Han passat cinc anys des de la publicació de l’últim treball, 'Malviure' (Bubota Discos, 2020) i set des del darrer LP d’estudi, 'Malsons' (DDSS, 2018). Heu estat molt temps preparant aquest nou treball o la banda ha hibernat durant un temps?
No hem tingut l'oportunitat d'aturar la maquinària i ni tan sols ens ha passat pel cap fer-ho. Passada la pandèmia, vam continuar assajant regularment; era la nostra obligació no només com a banda, sinó com a amics. El motiu pel qual ha passat tant de temps des de l'últim disc es deu a dos factors. Un és la pandèmia, que va dificultar i endarrerir l'oportunitat de poder assajar i fer concerts. I l'altre és el doble canvi de formació que ha viscut el grup a partir de 2021, en què en Joan Rigo va assumir el rol de cantant i en Timothy Llompart, que va entrar com a baixista. I com que som una banda que no tenim contractes, obligacions ni deures específics amb cap companyia ni empresa, podem ser independents i ser propietaris del nostre temps i dels nostres tempos.
Què vols dir amb això?
Tenir dues persones noves dins la formació ens obligava a voler fer les coses amb calma i permetre que s'adaptessin a les nostres dinàmiques de grup. Que fos un procés natural. I això ha influït en l'escriptura del disc. La clau de fer cançons no estar en la pressa, sinó en la cura, el cos, el cervell i el fetge que un hi diposita per a fer-les. Gràcies a tenir el temps necessari per a fer les cançons, ens hi sentim identificats i això mos fa molt contents.
Les cançons les heu escrit totes a partir de 2021 amb la formació actual?
Sí, totes menys "Urpa". En aquest cas, havíem començat a treure els primers rifs i a estructurar-la just abans de la pandèmia. Però és l'única excepció.
Què ha aportat, a escala musical, la incorporació de Joan Rigo i Timothy Llompart?
Crec que el secret perquè un grup pugui anar aguantant durant tants anys —noltros en fa 18 anys que estem en marxa— és que cadascú pugui ser ell mateix. El disc no hauria estat el mateix si li haguéssim dit a en Joan que havia de cantar com el cantant que hi havia abans, en Jeroni Sancho, qui tenia una ombra molt allargada per ser el cantant i també fundador del grup. En Joan venia del grup de death mètal Devouring i ha fet un procés d'adaptació per encaixar en un projecte que no és de death mètal exactament, però sense voler copiar ni imitar la veu d'en Jeroni.
I en el cas de Timothy Llompart?
En Timo ve d'escoltar molt mètal progressiu i coses un poc més tècniques. Crec que ha fet un pas molt valent en el grup, perquè a més de canviar la guitarra pel baix, també ha sabut depurar el seu propi estil fins a fer-lo cohesionar amb l'ADN de la banda. En tots dos casos, no tenia cap sentit recrear-se en el passat i intentar fer un exercici de nostàlgia.
Com diries que ha canviat estilísticament el disc respecte al seu predecessor?
Més que un canvi d'estil, hi ha hagut un canvi d'intenció. De llums i ombres (DDSS), que va sortir l'any 2014, era un disc molt fet amb el cor, perquè en aquell moment passàvem per circumstàncies molt emocionals i van sortir aquestes cançons un poc tristes i melancòliques. Malsons era un disc creat amb el cervell, perquè vam estructurar-lo molt i teníem molt clar allò que volíem fer. En canvi, les noves cançons han estat com a vomitades. Ha estat un procés molt visceral i concentrat, que mos ha permès fer-les més concentrades. Per això aquest disc és més breu. El cos mos demanava fer cançons molt més viscerals i això es nota molt en com s'han accelerat les bateries amb recursos del black mètal com els blast beats.
Per tant, el nom de 'Fel' ve d'aquest sentit figurat de vomitar els temes?
Sí, al final la fel és una cosa que tenim dins i que neix dins els òrgans. Agafam la música com un exercici de catarsi i intentam dirigir tota la negativitat que mos rodeja cap a les nostres cançons. Per mi, Marasme és un reflex dels moments que estam vivint, i ara estam passant per un moment de polarització, ràbia i alienació que contribueixen a aquest to tan rabiós del disc.
L'àlbum ha estat produït per Toni Salvà, amb qui havíeu treballat els vostres darrers discos, mentre al màstering compteu per primer cop amb el suec Magnus Lindberg. Com ha estat?
El Toni és part de l'equip i confiem plenament en ell. Ningú coneix com sonem millor que ell. En tots aquests anys, ha anat a molts directes nostres i d'alguna manera el que intenta és preservar-ho en els discos i donar-li sentit a les cançons. També ha influït molt en el so la masterització de Magnus Lindberg, de Cult of Luna. Teníem molt bones referències d'ell, però la veritat és que la seva capacitat d'entrega i professionalitat ha acabat d'arrodonir encara més el so.
A la portada es veuen unes mans agafant un objecte. Quina intenció té?
