Després de Retrats (Delirics, 2022) i Supernova (Delirics, 2023), al febrer va arribar el tercer disc de Sexenni, Joc de nens (Delirics, 2025). Tres mesos més tard, coincidint amb la seva segona portada a Enderrock, el sextet lleidatà ha ampliat el repertori amb una versió deluxe titulada L’expansió (Delirics, 2025), que inclou remescles, senzills ja publicats i dues cançons inèdites (“Enlloc com a casa” i “Avall lo paper”). L’aposta reafirma el fort arrelament conceptual que ha bastit la seva autenticitat. Amb una amistat cohesionadora i amb la ciutat de Lleida per bandera, la formació ponentina deixa clar que la vida és un joc i que el millor lloc on jugar-lo és a casa.



Després de llançar al febrer el tercer disc de Sexenni, 'Joc de nens', ara presenteu l’edició 'deluxe' amb 'L’expansió'. Per què?
Andrés Sánchez (veu): Al febrer no vam tenir portada a la revista Enderrock i ara hem aprofitat per publicar dues cançons inèdites, “Avall lo paper” i “Enlloc com a casa”, que volíem treure abans de l’estiu i les hem agrupat sota un mateix paraigua.
Pep Saula (baix i producció): A més, també ens ha permès incloure-hi cançons paral·leles, com l’adaptació al català de Love of Lesbian, “Fantastic Shine”, que vam fer per a La Marató de 3Cat amb el cantant Santi Balmes.
A.S: Els temes de L’expansió no estan relacionats amb el disc, tot i que hi ha una clara connexió amb “Enlloc com a casa”...
 
“Enlloc com a casa” ja s’ha presentat com la nova cançó de l’estiu de Sexenni. És una fórmula que us funciona?
P.S: Tradicionalment, sempre hem tret un senzill de cara a l’estiu. Pel tipus de música de Sexenni i per l’expectativa que el públic té de no saltres, vam pensar que havíem de gravar un nou tema estival. El 2022 va ser “De lao”, el 2023 “Per la borda”, l’any passat “La faràndula” i aquesta temporada, “Enlloc com a casa”.
 

La cançó parla de vosaltres o de col·legues als quals trobeu a faltar perquè viuen lluny?
A.S: És un retrat de la nostra vida. Cada dos divendres intentem tornar a Lleida. Per tant, tots sis hem viscut l’experiència d’arribar i quedar amb amics quan ja estaven acabant de sopar, per exemple. Això ens remou coses perquè hi ha setmanes en què no hi podem anar, altres que tenim compromisos del grup... Als amics de Barcelona sempre els dic que viure a la capital té coses dolentes, però que tenen la sort i el privilegi de compartir el barri on viuen amb els seus amics de tota la vida, i més en una ciutat amb una gran oferta laboral per guanyar-se la vida. A Lleida, evidentment, també hi ha feina i s’hi pot viure, però a Barcelona es talla el bacallà, i això ens fa anar i tornar de Lleida de manera permanent.
Ricard Perpinyà (bateria): Ens acabem desarrelant, tenim fomo [sensació d’estar perdent-nos coses], i això ens fa pena.
 
La llunyania de casa vostra no només té a veure amb Barcelona sinó amb les obligacions que us demana el grup?
Xavi Pons (veu i guitarra): Sí, perquè el moment típic de tornar a casa, que és l’estiu, ens el passem de gira. L’època de retrobament de les colles d’amics a les festes majors no la podem viure perquè estem fent concerts. Una de les coses dolentes de tenir un grup és aquesta, tot i que en té moltes més de bones.
A.S: A la cançó “Estimar-te com la terra”, Ginestà canta ‘Treballar els caps de setmana i no veure’t els feiners. Estimar-te com la terra que fa viure els cirerers’. Els va quedar molt bonic, però volien retratar exactament aquesta situació que ens afecta als artistes.


Per la seva banda, “Avall lo paper” la vau publicar per l’Aplec del Cargol i la Festa Major de Lleida. La vau compondre pensant de presentar-la en aquestes dues dates assenyalades?
A.S: Sí, però no va ser una preparació amb gaire antelació, perquè la vam fer al març.
P.S: És un homenatge a la rumba lleidatana. Com a anècdota, puc dir que el primer concert professional en què vaig cobrar un catxet va ser amb el grup de rumba Er Taqueta, que em va contractar per tocar el piano. Recordo que hi havia un guitarrista gitano de La Mariola, Bamba Reyes, que tocava tan bé! Però quan li demanava el to de cada cançó, ell em responia que d’allò no en tenia ni idea i que només sabia a quin trast havia de posar la celleta.
 
Però, quin és l’origen real de la cançó?
A.S: Tot va sorgir d’un reel d’un influencer d’Alguaire, Ivan Martínez (@germaivann), que havia vingut a alguns concerts de Sexenni. Va explicar que un boig del seu poble treballava a l’empresa de paper de Rosselló, una institució que és un referent històric i patrimonial. Em va fer gràcia el reel i, fent proves amb la guitarra, vaig començar una rumbeta i va acabar sortint la cançó.
P.S: Des del primer moment l’essència del grup ja era de festa amb temes com “El puma” o “Lleida Town”, que també tenen una lletra molt arrelada al territori i a la nostra realitat.

