feia temps que buscàvem aquesta renovació. Amb els anys, els referents i el consum musical canvien. I, en conseqüència, ens abellia obrir el ventall. És evident que la nostra música ha girat entorn del reggae i la música jamaicana, però teníem ganes de barrejar el nostre estil amb noves sonoritats. Per a fer-ho, ens hem envoltat de gent com Toni Fort Pollet o Ferran Gisbert, un amic d’Ontinyent que està produint bandes com ara Arde Bogotá o Lory Meyers. Volíem renovar la nostra sonoritat sense perdre ni les arrels, ni tampoc la nostra identitat.


Encara que el single “Aborigen” mostrava una transformació musical, “One Shot” amb Santa Salut sí que va exercir d’avís nítid de l’adveniment d’aquestes noves sonoritats.
Totalment, era un tema molt més boom bap, molt més hip-hop. Ara bé, teníem clar que el single que s’havia de treure per a presentar el disc era “Aborigen”, perquè és una cançó que no ostenta aquesta ràbia. Auxili no són només cançons tan directes, sinó que també són temes bonics i fets des del cor. A més, “Aborigen” representava molt bé aquest canvi de sonoritat.


“Valencianotalibans”, ancorada al hip-hop, era un exponent encara més evident de l’evolució sonora.
Sí, i naix del convenciment que ens abellia fer rap. La veritat és que teníem la lletra i havíem de buscar-li una musicalitat, i aleshores vam fer recerca d’un loop d’alguna cançó tradicional que ens ajudara a fer el beat. Al final, vam topar amb la cançó tradicional “Amparito la filla del mestre”. Amb aquesta base, vam jugar, mesclant-ho amb l’electrònica, perquè teníem ganes de fer música sintètica de cara a la pantalla.

L’essència reggae, tanmateix, persisteix a “No cou, no pica”, on irromp Adala.
“No cou, no pica” és com una punyada en la taula, com dir a la gent: “Mireu, no se’ns n’ha anat la pilota”. Auxili és reggae i també ens abellia oferir cançons que estigueren més connectades amb la nostra discografia. “No cou, no pica” és un reggae lent, però amb pegada, que sona un poc a cançons com “Diga-li” o “Pàgines negres”.



El metrònom s’accelera a “Jo tinc”, amb un perfil més skatalític i amb feat de Les Testarudes.
Junt amb “No pica, no cou” i “Au, mone!”, representa el nostre concepte musical i reforça el nostre discurs i coherència com a grup. És una cançó molt del disc Dolç atac (autoeditat, 2013), molt rudegirl, i qui millor que Les Testarudes, a qui admirem, per acompanyar-nos. No hi havia millor opció que buscar unes rudegirls de veritat.

L’àlbum es tanca amb dues cançons que s’apropen al registre de la balada. Una és “Serem la nit”, amb diverses capes sonores i connexió amb Carles Caselles, de Smoking Souls.
En aquest disc hem jugat més que mai. A “Serem la nit”, volia fer un trap, però jugant vaig provar amb un arpegi de guitarra que sonava a Nirvana i acabàrem fent un trap-reggae. La màxima era: si no ho he sentit mai, anem pel bon camí. Aquesta cançó, que sona com una balada, partia de la reivindicació que, davant l’actual situació d’atac a la llengua, potser cal tornar al combat musical d’abans, però també hi ha gent que la interpreta com un homenatge als voluntaris de la Dana.

L’altra és “Au mone!”, que ens deixa la por al cos. Parla del grup i transmet una percepció d’acomiadament.
Hem fet moltes cançons de pirar metafòricament. És una més. No és cap missatge encriptat d’acomiadament del grup, ni de bon tros.