A final dels anys vuitanta el grup de Palma Ossifar va irrompre amb força a l’escena musical balear. Amb irreverència, humor i sarcasme van fer cançons sobre els grans temes de la mallorquinitat de l’època. Durant vuit anys els joves mallorquins acudiren en massa als seus directes a les verbenes dels pobles, i fins al seu darrer concert tingueren un èxit rotund. Van gravar cinc discos d’estudi i un directe, i obriren un camí per a molts altres músics, però ells resultaren ser únics i irrepetibles. Un quart de segle després del seu comiat, van rebre el passat novembre el Premi Enderrock d’Honor de la Música Balear 2024. Ara, tornen a pujar als escenaris, en un concert únic i puntual el 19 de juliol a Inca, al pati del Quarter General Luque, pel qual en quatre dies ja se'n van esgotar les entrades. El xou, que tes presenta sota el nom de Ten recuerdas...?, que és també el títol del nou disc recopilatori que han publicat amb Blau Produccions i que recull setze cançons emblemàtiques de la seva trajectòria. Les peces que s'hi han recuperat les han escollit els mateixos Llàtzer Méndez i Lluís Arboledas, i inclouen "L’amo en Pep de sa Sini", "Sa porcella i es sivil", "Ay Tonina!" o "Tòfol Colom".
 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Ossifar (@ossifar_oficial)

A principi dels anys vuitanta la majoria dels grups de música que hi havia a Mallorca tocaven per fer ballar i passar una bona estona a l’audiència. Sens dubte ja hi havia bons músics, feia anys que tocar als hotels donava bons sous, però gairebé ningú s’encoratjava a fer les seves cançons i destacaven els que feien les millors versions dels grups estatals i internacionals. Algú havia arribat a dir qualque pic que tots els músics mallorquins bons de veres tenien en el fons ànima de músic de tribut. Però en aquest context de cop aparegué una anomalia.

Mentre als escenaris encara hi pujaven joves amb cabellera i calçons acampanats, un nou grup heterogeni es dedicava a fer befa del tecno pop en una festa privada en què s’intercanviaven els instruments i on la burla, la broma i la conya eren el més important. Es veu que allò era tan espantós que un d’ells, Miquel Pieras, va concloure que aquella brutor s’havia d’anomenar Ossifar, el nom d’una empresa de gestió de residus i neteja de pous negres de Mallorca.

Poc temps després, aquell conjunt va gravar una maqueta amb vuit temes com a entreteniment; un recull de cançons de gran eclecticisme estilístic amb lletres de Llàtzer Méndez –també n’hi havia alguna de Toni Isern– i música arranjada per Biel Mesquida. Aquelles cançons no pretenien ser les millors versions de res, sinó que tenien l’objectiu primordial de parlar de la mallorquinitat a través de l’humor i l’absurd. Un camí nou s’obria lleument.



En aquell temps, Palma no estava repleta de restaurants ben decorats amb llum càlida i nets com una patena com avui en dia. Els joves sortien a bars i pubs mal cuidats i insalubres que es trobaven arreu, fins i tot en soterranis. Dins aquests locals es respirava un aire de clandestinitat i rebel·lia que hem perdut fa temps per culpa de gentrificacions, interessos de mercat i ves tu a saber què més. Es podria dir que en aquella ciutat indòmita de la meitat dels anys vuitanta encara era fàcil trobar alguna cosa semblant a espais de contracultura on podies estar tranquil i passar-t’ho bé de veres. En aquest context, la maqueta d’aquells primigenis Ossifar va anar passant d’un a l’altre entre els propietaris dels bars, pubs i locals amb secretisme, discreció i admiració. Talment com un fascinant producte de contraban. Alguns deien que aquelles cançons les feia en secret un grup de notaris, arquitectes i metges que es reunien en una portassa d’amagat. D’altres deien que aquells temes eren fets per un grup que no existia, una lògia d’individus potentats que amagaven la seva identitat com si fossin francmaçons. Sigui com sigui, aquelles cançons començaren a formar part de l’inconscient col·lectiu del jovent mallorquí.

Méndez i Mesquida veieren l’oportunitat i no dubtaren a l’hora de gravar el que va ser el seu primer àlbum d’estudi, Cansiones de amor amb los calsones baixos (Blau Produccions, 1990). Al duet inicial s’hi va afegir una peça clau, Luis Arboledas, que a part de fer les veus amb Méndez, va ser l’autor d’un bon grapat de temes al llarg de la discografia del grup. A més, també va ser cabdal per personificar la irreverència i la insolència de la banda als concerts en viu.



Uns mesos després Ossifar feia la seva gran estrena a la verbena de Pollença. No havien pujat encara a l’escenari i la plaça ja estava estibada de gent que els esperava. Fins a aquell moment les festes de poble mallorquines no havien canviat gaire en dècades. Un conjunt tocava boleros i txa-txa-txàs, la gent ballava i bevia, i així els joves aprofitaven per fer-se dos punts i riure un poc. L’arribada d’Ossifar va dinamitar aquest paradigma des del primer concert. Ara els joves acudien a la verbena a veure la banda. Les cançons i el que passava damunt l’escenari passà a ser el centre d’atenció per primera vegada. El fenomen fan aterrava arreu de l’illa. En la posada a escena aparegueren disfresses de capellà, mobylettes, taules amb sobrassada i botifarrons, penis d’alumini, someres, porcelles i botelles de Font Vella plenes de gintònic.

