Quin és el significat d’un títol com 'F5'?
La resposta més curta és que F5 és la drecera del teclat de l’ordinador per reiniciar i, com a concepte, ens va semblar brutal. No pel significat tecnològic, sinó pel poder d’actualitzar-nos. Doctor Prats venia d’una parada, i el nou disc és el reinici. També és el nostre cinquè disc i anava perfecte que es digués F5. A més, és un títol curt i amb el grafisme han sortit coses xules.
Si no s’hagués dit 'F5', com es titularia?
Si s’assabenten que explico això em maten! [Riu]. Vam pensar en Tot saturat, amb el doble significat de tot està saturat i tot s’ha aturat, però tenia un component crític que no va gens amb nosaltres.
La primera cançó, “Aeròbic”, té una sonoritat retro, però dins el vostre estil. És l’afirmació per dir que heu tornat?
Sí. Fa deu anys que estem amb el projecte i tots tenim la nostra edat! [Riu] Quan ens vam plantejar de tornar, fèiem la broma que potser ens caldrien classes d’aeròbic per entrenar. La lletra diu que tornem, però fem com sempre. Ara hi ha un nou panorama, no només musical, també de relacions i interaccions, molt diferent de fa cinc anys. I d’alguna manera volem manifestar que el món està com està, però nosaltres ens posem en forma i anem a totes.
“Efecte papallona” respira la vostra identitat amb els vents i la guitarra, i amb la col·laboració de Miki Ñunez. Com ha estat?
Tots som de Terrassa i ens coneixem de fa temps, de molt abans que en Miki entrés a Operación Triunfo i que Doctor Prats existís! Ell tenia la seva banda i era un marrec, com aquell que diu, i ens venia a veure als nostres concerts. A més, recordo haver-lo ajudat en la composició d’algun tema. Sempre ens hem anat retrobant i era impossible que no gravéssim un tema plegats!
Enregistrada amb el grup Oreskaband, “Moriagatte!” és la fusió perfecta entre el Japó i Catalunya?
És un tema especial perquè una part de la història del nostre grup té relació amb el Japó. Hem tingut el privilegi de girar fora de Catalunya a l’Àfrica, al Marroc... i també al Japó. En aquest cas, no va ser una gira qualsevol, vam actuar al Fuji Rock davant de 15.000 persones i vam ser teloners de Gorillaz i Major Lazer, uns ídols per a nosaltres. Aquell bolo el tenim en el rànquing dels millors moments del grup. Ens vam tatuar i tot!
Què vol dir “Moriagatte”?
Ens van explicar que al Japó quan es vol animar el públic es crida ‘moriagatte’, que ve a ser el nostre ‘lo lo lo’, i vam pensar que estaria bé fer una cançó amb aquest concepte. És un tema divertit, perquè hem experimentat amb el j-pop i el k-pop, i a més hi col·labora el grup japonès Oreskaband. Vam llançar la casa per la finestra, perquè vam anar fins a Tòquio una altra vegada per gravar amb elles i rodar el videoclip. I també vam aprofitar per fer un concert.
I quina va ser la resposta del públic nipó?
Mai a la vida ens ho podríem haver imaginat [Riu]. Tendim a pensar que la cultura japonesa és reservada, però aquell públic viu la música amb un desenfrenament absolut! La gent es torna bogíssima! Veníem de Catalunya i cantàvem en català, i la gent saltava des de la primera nota sense cap mena de prejudici. Aquí passa tot el contrari, quan actua un grup que no és conegut no hi ha absolutament ningú. La lletra també parla de la connexió entre les persones i de com sense tenir ni la mateixa cultura, ni la mateixa llengua, podem connectar gràcies a la música.
Amb la lletra i la música de “Gira-sols” heu aconseguit fer una d’aquelles cançons que toquen la fibra...
