El festival Les Nits de Barcelona va acollir al Parc de Pedralbes l'actuació de la cantant anglesa Beth Gibbons. Gibbons és la veu de Portishead, la banda de Bristol que durant la dècada dels noranta va abanderar, juntament amb artistes com Massive Attack, Morcheeba o Tricky, l'escena del trip-hop, un estil de ritmes calmats que fusionava el hip-hop amb textures sintetitzades i instrumentació orgànica.

Gibbons hi va presentar el primer disc firmat només amb el seu nom, Lives Outgrown (Domino, 2024), un treball de maduresa que, segons la mateixa cantant explica, parla de temes com “la maternitat, l'ansietat, la menopausa i la mortalitat”: cap espai per a la frivolitat. Gibbons ja s'havia estrenat fora de Portishead amb l'excel·lent Out of Season (Go Beat!, 2002), un àlbum treballat colze a colze amb Paul Webb ‘Rustin Man’. El cert és que la seva trajectòria fora de la formació que l'ha donada a conèixer ha transcorregut per camins més acústics i propers al folk, però igualment intensos. Gibbons ja havia presentat l’àlbum –just sortit del forn– al Primavera Sound 2024, però l’entorn del festival potser no va ser el més adequat per escoltar la seva proposta. En el seu pas d'ahir pels Jardins de Pedralbes, es va acompanyar d’un septet del qual sobresortia el multiinstrumentista Howard Jacobs, un músic capaç d’oferir multitud de colors i textures diferents per a cada peça.
 
La cantant va intepretar Lives Outgrown íntegrament, començant el concert amb les cordes fregades de “Tell Me Who You Are Today”, que va assentar la base del que seria la resta del concert: pop de cambra intens, defensat per una banda capaç de crear un mantell sonor que podia funcionar amb moltes capes, sobre les quals sempre sobresortia la hipnòtica veu de Gibbons. Una veu que sonava onírica, que en alguns moments (com a “Floating on a Moment”) podia recordar a Kate Bush, i en d’altres (a “Whispering Love”) a la Nico més introspectiva. És difícil saber d’on li surt la veu a Beth Gibbons, però és segur on arriba: al centre de l’ànima. Ho aconsegueix, per exemple, a “Mysteries”, una de les dues cançons que va recuperar d’Out of Season. L'altra, molt celebrada pel públic, va ser “Tom the Model”, una cançó que de ben segur li hauria agradat escriure a Nick Cave.

Tot el concert va transcórrer en una penombra lumínica que, barrejada amb fum, només permetia intuir els músics que l'acompanyaven. Minimalisme escènic per a un concert que, cal destacar-ho, va sonar increïblement bé. Gibbons sap crear amb la profunditat i serenor de la seva veu un clima de melangia que emmarca el to de les seves cançons.

Als bisos va rescatar, per gaudi del personal, dues cançons de disc de debut de Portishead, l’aclamat Dummy (Go! Beat, 1994): “Roads” i “Glory Box”, aquesta darrera amb l’únic solo de guitarra de la nit. Poc més de setanta minuts per a un concert simplement rodó.