L'akelarre antifeixista de Fermin Muguruza va comandar la segona nit de la 15a edició del festival Cruïlla, marcada per una programació punk on també van actuar Sex Pistols, St. Vincent, Dr. Calypso o Remei de Ca La Fresca. Sis mesos després de la seva antològica actuació al Palau Sant Jordi, el músic d'Irun va aterrar al festival barceloní per quart cop —després de fer-ho el 2013, el 2016 i també l'any 2007, quan el festival encara se celebrava a Mataró— amb un espectacle que va condensar en una hora i mitja el setlist del recital de principis d'any que commemorava les 4 dècades de carrera musical del cantant. 

L'actuació de Muguruza va evidenciar que el punk és una qüestió d'actitud, però sobretot de compromís social i polític. I en això Muguruza és imbatible. Ahir, a l'Escenari Estrella Damm, s'hi podia veure un músic que més enllà d'aprenentatges i evolucions i de disposar de força més recursos que ara fa 40 anys, continua sent el mateix que va debutar un 19 de juliol de 1984 a la campa Patxiku d'Errenteria amb Kortatu. Ahir, a Muguruza se'l va veure en estat pur: amb una samarreta del Club Deportivo Palestino —fundat per un grup de palestins exiliats a Xile—; utilitzant els monitors de tota la vida i prescindint dels in-ears (el sistema de monitors en format auricular), i prioritzant l'emissió de les seves visuals per la doble pantalla que presidia els laterals de l'escenari per davant de la típica realització festivalera que grava l'artista.
 
El repàs del seu cançoner va deixar moments de tota mena: la reivindicació del poble kurd a "Newroz"; la fusió bascojamaicana de "Euskal Herria Jamaika Clash" o el clàssic de Kortatu "A la calle", que va iniciar amb una enorme pancarta contra els enderrocs d'habitatges al barri de Vallcarca. Un cop superat l'equador de l'actuació, va deixar caure la majoria dels temes de les seves dues bandes anteriors, Kortatu i Negu Gorriak. De la primera va recordar "After-Boltxebike", amb un arranjament amb molt protagonisme pels instruments de vent metall; "Exterat", o la mítica "Zu atrapatu arte", amb la col·laboració de Juanra Rodríguez de KOP. De la segona, va recuperar "Hiri gerrilaren dantza" o la coneguda "Radio Rahim".

Després de més parlaments recordant l'1 d'octubre o en defensa del grup irlandès Kneecap i de l'anglès Bob Vylan per les seves proclames en contra de l'exèrcit i l'estat d'Israel, Muguruza va tancar l'actuació "Dub Manifest" i "Yalah, Yalah Ramallah", en què el públic va aixecar les pancartes que l'equip de Muguruza havia repartit abans del concert amb la bandera de Palestina per un dors i la del Líban per l'altre. I com era d'esperar, el ritual final de l'akelarre el va protagonitzar "Sarri, Sarri". Precisament, la cançó ha tornat a l'actualitat aquesta setmana perquè el passat dilluns es van complir 40 anys de la història que va inspirar la cançó: la fugida de l'escriptor Joseba Sarrionandia y Iñaki Pikabe de la presó de Martutene. 
 

L'ANARQUIA DESCAFEÏNADA

Si l'akelarre antifeixista de Fermin Muguruza va brillar amb escreix, no es pot dir el mateix de l'altre gran concert que va acollir l'Escenari Estrella Damm: el de la històrica banda de punk Sex Pistols amb el cantant Frank Carter. La gira de retorn del grup londinenc va passar prou desapercebuda per Barcelona amb una actuació d'una hora i quart descafeïnada.
 
