Miquel Vicensastre és un músic de Sencelles (Mallorca) conegut artísticament com a Marcel Cranc. Un músic experimentat amb unes creacions molt personals que combinen una música suggeridora amb unes lletres poètiques. Allunyat de les fórmules mainstream ha trobat un espai propi que va enriquint amb cada nova referència. La darrera, És (autoeditat, 2025), conté nou cançons amb el rerefons de la invasió turística a Mallorca.



Aquest és el dotzè disc de Marcel Cranc: una longevitat considerable, i sempre amb un nivell de qualitat molt alt. Quin és el secret per combinar aquestes dues característiques?
Moltes gràcies; tot i que et juro que no sé si és el dotzè. Jo actuo per necessitat de fer música. No planifico res perquè no estic pendent ni d’una discogràfica, ni d’una allau de fans. Per tant, vaig fent música i quan crec que tenc un material que se pot mostrar aprofito per donar-lo a conèixer. Hi ha un disc determinat en què vaig fer un canvi, i des de llavors he funcionat d’aquesta manera.

Un canvi en la teva relació amb el sector musical?
Bé, la meva relació amb el sector musical sempre ha estat difícil. La majoria de la meva carrera l’he feta amb discogràfiques petites i managements petits. A partir del disc 1989 (Runaway Records, 2019) hi ha una ruptura, un allunyament gran d'un concepte pop, amb el qual mai m'havia sentit a gust. Aquesta ruptura total també comporta una ruptura amb la idea de com publicar, de com fer concerts… Ara intento fer concerts amb molt pocs músics, no hi ha guitarres elèctriques, ni baixos elèctrics, ni coses d'aquestes. Després de 1989 ve L’enemic (autoeditat, 2022), i l'any passat vaig publicar Refer-se (autoeditat, 2024), que n’estic molt content, però del qual no en vaig fer cap promoció. M’agrada molt perquè és com un recopilatori tornat a gravar tal com faig els directes ara. És una revisió de les cançons. I tornant a la ruptura, és ver que no venc a actuar a Catalunya, però en els concerts que faig a Mallorca, not que ve un públic diferent. Un públic que no va a veure cançó d'autor. No me sent un cantautor en absolut, i manco un cantautor pop.



Fas un estil una mica més atmosfèric, sempre amb unes lletres poètiques.
Sí. Ara hi ha passatges instrumentals més importants. Dins les cançons, es nota la preocupació pel so. A mi sempre m'han encantat els sintetitzadors i els pianos, i m’interessa que soni orgànic. La tònica del disc és orgànica, que no soni a màquina. Els sintes són analògics i tenen aquesta pàtina orgànica.

Les lletres són una part essencial de la teva obra. Tot i que dius que et costa molt fer-les.
Si ho penses, això de cantar és absurd. Cada vegada ho pens més. És màgic i al mateix temps absurd. En lloc de dir-te les coses, te les canto. És estrany. Suposo que és una cosa ancestral i que comunica més bé. No ho sé. Li he estat donant moltes voltes. Les lletres també canvien a partir del 1989. Ja no és aquella lletra sobre temes sentimentals, ruptures… sinó que xerra d'una altra cosa. Xerra de trobar-te tu dins la vida. I en aquest darrer disc xerra de Mallorca, d’una illa que s'enfonsa, que està sumida en un turisme excessiu que l'està destruint, i n’està destruint la identitat. La pèrdua d'identitat es nota amb la llengua, amb els costums, amb la idiosincràsia mallorquina… Tot això s'està perdent. I ho veig amb molta nostàlgia. El 1989, jo tenia 16 anys, i record la Mallorca idíl·lica d'aquella època. Per tant, he vist com aquests darrers anys tot ha anat a pitjor. Sempre hi ha una certa esperança que finalment mos regenerem d'alguna manera, però ha d'esclatar alguna cosa, perquè, si no, no veig una recuperació. D’això és del que xerren aquestes lletres. El que passa és que em costa molt dir-les de manera directa. Vull posar-te les paraules i a vegades potser ho faig massa metafòric.
 
El disc ha sortit de manera gairebé clandestina. 
Ja m'agradaria tenir un pressupost o una gent darrere que s’ocupés de la promoció i d’aquestes coses. El cert és que estic una mica desenganat perquè hi ha hagut un esforç darrere del disc, i hauria de dedicar un temps a aquesta promoció. I no ho puc fer, perquè jo m’ho faig tot sol. Sento que he llençat una botella al mig de la mar esperant que algú la reculli. Per tant, us agraeixo moltíssim l'interès, perquè sou els primers. 

El disc també l’has gravat sol.
Sí. Tenc la sort que aquests anys he anat construint un petit estudi a ca nostra. L’he gravat aquí i després he anat a un altre estudi, a Diorama, amb en Toni Saldà, per fer les mescles. Els únics col·laboradors que hi ha és una bateria, un saxo i un clarinet. Ha estat un procés molt casolà. No m'agrada dir artesanal, perquè això seria fabricar discos un darrere l'altre, com a xurros. Prefereixo dir que l’he fet de manera artística.

Hi haurà directes? Amb quin format?
Ara he estat fent uns directes amb el Cor de dones de la Universitat de les Illes Balears. Són unes 25-30 al·lotes que canten extraordinàriament bé. També hi ha un conjunt instrumental de bateria, contrabaix, trombó, trompa i dos clarinets, i jo amb la part electrònica, sintetitzadors i piano. Vull seguir fent el disc en directe amb aquest format i m'agradaria ara fer-ne una petita gravació.