UNA TAULA RODONA DE 'FIFES' I AFRUITATS 

Els camins de la militància lingüística i cultural catalana sí que són inescrutables! Et poden portar, per exemple, a basar una part no menyspreable de la teua personalitat en la cerca constant de bops nínxol en català a Spotify. I sabeu què? Les troballes que fas superen amb escreix el risc de basarda de flexejar i seguir només gent amb menys de 200 oients mensuals. No és performativitat, tossis, són ganes d’estrimejar coses en la meua llengua que no m’adormin en viu.

L’altre dia, en un atac de nostàlgia, repassava les meues històries d’Instagram d’abans del que es podria considerar la meua twink death –en català, aquell punt en què els homes gais deixen de semblar el noi de la mare i passen a semblar el Jordi Pujol– i vaig topar amb la meua primera història presumint de troballa musical lleidatana: Sexenni. Recordo que en aquella època només tenien una cançó sobre menjar pizza amb una popuda a qui segurament has krissejat, una altra sobre que et robin els kets a Lleida i una altra sobre un amic que fuma molts porros. Vaig pensar dues coses: “Si hagués anat a l’Institut amb ells, segur que m’haurien caigut fatal” i “Una boy band lleidatana? Me la foto pel trussy!”. 

Em van esnatxejar la perruca aquell dia del 2021 i encara espero que me la tornin, perquè aquests xexenis mengen i devoren sense parar. Si tenim en compte els antecedents de l’escena musical catalana, acabar estanejant una banda formada per no sé quants homes no entrava dins els meus plans. I si a més tenim en compte certs representants i tòpics de Lleida, encara menys. Però llavors van treure Retrats (Delirics, 2022), un disc on van aconseguir cuinar gavatxos i pijos barcelonautes, fer dues cançons ideals per cagar-te en la teua última situationship i, a més, una cançó que avui dia, de tant que la van gastar a les radiofórmules, no sé si és un saltensurt més gran per a ells o per al món en general: ‘De lao de lao de lao’. Amb Supernova (Delirics, 2023) van seguir explorant la clau de la seua identitat artística: fer el que els dona la gana, passar-s’ho bé en el procés i encomanar-nos aquest bon rotllo a tots els que els escoltem, ballem i cantem.


He de dir que tenia moltes ganes del seu nou àlbum, perquè no tenia ni idea de què es traurien de la màniga aquest cop. Llavors, van aparèixer “La faràndula” i “El club de la sisena hora” i vaig pensar que estaven tant de puta tornada. Ritmes que se t’empeguen com una mala cosa i barres que espilegen un munt. Quants cops no dec haver cridat que m’he posat al LinkedIn ‘Violinista del Titanic’? En definitiva, és aquesta essència única dels xexenis, de cantar sobre coses mundanes amb molta gràcia, com el col·lega que t’explica una anècdota fent birres.

A la presentació del disc a l’Apolo em vaig posar una mica Carrie Bradshaw i no vaig poder evitar preguntar-me “Com s’ho fan?”. Ja em perdonareu per reescalfar els meus propis canelons de Sant Esteve, però era allí i veia el mateix ambient que a la molt menys espectacular i molt més petita sala La Boîte de Lleida, quan hi van fer el concert de presentació del seu primer disc. Com s’ho fan per aplegar fifes i afruitats a parts iguals en sales i concerts d’arreu de Catalunya i fer-nos gaudir tantíssim? Entre barres de les seues cançons, tuits del Dula Pep Saula, entrevistes que els han fet i la seua música crec que ho entenc: simplement són un grup d’amics amb molt de talent que s’ho passen genial fent la música que els agrada. Estanejar-los sí que és un joc de nens!