L’artista barceloní Ernest Armengol va començar en la música a principis dels dos mil en grups com Sol Lagarto, per després va crear el seu propi projecte rere el pseudònim Matilda Blue, a més de continuar tocant amb altres grups com Lax’n’Busto. Actualment, participa en la gira de Jarabe de Palo en homenatge al difunt cantant Pau Donés, però, paral·lelament ha engegat un projecte amb el seu nom real, que presenta amb el disc Sí (autoeditat, 2025). Avui, un dia abans que surti, ens n'avança en primícia un dels temes, “Homenatge”. En parlem amb ell. 



Estrenem “Homenatge”. Quina història hi ha darrere d'aquesta cançó?
A “Homenatge” miro el camí que he transcorregut fins a arribar on soc ara i reflexiono sobre qui vaig ser, qui soc i qui seré. Però, sobretot, “Homenatge” és una invitació a brindar pel camí que encara està per fer i convida a encarar-lo pas a pas amb els braços ben oberts.
 
Aquest tema forma part del teu primer disc en solitari, ‘Sí’. Per què començar ara un projecte propi, després de girar amb diverses bandes?
Porto tota la vida fent música rere altres noms i em semblava que havia arribat el moment de donar la cara, i posar el meu nom. La meva terapeuta està molt contenta que hagi decidit posar-me al davant i reivindicar la meva persona.


Has trobat el teu camí com a músic i el teu so propi després de formar part de tantes agrupacions?
Realment, sempre he fet el meu camí. Amb Sol Lagarto ho feia d’una manera més coral, però era jo qui duia la batuta de la composició, i Matilda Blue, en el fons, és només un pseudònim, un alter ego de la meva persona. Tot i que la meva intenció sempre va ser fer una banda, al final eren les meves cançons i era el meu projecte, tot i que tingués un altre nom.
 
Per què titular el disc únicament amb la paraula ‘Sí’?
És una declaració d’intencions. Vull reivindicar la paraula, perquè crec que dir que Sí és molt més agraït i poderós per anar per la vida que anar dient que No. Quan dius que sí convençut sents una satisfacció que t’omple per dins i és una invitació al positivisme com a filosofia de vida.


Un dels temes del disc, “Qui em donés la pau”, el dediques a Pau Donés, a qui ara mateix homenatges en una gira. Què significa per a tu?
Més que dedicar-li la cançó, em va inspirar per fer-la. El dia que va morir el Pau jo era a l’estudi maquetant la cançó, encara sense lletra. La notícia em va afectar molt, i en arribar a casa vaig vomitar la lletra sobre la melodia, un Sí a la vida inspirat en la seva mort. Més que tenir-lo com a referent artístic, amb en Pau Donés tinc una connexió difícil d’explicar. A més, aquell poderós primer disc, La flaca (Parlophone Music Spain, 1996), va coincidir amb els meus inicis com a músic i em va marcar molt com a artista.
 
Musicalment, el disc recorda el rock vuitanter. Ha estat una inspiració directa?
Jo vaig viure els vuitanta en plenitud i moltes de les cançons de la meva vida són d'aquella època. Quan estàvem buscant la sonoritat del disc amb el productor, Marcel Botella, ens vam adonar que potenciar certs sons de sintetitzadors ens duien a un lloc conegut per nosaltres i que ens venia molt de gust revisitar. No està fet amb cap estratègia comercial en ment, més aviat és per reconfortar-nos a nosaltres mateixos.
 
En general, són cançons més llargues del que estem acostumats avui en dia, algunes de més de 4 minuts. És una altra manera de reivindicar les cançons de pop-rock d’abans?
Segurament soc l’antiestratègia, però faig el que em surt en cada moment i mai he mirat la durada d'una cançó fins que està acabada, de fet molts cops ni aleshores m’hi fixo. Com també faig quant a la sonoritat, faig la música que m'agrada a mi. És l'única premissa que em poso a l'hora de compondre. En general, m’agraden les cançons llargues: quan alguna cosa m’agrada no vull que s’acabi!