L’arrelament al territori, per tant, no és un tret identitari de Joc de nens sinó de la història de Sexenni en si mateixa?
P.S: Joc de nens és el disc més Sexenni que hem fet, i l’arrelament l’entenem vinculat a la nostra gent i les amistats. A més, tenim una altra arrel forta perquè portem Lleida per bandera. Sexenni som amics de tota la vida i el que ens fa ser autèntics és l’arrel de l’amistat.
A.S: Tot i això, sempre hem intentat ser coherents amb el que pensàvem. Sense anar més lluny, el meu jo de Retrats i el jo de Joc de nens tindrien discussions. He canviat la manera de pensar en diversos temes, com per exemple a l’hora de cantar en català i castellà. Ens sentim arrelats però sempre amb la voluntat d’evolucionar.
 

Creieu que la rellevància de l’arrelament conceptual que ha tingut Bad Bunny amb 'Debí tirar más fotos' (Rimas Entertaiment, 2025) ha amplificat el missatge de 'Joc de nens'?
P.S: Clar, i només cal veure que el millor disc per la crítica als Premis Enderrock va ser Nostàlgia Airlines, de Maria Jaume (BankRobber, 2024), que parla de la massificació turística i critica el desarrelament de Mallorca. Recordo que a la maqueta de “La faràndula” ja teníem clar que volíem representar en una sola cançó la festa major catalana i mediterrània. I dos dies abans, vaig tenir una conversa amb una mànager important del país que defensava la importància de l’arrel i de com el públic s’emociona amb el que ha viscut de petit i durant la vida.

El disc 'Joc de nens' no representa només nostàlgia, sinó que també parla de mantenir-se arrelats a la realitat. De quina manera?
A.S: Pot haver-hi alguns moments nostàlgics com la cançó “Una volta al sol”, però en cap cas es pot dir que sigui un disc nostàlgic, perquè parla contínuament de mirar endavant, tant a “Lamine Yamal” com a “Planeta d’Agostini” o “Cartell de prohibit”. I el darrer tema, “Podeu parar sou molt pesats”, diu textualment que no volem parlar de nostàlgia. Hi va haver una època en què es va posar de moda a Instagram fer publicacions amb fotos de càmeres antigues i imatges de quan eres petit. I està bé perquè hi ha gent que té records molt bonics, però a la nostra generació hi ha un excés de romantització de la nostàlgia. L’outro del disc fa de contrapès a tot aquest discurs, que podem arribar a comprendre per la situació econòmica actual i per la incertesa del futur.
P.S: Crec que la nostra generació utilitza la nostàlgia més aviat com a mecanisme de defensa per la por del futur.
 

Viure del passat no és una idea molt conservadora?
P.S: Tal com diuen al pòdcast de La Sotana, la nostàlgia és la droga dels covards.
 
A “Avall lo paper” hi col·labora el raper lleidatà Yung Rajola, que ja va participar a la vostra tercera cançó, “Crema catalana”. És el vostre padrí de bateig artístic?
A.S: Sí, cent per cent. Quintí Casals ‘Yung Rajola’ és un personatge molt interessant. El vam conèixer el primer dia que va venir a l’estudi a gravar “Crema catalana”. Com que li agrada la faràndula i és de Lleida sempre hem anat xerrant i passant el temps junts, fins que al final ens hem acabat convertint en grans amics.
Albert Melcion (veu i trompeta): Va ser el primer amic del món de la música i ara s’ha convertit en el millor.
P.S: Amb “Crema catalana” vam fer match total. I al final li he acabat produint un disc, un EP i ara sortirà un altre disc.
A.S: Ell em va introduir al programa Splice, que és com una caixa de joguines amb molts sons. Va ser un canvi molt important perquè ara ja no depenc de ningú per poder provar noves idees. Tot i això, també és un programa una mica controvertit...
 

Per què?
A.S: A molta gent li pot recordar els loops que es podien trobar fa temps per internet, i això és molt poc romàntic.
P.S: Però hi ha discos, com els d’Alizzz, que estan plens de sons fets amb Splice. Al final, no és tant una qüestió de les eines que fem servir sinó del gust de l’artista per ajuntar-les i seleccionar-les.
A.S: Hi ha molta gent que té clar que la música és molt més que un passatemps i hi troba un factor romàntic per autorealitzar-se com a persona. De la mateixa manera que també hi ha artistes que necessiten escriure cançons veient sortir el sol o després d’una experiència vital molt important. Els valors d’una cançó poden variar de manera absoluta segons la persona, perquè la gent escolta música per raons molt diferents.

Teniu clar que les cançons de Sexenni us les heu de sentir vostres, però també les ha d’escoltar el públic?
P.S: Totalment! El món no està fet per als romàntics. De fet, aquest és un dels possibles títols per al proper disc de Yung Rajola!
X.P: Un programa com l’Splice simplement és una espurna sobre la qual cal encendre el foc.


Sexenni fa música comercial per al 'mainstream'?
P.S: No som el tipus d’artista que agafa una base predeterminada i canta per sobre un tema com “La bachata”, de Manuel Turizo, però tampoc som uns puretes. Crec que Sexenni es troba en un punt intermedi, perquè alguns hem estudiat a conservatoris superiors de música, però també hi ha l’Andrés, que es pot considerar un profà en matèria musical.