Per fi va tornar la banda més irreverent, estimada i genuïnament mallorquina. El concert retrobament d’Ossifar no només va ser una festa, sinó el retrobament més esperat d'una generació que va fer tremolar les parets del Quarter General Luque d’Inca amb una energia impossible de contenir.

Una Mallorca que canta, riu i recorda
Dissabte 19 de juliol del 2025 quedarà gravat per sempre en la memòria col·lectiva de milers de mallorquins. El retorn puntual d’Ossifar, gairebé tres dècades després de separar-se, va convocar més de 4.000 persones en un concert que va ser molt més que una actuació: va ser un acte de reivindicació cultural. Una festa d’identitat.
 
Amb un escenari tenyit de simbolisme i amb desimboltura, Llàtzer Méndez i Luis Arboledas varen recuperar els alter egos que ens varen marcar joventuts i adolescències. En Petman, el Sheriff Ripoll o Indiana Pons no només varen tornar, sinó que varen emergir com els superherois que Mallorca necessitava (i encara necessita). Perquè sí: els mallorquins tenim els nostres propis mites, i es diuen Ossifar.

Durant gairebé dues hores, l’escenari es va omplir de música i memòria. Cançons com “Cantas bien o cantas mal”, “Telefóname” o “Un rap és un peix” varen fer de pont entre generacions. Nins, joves i padrins cantaven a una sola veu unes lletres que parlen de nosaltres, dels nostres costums, de la nostra manera de riure i també de sobreviure.

Ossifar a Inca (19/07/25) Foto: Llàtzer Mendez

L'idioma d'una generació irreverent
L’humor d’Ossifar, irreverent, desacomplexat, provocador, lingüísticament transgressor i que ningú ha sabut copiar ni traduir, ha estat motiu d’incomprensió fora de l’illa, però d’amor absolut dins de Mallorca. Perquè, al cap i a la fi, Ossifar ha cantat —i dissabte va tornar a cantar— la realitat de tot un poble. I no hi ha traducció possible per a això.

Tot i el to festiu i irreverent del concert, cal destacar la qualitat musical indiscutible de la banda que va acompanyar a Llàtzer Méndez i Lluís Arboledas, que va sonar compacta, precisa i amb una energia impecable. Especialment remarcable va ser la presència de Carlos Lambertini, guitarrista que ha estat al costat d’Ossifar des dels seus inicis i que, una vegada més, va demostrar el seu talent i carisma escènic.
 

Una nit de calor i emoció
Tot i la calor sufocant del juliol inquer, el públic va resistir amb entrega, abraçat a l’emoció d’aquell moment únic. El concert també va servir de record per aquells que ja no hi són. Especialment Biel Mesquida, una de les ànimes de la formació, i els altres membres dels grups que ens han deixat els darrers anys, homenatjats des de l'escenari amb un somriure i una llàgrima compartida.

També hi havia records als padrins que fa anys ens feien escoltar aquelles cintes gastades de casset, als que varen transmetre les cançons d’Ossifar com qui hereta una llengua pròpia, una manera d’entendre el món.
 
 
Un clam que demana més
El públic va sortir amb el cor eixut però feliç. Amb l’esperança que aquest no sigui el darrer “Ten recuerdas...?”. L’únic mal sabor de boca de la nit va ser, precisament, la incertesa: Ossifar no va anunciar cap altre concert. I el poble mallorquí mereix una altra nit com aquesta. Perquè si una cosa va quedar clara és que Ossifar no només és un grup de música: és patrimoni afectiu de Mallorca. Un mirall on encara ens reconeixem, trenta anys després. I com diu la seva cançó: “cantis bé o cantis mal”, quan sona Ossifar, tots tornam a cantar.