Tot aquest desgavell es congriava sota els designis del parell Llàtzer Méndez i Luis Arboledas, que improvisaven constantment per fer de cada espectacle un directe únic. Durant els següents vuit anys Ossifar rebentà l’escena mallorquina, no es pot dir altra cosa. Tocaren una mitjana de vint-i-cinc concerts cada estiu i publicaren cinc àlbums d’estudi, tots amb moltíssim èxit. Un fotimer de músics passaren pel conjunt, però coincideixen en el fet que la formació clàssica i el nucli dur foren ells dos a les veus, Jaume Ginard a la bateria, Just Serrano al baix, Biel Mesquida i Carlos Lambertini a les guitarres i Bernat Vanrell als teclats. Com fou possible que en una Mallorca tradicionalista i poc donada a l’humor i a la irreverència un grup així tingués un èxit immediat i sense precedents?

És sabut que als mallorquins sempre ens ha costat molt xerrar de nosaltres mateixos. En general, es podria afirmar que som una cultura introvertida. A l’illa la majoria de les converses versen sobre fets i persones, i dels grans temes se’n parla en soledat, des de la distància o a través de frases ancestrals. Possiblement aquest és el motiu pel qual les comparacions entre el Far-West americà i els personatges de la nostra illa funcionen tan bé. Les cançons d’Ossifar tenien certament un efecte alliberador i purgatiu. Una de les funcions de l’humor és verbalitzar el que la moral, el caràcter i les bones maneres no ens permeten exterioritzar. En aquest sentit, una ironia de qualitat feia visibles els personatges que som, les incoherències que ens habiten o la naturalesa dels arquetips que poblen la nostra illa mallorquina (Toni Begut, Xèrif Ripoll...).

En la seva música és fàcil identificar contradiccions tan nostres com per exemple la insalvable distància entre la ruralia i el turisme de masses (“L’amo en Pep de Sa Sínia”), la connivència religiosa amb la qüestionable moral de l’època (“Compañero sacerdote”), la titànica irrupció del turisme (“Vacasiones en Mallorca”, “Deutschland in Mallorca”), el conflicte entre l’individu i l’Estat (“Mi sarquento”, “Sa porsella i es sivil”) o l’amor en temps postmoderns (“Me hase miedo”, “Angeleta”...). Durant dècades, d’aquests grans temes se’n va parlar de manera seriosa i formal en família o des del posicionament ideològic de cadascú. Ossifar varen ser capaços de parlar-ne a través de la ironia i el sarcasme i aquí hi cabia tothom. Perquè hem de reconèixer que la rialla ens permetia llevar-nos la tensió i la pressió a les quals aquestes grans qüestions ens tenien sotmesos. Per això anar a un concert d’Ossifar podia tenir entre el públic un efecte catàrtic, en el sentit més antic de la paraula.



Damunt l’escenari Méndez i Arboledas exercien de mestres de cerimònies concert rere concert. La seva capacitat per connectar amb el públic i per donar vida a tots els personatges que poblaven l’univers Ossifar fou sens dubte una de les principals raons que expliquen el seu èxit. Però també s’ha de dir que estaven envoltats d’un estol d’exceŀlents músics que eren capaços d’executar diversos estils amb total solvència. Mesquida era el que duia la batuta i el que s’encarregava de fer els arranjaments de les cançons a l’estudi. Però que la banda pogués tocar boleros, blues, rock, pop, electropop i pasdobles de manera solvent durant dues hores era gràcies al fet que Ginard, Lambertini, Vanrell i Serrano eren d’una professionalitat i d’una qualitat inqüestionables. Amb músics com aquests, les improvisacions i les bajanades de Llàtzer Méndez i Luis Arboledas es podien mantenir dins un ordre i dins un tot amb sentit.

Molta gent s’ha demanat per quin motiu Ossifar no va acabar triomfant també a la península. Als anys noranta molts grups balears aprofitaren l’embranzida del ‘rock català’ i aconseguiren fer concerts per Catalunya, el País Valencià i les Balears. Però Ossifar era una anomalia indòcil. Les seves lletres i els seus personatges estaven condemnats a ser compresos dins un context purament illenc. Una bona part del seu humor i del seu univers absurd consistia en treure de context els elements comuns de la mallorquinitat: porcelles, someres, pardals, picadors amb enormes albergínies davall els calçons... El seu art era precisament parlar d’aquests localismes tan genuïnament arrelats en la nostra cultura i fer-ne befa a través de la teatralització i de violentar tots els idiomes possibles. És impossible que aquesta fórmula triomfés en llocs on aquests elements i aquests personatges no existien. Mai hem estat tan enfora de la península i de la resta del món com en un concert d’Ossifar.

És lícit dir que obriren un camí nou. Amb Ossifar, un estol de grups i de joves s’envalentiren a cantar les seves cançons i a fer la seva música. Però la seva fórmula, que mesclava l’eclecticisme musical, la irreverència i l’absurd, estava condemnada a silenciar-se amb el seu darrer concert. Fins ara, que els puguem reviure, per una nit, a Inca.