Clara Peya (Palafrugell, 1986) presenta el disc de caràcter instrumental Solilòquia (Allau/autoeditat, 2025). Es tracta d'un dels discos més introspectius de la seva trajectòria, no només perquè hi condensa el seu saber musical al piano, sinó també perquè fa del seu diàleg interior catorze títols simbòlics entorn la solitud, amb la finalitat que allò que podria ratllar la bogeria es converteixi més aviat en música que transporta a un paisatge sanador. El disc va veure la llum el 6 d’abril, coincidint amb el seu 39è aniversari, com a regal per als seus seguidors, a qui ofereix tot un nou viatge musical i emocional.



El títol Solilòquia remet a la paraula 'soliloqui' —fragment d'un text teatral en què un personatge parla sol, adreçant-se a si mateix—. També a certa ‘locura’, però en aquest cas, una bogeria o obsessió que Peya no tracta des del vessant de la salut mental, sinó en el sentit que la música té una força guaridora per «estar bé amb una mateixa».

“Quan faig un disc, m'agrada que tingui una dramatúrgia”, descobreix així el pinyol de l’obra Clara Peya. “Solilòquia és un viatge musical. És un disc molt sònic fins a la peça “Rescue”, on hi ha el punt d'inflexió: allà apareix la meva veu com un mantra i rescata l'oient perquè es pugui sostenir mentre el piano fa el seu camí. Quan faig la selecció de peces, algunes entren i altres cauen del disc, perquè vull portar-lo a un lloc. Veig la música com una obra de teatre o una pel·lícula, on anem saltant d'una escena a una altra”.


El disc arrenca a "El glaciar del fin del mundo", que, juntament amb "Bambú", crea les músiques més contemplatives. “A la primera peça, em situo en un lloc fred i el més lluny possible, tan lluny que es converteix en immensitat i provoca vertigen. Es percep en les notes que trio. Sovint la gent diu que una cosa freda és poc emocional, però per a mi, el fred conté emoció, i et col·loca en un lloc on pensar les coses i portar-te a nous llocs”, assegura Peya.


Aquesta emoció freda també és present en peces com "Àlfil" —una oda sonora al "moviment lateral"—, "Miedo al miedo" o "Búho", totes amb un punt “molt melòdic i sobri”. D'altra banda, Clara Peya perfila espais com "Motel", que considera un dels refugis del disc: “Hi ha petits refugis de quietud o calma dins d'una obra general molt melancòlica. 'Motel' és una peça de quan ja ha passat l'huracà, t'has recompost, però el dolor hi és. Ara bé, el dolor l'has integrat. Admiro profundament les persones que han transmutat el dolor”.


La veu també apareix a "Puxi", que dedica a la seva germana ballarina, Ariadna Peya: “Són àudios on ella riu, que connecten amb la seva essència. Té una profunditat, una saviesa, una tranquil·litat i un optimisme... M'encanta com veu el món. Viu d'una manera que m'inspira”.

La pregunta del disc podria ser 'Pot la soledat portar a la bogeria?'. Però la tesi no és que una senti la seva pròpia salut mental debilitada en la soledat, sinó que l’obsessió, com passa a la peça final del disc —l’electrònica “Comecocos”, “et pot portar a un lloc més lúdic”, assegura Peya.


Amb Solilòquia, Clara Peya vol rescatar i rescatar-nos contra l'epidèmia de soledat i aïllament social actual, transformant la soledat a través del silenci propi: “Dir-se i acceptar que potser de vegades tinc molta gent al voltant, però em sento sola perquè no estic bé amb mi mateixa. Ens hem de caure millor quan ens quedem soles, hem de ser capaces d'estar bé amb nosaltres mateixes”. El benestar personal podrà ser social si aconseguim que una cosa porti a l'altra.

Finalment, Peya confessa que a Solilòquia no es pot buscar cap influència artística conscient (no hi ha cap "Dafne" que respongui a cap mite ni autor d'òpera) ni lloc físic real (no cal buscar cap fi del món a la Patagònia ni Antàrtida). El disc ha nascut de molts moments d'insomni que ha patit últimament, això ha fet que el disc, enregistrat en sordina, regali més de mitja dotzena de nocturns sui generis per ser escoltats com qui medita.