Sense pressa, però sense aturar-se, la bagenca Anaïs Vila ha construït una trajectòria ascendent amb cada nou disc que presenta. Ara sempre (Temps Record, 2024) respira una calma inquieta, un temor per un futur tenyit de crisi climàtica, d'esclat i de finals de l'amor. Com si Leonard Cohen li hagués xiuxiuejat 'he vist el futur, germana, i és un assassinat' però també, 'l'amor és l'únic motor de la supervivència' ("The Future"). Es tracta d'un àlbum acústic, poètic i madur que començarà a presentar el dia 15 de febrer al teatre Kursaal de Manresa.


 
D'on surt el títol d'aquest quart disc, 'Ara sempre'?
Surt en el moment que vaig veure que estava escrivint sobre la relació que tinc amb la crisi climàtica, amb la parella i amb la salut mental, en concret l’ansietat. Em vaig adonar que vivim el present, i potser sota aquesta premissa no pensem que les decisions que fem ara tenen incidència en el futur. El títol és el resum de tot això i la idea d'entendre l’ara en relació amb el que vindrà després.
 
El disc Arrenca amb “Remor (part 1)” que em recorda al so d’Anna Andreu o Ferran Palau i d’aquesta veu d’intimitat...
No és gens buscat, m’agraden l’Anna i el Ferran, però no n'han estat la referència. “Remor” per a mi és més íntim i propi. Ho vam veure de seguida, amb els productors Pep Soler i Andreu Moreno que això seria així, que tot sorgia amb un so apretadet, molt casolà, un so més apagat.
 

A “Tu, bressol” parles d’una escletxa, quina mena d’escletxa?
Seria l’escletxa de tot el que ens passa pel cap respecte al que estem vivint, de com explotem la natura i la por que tenim al que ha de venir. No volem obrir aquesta escletxa perquè ens fa por, però necessitem aquesta resposta en relació amb la natura i la crisi climàtica. També serveix com a metàfora de la vida i de les relacions on, de vegades, necessitem desencallar coses. La música comença més tranquil·la i després amb l’atmosfera electrònica es fa més dura.

A “Desert” hi col·labora David Carabén (Mishima). Com va arribar ell al disc?
Jo tenia el disc preproduït, i no volia fer els cors del disc jo sola, així que vaig convidar a altres cantants, alguns de propers com Gerard de Pablo, Enric Verdaguer 'Henrio' i Gessamí Boada. I vaig tenir la necessitat estètica de tenir una veu greu en aquesta cançó o “Cendres” i em va venir al cap el David. Havíem coincidit al final de gira del Mazoni (amb Pau Vallvé i Sanjosex) i en Carabén, al camerino, ja es va proposar obert a fer col·laboracions. Així que li vaig passar les dues cançons que havia pensat que fes, i va triar cantar "Desert". A "Cendres" hi canten els meus dos productors, perquè té un punt de diàleg, de relació de parella. Per a mi en David Carabén és un referent lletrístic i m’agrada també per la seva veu tan característica.
 
A “L’altra cara” parles d’un ‘desconegut que ha vist el buit’... qui és?
Aquesta cançó està dedicada al cometa verd [cometa 2022/E3 (ZTF)] , que havia passat per la Terra fa 50.000 anys durant el paleolític i el gener de 2023 va tornar a passar prop nostre. M’agrada llegir notícies de l’univers, i aquesta em va impactar. Vaig fer curta la cançó, com la fugacitat del cometa, perquè el seu pas per aquí dura poc. I també la relaciono amb què, de vegades, sembla que vivim en les coses que ens passen el dia a dia a nosaltres, però som un detall molt petit, i fora passen moltes altres coses.
 
“Autoconfinament” va més enllà del confinament pandèmic, oi? Té alguna cosa de punt de vista existencialista...
Sí, totalment. El títol em va costar trobar. Em vaig posar en els ulls d’una altra persona, que no està bé amb el que viu i que es tanca a casa i es planteja quin sentit té la vida. I clar, la veritat és que durant el confinament aquesta sensació la vam tenir una mica tots, de pensar on estem i cap a on anem.
 

A “Com una flor” parles de ‘ser llavor de nou’. Quina és la teva flor?
Parla de la importància de sostenir-nos. He viscut prop de persones que han patit depressió i ansietat, fins i tot jo he tingut una mica d’ansietat. En aquests moments, és molt important quan hi ha gent que t’obre la mà, sentir que hi ha gent que et rega per dins quan et sents dèbil. És molt important tenir una xarxa a fora que tingui cura d’algú que pateix una malaltia mental.

“Ara sempre” és la cançó més alegre, pop i somrient del disc. Et costa fer cançons en què et sentis despreocupada o és en aquest disc que volies remarcar que la felicitat són moments efímers que fugen ràpidament?
“Ara sempre” és una cançó d’amor cap a la meva parella (Gerard de Pablo, de Pantaleó). Jo soc molt feliç i vull que aquesta felicitat hi sigui sempre, però també cal acceptar que l’amor és efímer. De tota manera, també cal dir-nos les coses guais, tot i que em costa, aquí les dic. Hi ha cantautors com Guillem Roma que saben dir coses importants d’una altra manera, més content i feliç, sense parlar de banalitats... Però a mi ara no em surt així.
 
A “Cendres” cantes ‘sense ingerències del temps’...
Aquesta cançó parla de la rutina d’una relació de parella, que et pot portar a un lloc d’avorriment i pensar si ho hem de matar aquí o podem reviure-ho. Tota relació, amb l’entorn o amb la parella, s’ha de cultivar. He de dir, però, que aquest no és un disc que reflecteixi el meu moment actual. Emocionalment, jo ara tinc una relació estable i m’he situat en altres moments de la meva vida o he mirat des de les vides dels meus amics.
 
A “Coda” cantes ‘pinten bastos, però si vols jo t’abraço’. L’amor és l’ingredient principal per sempre fer-ho bé?
Jo crec que sí. Aquesta cançó em fa venir al cap totes les meves relacions i la veritat és que amb les meves exparelles hi tinc molt bona relació, si elles volen. Potser he tingut la sort de conèixer bones persones, però penso que hem de trobar maneres de fer-ho bé també en els finals de relació. Tant si vols deixar-ho com mantenir la relació, no hauria de quedar cap malestar. És un crit a qualsevol tipus de relació, no només l’amorosa: hauria de prevaldre això, per sobre de tot.
 
‘Ja no sé si puc mirar amunt’ anuncies al final del disc, “Remor (part 2)”...
No acaba gaire positiu. En un moment de la cançó dic ‘vull un fre a la mà’ i és una reflexió per la vida frenètica que tenim, i la relació amb el nostre entorn. Necessitem tenir més consonància amb el que passa fora de nosaltres. Personalment, em costa mirar el futur perquè no sé com enfrontar-m’hi.