Malgrat centrar el repertori en el primer i únic àlbum de la formació, Never Mind the Bollocks, Here's the Sex Pistols (Virgin, 1977), el directe va estar mancat de velocitat, energia i contundència. Tot i l'ànim i la bona predisposició que va intentar imprimir en tot moment el jove Frank Carter —que substituïa l'emblemàtic Johnny Rotten—, al trio original del grup, format per Steve Jones a la guitarra, Paul Cook a la bateria i Glen Matlock al baix, li va faltar actitud, força i rapidesa per fer la gran majoria de temes. Ni tan sols van arribar a lluir himnes com "God Save The Queen" o "Anarchy In The UK", que va tancar l'actuació precedida per una prescindible versió de "My Way" —que pretenia fer una picada d'ullet a la versió de Sid Vicious, baixista de Sex Pistols entre 1977 i 1978—. La resposta del públic al llarg del concert va estar dividida pels fans incondicionals, que van vibrar amb l'actuació enmig dels pogos a primera fila, i amb la de la resta de l'audiència, més fred amb el concert i a qui els Pistols no van saber mantenir del tot immersos al concert.
 

DR. CALYPSO, REMEI DE CA LA FRESCA, ST. VINCENT I SANDRA MONFORT, ENTRE ELS ALTRES PROTAGONISTES DE LA JORNADA

La segona jornada del Cruïlla va estar marcada pel punk, però no només en un sentit estrictament estilístic, sinó pel caràcter reivindicatiu i inconformista dels artistes programats. Després de les primeres actuacions de la tarda amb Mr. Kilombo i Seu Jorge, el primer grup català en actuar va ser Dr. Calypso a l'escenari Vueling. La històrica formació va fer un xou marca de la casa protagonitzat pels grans clàssics de l'ska de la seva trajectòria, com "2.300 milions", "Camí fàcil", "Aquesta nit" o l'himne antifeixista "Brigadistes internacionals". Per al final van reservar, "Born To Be Alive" i l'arxiconeguda "Plan 10", amb el públic llançant enlaire els barrets que el festival havia proporcionat per a combatre la calor i el sol.
 
A la mateixa hora que Fermin Muguruza, a l'escenari de la carpa Vichy Catalan començava el xou de Remei de Ca La Fresca. El quartet d'Arbúcies és el perfecte exemple de com malgrat practicar un estil més proper al rock psicodèlic que al punk-rock clàssic, la seva actitud irreverent i combativa contra el poder té un evident esperit punk. Un bon exemple d'això va ser les diferents pancartes que van desplegar en contra del nou pou de Font Agudes, situat al costat del seu poble natal. Al llarg de l'actuació van repassar els temes del darrer disc L'ham de la pregunta (Bankrobber, 2024), com ara la inicial "Fusta d'artista", i també del debut Remei de Ca La Fresca (The Indian Runners, 2021), com "Fresca", en què el quartet es van canviar els instruments i la vocalista Xantal Rodríguez va cantar rere la bateria.
 
Mentre Goran Bregović oferia la seva festa de ritmes i sons balcànics a l'escenari Vueling, a l'Occident va desfilar enèrgica l'estatunidenca St. Vincent. Amb una posada en escena magnètica i provocadora, Annie Clark es va menjar l'escenari desafiant les càmeres de realització, els micròfons i tot allò que es trobés pel davant mentre presentava els temes del darrer disc All Born Screaming (Total Pleasure, 2024).

Per cloure la nit a la mateixa hora que els Sex Pistols actuaven a l'escenari principal, Sandra Monfort es va apoderar de la carpa Vichy Catalana per a presentar els temes de La mona (Propaganda pel Fet!, 2023) i La mona de nit (Propaganda pel Fet!, 2025). Amb un format de trio amb una teclista i corista, i un bateria, la de Pedreguer va oferir temes com "Pecat mortal" o "Asusena" o la col·laboració amb Llum i va signar un concert que va anar aplegant públic progressivament fins a acabar omplint tota la carpa. Un dels moments més emotius de la nit va arribar al tram final de l'actuació, quan Selma Bruna —companya de Monfort a Marala— va pujar a cantar un dels temes del projecte que compartien: "Estic antiquà", que va precedir la final "Bandida", d'inspiració ravera amb melodies folk.
 
El Cruïlla continua avui amb Thirty Seconds to Mars, Ben Harper o Love of Lesbian, i també dissabte amb el concert especial dels 15 anys del Cruïlla, protagonitzat novament per Love of Lesbian, i altres noms com Alanis Morissette o Pau Vallvé, entre altres.