Cercàvem fer una coberta que, per una banda, fos pertorbadora, però que també fos elegant. Que fugís d'estereotips i clixés gore típics del mètal extrem. Aquest gènere a vegades vol ser tan gràfic i explícit en la seva iconografia que acaba sent un poc paròdic. Per allunyar-nos d'això, volíem una imatge que fos clàssica, però que transmetés un estat pertorbador a través del simbolisme. I crec que prendre les mans de la padrina d'en Joan Rigo agafant un cor creava un joc molt potent. Crec que és una idea completament antirock'n'roll, però que complia a la perfecció el que volíem. A més, és com una aclucada d'ull a una espècie de regal enverinat; a una ofrena amb un cert imaginari de bruixeria.
El treball l'heu editat novament amb un bon grapat de segells. És la vostra manera de poder publicar en format físic sense haver d'assumir un gran cost inicial?
Estar dins el món de la música independent ens obliga a fer autèntiques maniobres per poder finançar cada disc. Si decidíssim treure-ho tot en digital, no hi hauria cap problema, però tenim devoció al format físic. Mos agrada que tota la feina feta durant anys pugui acabar en alguna cosa que sigui un objecte físic, i no tan sols un enllaç d'internet. Publicam en vinil des de De llums i ombres i sempre hem estat conscients del cost que hi ha al darrere. I l'única forma que tenim per poder fer front al cost és amb un grup de petits segells. Al final, els segells més grans només signen grups que estan disposats a professionalitzar-se i a voler viure d'això, i noltros, per una qüestió de temps, no ho podem assumir.
Treballar amb diversos segells us permet que el disc pugui tenir una mica més de circulació en la distribució?
Sí, amb aquestes estratègies intentam rompre les barreres de la condició insular de Mallorca i, que hi hagi còpies del disc movent-se per altres països. Per exemple, a Malsons vam quedar molt contents perquè hi havia un segell del Canadà, un altre d'Alemanya, un del Regne Unit i un parell d'Espanya. Això mos permetia no haver-nos de quedar totes les còpies i connectat molt bé amb el nostre ideari de do it yourself.
La lletra de "Larva" és d'un poema de l’autor català Ferran Garcia que apareix al poemari del mateix nom (Lleonard Muntaner Editor, 2017). Quin vincle teniu amb l'autor?
Jo som lector i molt apassionat d'en Ferran des que va treure la primera novel·la, Recorda que moriràs (Males Herbes, 2016). Va ser un llibre que en el seu moment me va impactar moltíssim i pràcticament un any després ja va publicar Larva, premiat amb el premi de poesia Pare Colom [convocat anualment per l'Ajuntament d'Inca]. Amb en Ferran hem comunicat principalment a través de correus electrònics tot i que ens hem vist diverses vegades en persona, la darrera d'elles ara fa dos mesos quan va venir a Palma. A més, en Ferran ha anat seguint tot el procés des de la distància i ha estat molt content de veure com una poesia seva no només acaba convertida en cançó, sinó en un tema de mètal extrem.
Què us atreia de "Larva"?
Jo ja tenia una experiència musical amb el Ferran, perquè en el meu altre grup, Forces Elèctriques d'Andorra, ja havia musicat una història d'un llibre seu al treball Vèrtebra (Primavera Labels, 2018). I aquest cop em va semblar idoni perquè el poemari és increïble, fosc i evocador. Té aquest punt simbòlic, que és capaç de ser violent i obscur, però alhora elegantíssim. Té tots aquests elements que ens interessen de la literatura. Però, que entre tot el poemari, escullíssim precisament el poema que li dona títol va ser una decisió d'en Joan. Quan li vaig deixar al llibre, va pensar que hi havia material molt interessant i el va triar perquè connecta amb l'esperit del grup, i amb la desesperança que realment sobrevola damunt tot el que cantam. Un bon exemple d'això és el vers 'Tot tan inútil com disparar a gotes de pluja en núvols blancs'.
Fel' està dedicat a la memòria de Pere-James Llompart Collins (1981-2024). Per què era tan important per a la banda?
En Pere James era el germà d'en Timo, el nostre baixista, i també era un dels millors amics d'en Jordi Carrasco, l'altre guitarrista. Jo també el coneixia i hi havia tingut contacte per diferents motius. Tot i que tampoc es podia dir que fóssim amics, era una persona que inspirava moltíssima estima, era un gran melòman i un apassionat del rock dels 90 i, de fet, va ser ell qui ens va presentar amb en Jordi. Si no hagués estat per ell, sergurament Marasme seria molt diferent del que és avui en dia, perquè en Jordi no hagués entrat a la formació ara fa més de 11 anys. Estam molt agraïts per la seva mediació i tristos perquè que va morir molt jove.
Teniu algun concert de presentació previst?
Sí, la nostra idea és fer un concert de presentació a principis d'octubre, tot i que encara no tenim la data i lloc completament confirmats. A més, a finals de novembre, també actuarem a l'Atomi Fest de Palma. Un cop passin aquests dos concerts, ja es veurà el que vindrà. El nostre repte és poder fer alguns concerts a la Península i poder presentar el disc a Barcelona. Crec que ara és un moment propici per tota la feina que han fet els al·lots de Mètal Català en el seu llibre Història i poder del Mètal Català (Enderrock Llibres, 2025).
.gif)