Aquesta cançó la vaig escriure l’estiu passat, que va ser el primer des de feia molt de temps en què no estàvem de gira. Vaig marxar amb la família a França i recordo conduir entre camps de gira-sols. Em va fer pensar en el pintor holandès Vincent van Gogh, que va anar a morir al sud de França i pintava aquestes flors. Em va agradar la idea que els gira-sols sempre busquen la llum, encara que hi hagi foscor. Tot depèn des d’on miris. Partint d’aquest concepte vaig escriure que les preocupacions sempre depenen del punt de vista de d’on les vegis. I si tens la força dels gira-sols, de girar el cap i estar sempre encarat a la llum, et pots situar en el costat clar.
I precisament “A brindar” –amb Mama Dousha– evoca la idea de brindar encara que no tinguem res a celebrar?
Sí. El baixista Miki Santamaría em va fer descobrir ja fa temps el “Rikiti” de Mama Dousha, i em va semblar espectacular. Vaig contactar amb ell i el seu productor Scotty DK per Instagram simplement per dir-los que m’havia flipat. Més endavant, quan pensàvem en la composició del nou disc, vam voler treballar amb nous productors entre els quals hi havia l’Scotty. En Bruno de Fabriziis ‘Mama Dousha’ venia a algunes sessions a l’estudi per escoltar-nos i donar la seva opinió. Un dia, anant amb cotxe, va sonar a la ràdio un merengue que em va inspirar. A en Bruno li va molar moltíssim i vam proposar-li de cantar-la junts. És una cançó que parla de brindar sense la necessitat que sigui una gran festa.
Com ha estat el procés creatiu de F5? Heu provat noves maneres de compondre?
Sí. Som de la generació de quedar al local d’assaig, tocar quatre notes amb la guitarra, fer els arranjaments i les lletres, i finalment anar a l’estudi a gravar. Però aquest cop hem començat la casa per la teulada [RIU]. Actualment molts artistes van a l’estudi sense tenir absolutament res, és a dir, graven 25 sessions de les quals surten moltes idees i a partir d’aquí seleccionen els temes finals. A aquest procés se l’anomena l’escola de Miami i ens va semblar interessant provar-ho. Ara bé, fa pànic entrar a l’estudi sense tenir res, i d’aquí també ve que haguem treballat amb diferents productors.
En aquestes sessions deuen quedar moltes idees embrionàries al calaix per poder acabar-les més endavant...
Els del grup sempre ho diuen. Ara tenim una dotzena de cançons que són allà, però que no han sortit. En canvi, jo soc del parer que si hem d’escriure una cançó nova, la fem i ja està. No m’agrada rescatar coses descartades. Prefereixo mirar on som a cada moment. Això sí, hi ha gent del grup que està trista perquè alguna cançó que li encantava no ha sortit [Riu]. Si ara tornéssim a fer el disc introduiríem molts elements en aquesta manera de compondre. Hem après moltíssim! Tot i que sempre depèn de la cançó, perquè n’hi ha que surten soles. Per exemple, “Caminem lluny” és una cançó que la gent s’ha fet seva i que va sortir sola. Recordo estar de vacances a Olot, agafar el mòbil i gravar-la de cop. Amb cada cançó t’has de fiar de l’instint.
A “Segur que val la pena” amb Balkan Paradise Orchestra soneu com una orquestra de festa major, molt fresca, i canteu: “No canviaria res, ara que sé el que ens espera’.
És una cançó preciosa, perquè explica que quan vivim una experiència sempre hi ha moments bons i dolents. Hi ha moltes coses a la vida a les quals no donem el valor que es mereixen, però les relacions humanes són el més important. La lletra diu: ‘Vull viure-ho un cop més, com si fos la primera vegada. No serà el mateix, però segur que val la pena’. I certament és així, les primeres vegades sempre són brutals. Per exemple, quan vam treure el primer disc i vam actuar al Canet Rock per primer cop... buà! Aquella sensació va ser inexplicable, i viure-ho segur que va valdre la pena.
Recordes el primer concert de Doctor Prats?
Moltíssim! Va ser a Terrassa a la sala Faktoria d’Arts l’11 d’abril del 2015. Just ara ha fet deu anys.
I quina sensació vas tenir?
