La cantant i compositora mataronina presenta el seu quart àlbum en solitari, 12 (Satélite K, 2025), a cavall del pop i el folk anglosaxó i amb un títol vinculat a l’astrologia. Gessamí Boada incorpora ritmes i textures noves, i canta lletres sovint amb aire poètic, en un exercici d’autoanàlisi des de pols oposats amb la llum del sol i la foscor de la lluna.


 
Quin és el significat del '12' del títol del disc?
Em va costar molt de trobar el títol per al disc i al final vaig aconseguir la fórmula, ja que per primera vegada he fet servir un número. Hi ha dotze cançons, que encaixen amb les dotze fotografies que presento. Més tard vaig descobrir que l’1 és el número del sol i el 2 de la lluna, i justament aquest disc parla molt de llum i de foscor. Hi ha cançons que tenen energia positiva i altres que parlen de les nostres parts més fosques.
 
De fet, el primer tema, “Agafo aire”, parla de l’acceptació. Aquest és el 'leitmotiv' que relliga les cançons del disc? 
Sí, és una manera de parlar de l’acceptació de les dues parts, el yin i el yang que tenim a dins. Jo vinc d’una família bastant hippy i el tema de l’espiritualitat sempre l’he viscut amb molta naturalitat. L’astrologia em desperta molt d’interès i, des d’aquest punt de vista, el sol i la lluna són elements molt importants.
 
En quin sentit?
El sol és el signe del zodíac i la lluna marca la personalitat. Això és el que diuen, tampoc en sé tant! He volgut vestir les cançons amb una pàtina d’espiritualitat, i al final he descobert que el número 12 és molt potent i històricament té molt de bagatge.
 
El primer senzill, “Surto de mi”, parla de recomençar. Per què?
Perquè és un disc diferent dels altres. M’agrada canviar, seguir una línia pròpia però explorant coses noves. La cançó va de com surto de la meva zona de confort, imagino coses que no han passat i que no he viscut, i a veure què passa.


En aquest tema hi col·labora el concursant d’'Eufòria' Xavi Noms, ara conegut com a Elio Haven. Com el vas descobrir?
Precisament el vaig descobrir a Eufòria de TV3, com a moltíssima altra gent. Jo imparteixo classes al Grau Superior del Taller de Músics, i tinc dos alumnes que també participaven en la mateixa edició del concurs, la Bita i el Pau Culleré. Des de llavors, vaig seguir molt el programa i em vaig enamorar del Xavi Noms, i per això li vaig proposar de col·laborar al disc. 
 
A la cançó “Constellations”, on participa la cantant nord-americana Hayley Reardon, dius que hi ha reminiscències del pop de Coldplay i del folk de Joni Mitchell. Són referents teus?
No, la comparació és perquè Hailey Reardon és molt fan de Joni Mitchell, crec que és una de les seves grans inspiracions com a lletrista, i la producció està molt enfocada al pop britànic. Ens vam ajuntar per fer aquesta cançó i hem trigat dos anys a publicar-la, però estic molt contenta de com ha quedat. M’agrada la seva aportació, com a artista és una compositora excel·lent i explica unes històries precioses. La recomano moltíssim.
 
Escoltant la teva evolució del folk al pop, què ha canviat des de 'White Flowers' (Microscopi, 2018) fins a 'On començo jo' (Microscopi, 2020) i el darrer, 'L’art d’estimar' (Satélite K, 2022)? 
El primer era un disc de directe, on cada músic va posar el seu gra de sorra a l’estudi. Amb On començo jo vaig explorar els sons més electrònics. I a L’art d’estimar vaig fer el contrari, buscant l’acústica de la guitarra i el piano. Ara, amb el nou disc, he fet una fusió de tot i passo per molts estils. 


Gràcies a la producció de Kquimi Saigi i Arnau Figueres, t’has acostat més que mai al pop britànic i nord-americà? 
El pop és la música que més m’agrada escoltar, sobretot Ariana Grande i Beyoncé, tot i que la meva música no és tan comercial. A més, també m’interessa el folk de cantants com Lizzy McAlpine o Victoria Canal, que al setembre va actuar a Barcelona i vaig fer-li de telonera. Hem fet una producció completa. Hi ha molts cors i guitarres acústiques, que són energètiques, i per a les bateries n’hem buscat una d’especial per a cada cançó. 
 
També t’agrada Antònia Font, i per això li has dedicat una cançó titulada amb el nom del grup? 
El tema “Antònia Font” fa referència a una cançó del grup mallorquí que es titula “Aquesta pluja”. M’he imaginat que el protagonista de la història m’ensenyava la cançó i per això he fet un homenatge al grup. Explico una història d’amor a través de la cançó.
 
Ara fa uns anys vas formar part del projecte femení Woman’s Collective. Com veus la situació de les dones a la música?
Veig que anem massa a poc a poc. Falten dones músiques, encara no n’hi ha prou. I sobretot manca reconeixement i també espais als festivals. L’altre dia sopava amb Judit Neddermann i em va explicar que en una entrevista li van preguntar què li havia semblat la música de Pau Figueres per a les seves cançons, quan la compositora és ella precisament. Si des de la societat no veiem les dones com a possibles músiques i creadores, difícilment ho podrem ser.