Buf... va ser molt heavy. A la sala hi caben unes 800 persones i estava pràcticament plena! La gent cantava totes les cançons i vam tenir la sensació que passava alguna cosa guai. Ara bé, també estàvem cagats. El bolo va sortir com vam poder, perquè jo no havia cantat mai. De fet, volia ser el baixista. Però com que no trobàvem cap cantant i jo havia gravat les demos em va tocar! I mira, ja fa una dècada que canto amb Doctor Prats [Riu]. Va ser una prova de foc.
Gravada amb els valencians de La Fúmiga, “Extraordinàriament normal” també transporta a l’estiu i a l’amor. És una oda a les vostres primeres cançons?
Sí, és la més extraordinàriament normal i la menys experimentada en comparació amb les altres [Riu]. Feia molt de temps que volíem gravar amb el cantant de La Fúmiga, Artur Martínez, però no trobàvem cap tema que ens encaixés. Al final vaig decidir fer una cançó que anés amb ells i amb un format reivindicatiu. En aquest disc hem experimentat molt, però venim de la xaranga, el carrer i els pitos, que realment és el que ens caracteritza. Faltava un tema dels nostres i ens venia de gust. A l’Artur li va encantar i va participar també en la composició de la lletra i la melodia. La Fúmiga és una gran inspiració. La lletra parla de les coses normals. Hi ha moltes coses de la nostra normalitat a les quals no es dona valor, i d’aquí ve la seva màgia. És un tema que està funcionant moltíssim.
A “Només façana” se sent un ‘Eh’ que recorda el que fa Stromae a “Mon amour”, del disc 'Multitude' (Universal, 2022). Pot ser?
Exacte, és l’Stromae! Vam agafar una cançó de Multitude on fa aquest ‘eh’ i el vam samplejar. Ell és belga, però la música francòfona està molt lligada amb la catalana i és un referent que sempre tenim a l’avantguarda. A més, fent melodies juga amb la part emocional.
“Qualsevol nit” és una cançó de bressol d’homenatge a Sisa?
Efectivament. Soc pare i em costa molt que s’adormi la meva filla de 5 anys, així que li vaig fer una cançó de bressol per poder-li cantar. Ara ja té el tema molt ratllat [Riu], però durant molts mesos ha estat la cançó per a abans d’anar a dormir. M’agradava molt el concepte de Sisa que quan menys t’ho esperes pot passar una cosa brutal com que qualsevol nit pot sortir el sol. Vaig fer-li un homenatge perquè és un referent molt important en la manera com fem cançons avui dia. Crec que no només jo, sinó que pràcticament tota l’escena catalana ha begut de la seva música. Encara que molts artistes actuals no sàpiguen qui és Sisa, tots tenim la mateixa manera de construir melodies. Per tant, cal retre homenatges als artistes que hi ha hagut abans que nosaltres, perquè som l’evolució d’un panorama mutant.
El format físic del disc està fet amb tecnologia NFC i segons la discogràfica sou els primers d’Europa. En què us vau inspirar?
Per fer-ho ens vam inspirar en el k-pop. El nostre guitarrista Josep Jaume Rey és programador i ho va desenvolupar. El resultat és espectacular, perquè els discos ja no es venen, però hi havia seguidors que ens deien que compraven el disc tot i no tenir cap reproductor per escoltar-lo. Ja no hi ha reproductors ni als cotxes! Ens feia llàstima vendre un CD que ja està obsolet. És curiós veure que la indústria funciona amb aquests paràmetres, en canvi el format NFC s’adapta als temps actuals.
A més, inclou una cançó exclusiva... “Merci per tot”.
Hi ha fins a tres versions de la mateixa cançó i encara hem de decidir amb quina ens quedem [Riu], la tria definitiva sortirà a final d’estiu. És una cançó de donar les gràcies... A Sisa perquè som com som com a cultura catalana, i a l’Andrés Iniesta pel gol que va marcar contra el Chelsea a Stamford Bridge, que va donar la classificació al Barça per a la final de la Champions de Roma, i també a les nostres mares, i a la gent que ens ha fet arribar on som. La cançó és divertida perquè cita gent coneguda d’una manera graciosa, però sempre amb un punt d’agraïment.
Pots llegir l'entrevista completa al número 380 d'Enderrock.
.gif)
