El pop d’autor català està d’enhorabona gràcies al retorn a l’activitat del bisbalenc Jaume Pla ‘Mazoni’. No anem sobrats d’exponents de primera qualitat per poder prescindir d’un dels artistes amb més personalitat dels darrers 25 anys. El disc de reaparició, Banderes per daltònics (Bankrobber, 2025), és un retorn als seus orígens des de la maduresa; un farcell de cançons que desprenen ofici, saviesa i sensibilitat.



Quan a començament de l’any passat el bandautor Jaume Pla (La Bisbal d’Empordà, 1977), Mazoni, va anunciar que es prenia un descans indefinit també va advertir que en cap cas s’ho plantejava com una retirada, sinó més aviat com la necessitat física i mental d’airejar-se després d’una activitat que no havia tingut interrupció des dels 14 anys. Més d’una dotzena de discos al seu nom i troballes d’èxit com la seva extraordinària versió de Bob Dylan, “La granja de la Paula”, l’havien convertit en una icona de l’escena musical catalana a mig camí entre la cultura del pop i les reminiscències del rock més essencial. Però va arribar un punt en què la responsabilitat de seguir creant li va generar un cert ofec. “Estava realment cremat i em sentia bloquejat tant en la vida artística com en la personal. No em sortia res i anava als bolos amb poques ganes. L’obligació estava per damunt de la passió i hi havia el perill de quan no gaudeixes del que fas, que fins i tot pots acabar odiant-ho”, exposa.

Però allò que ni tan sols ell es podia imaginar ni podia preveure és que una vegada presa aquesta determinació i feta pública, el cervell s’alliberaria de la pressió i les cançons tornarien a fluir pel seu interior amb la naturalitat i la lleugeresa de quan era adolescent. “M’impressionava com aquella font tornava a rajar sense la necessitat que hagués de forçar res. Abans m’havia plantejat que potser era el moment de posar-me a escriure una petita novel·la o relats de ficció, un propòsit que fa temps que em ronda pel cap però no trobava el moment de posar-m’hi. Però el que em sortia eren cançons i així els anava donant forma per si mateixes, sense la idea premeditada de fer un disc o res per l’estil. Fins que no en vaig tenir unes quantes no em vaig adonar que eren elles les que havien aparegut i les que em demanaven que les posés a lloc. Sincerament no pensava que la cosa anés tan ràpid, però jo era allà, sentint-me a gust i totalment renovat. He retrobat l’emoció de fer cançons com quan les feia de més jovenet, sense una finalitat precisa ni cap mena de pressió.”



I així van anar apareixent els onze títols que han acabat donant forma al seu tretzè llarga durada. L’àlbum s’obre amb “Un petit racó de pau per a cadascú”, una magnífica declaració de principis que defuig la grandiloqüència i les accions heroiques en favor dels gestos senzills i la intimitat quotidiana; una humilitat que li és tan pròpia com la ironia que exposa al següent tema, “La cuina està tancada”, on ell mateix es contempla com un exemplar fora de mercat (‘...com un veler amb les veles foradades... no estic a la llista, he perdut la pista, no surto a les revistes, ratllat com el formatge, fregit com les patates, i porto una empanada, la cuina està tancada’). I és precisament d’aquest tema d’on ha extret el títol genèric del disc, Banderes per daltònics. “Em va agradar la imatge del símbol que representa qualsevol bandera i els seus colors davant la mirada d’un daltònic que fa la seva particular distinció d’aquell drap. No deixa de ser una manera de treure ferro a la solemnitat que de vegades atorguem a determinades coses i fer una concessió a coses més aviat poc útils com poden ser unes imatges simbòliques per a gent que no té la capacitat de distingir els colors”, assegura. Entre altres títols possibles del disc també havia valorat l’opció de Calidoscopi, que apareix en un dels temes i que en certa manera reflecteix el contrast de colors i tonalitats que convergeixen a les cançons, però potser era massa descriptiva davant la paradoxa que podia suggerir una bandera per a un daltònic.

I és ben cert que el disc ofereix a través d’onze cançons un assortit de ritmes i sonoritats com un trencadís de cristalls lluminosos i ben polits, una feina que també cal atribuir al seu productor, el també bisbalenc Aleix Bou, amic d’infantesa de Pla que coneix a la perfecció els gustos i les derivades de Mazoni. En aquest cas, a més, la línia de treball ha anat definint una tendència a l’entorn d’unes coordenades pop que tan aviat remeten a un so dels anys vuitanta com fan recordar Els Pets més british, ens retrotrauen els indefugibles Beatles o fins i tot en casos més particulars, com a “Fe dins la tristesa”, hi sembla més que evident la referència estel·lar de l’Electric Light Orchestra. Tota una combinació que a mans de Mazoni i la seva extracció rockera fa que de manera inevitable aparegui igualment la referència d’un grup ocasional com va ser Traveling Wilburys, on es van aplegar creadors icònics com Bob Dylan, Tom Petty, Roy Orbison, George Harrison i el mateix Jeff Lynne de l’ELO. El mateix Mazoni admet aquests referents de bon grat. “Facis el que facis els Beatles sempre hi són. I és cert que en els darrers temps he tornat a escoltar l’ELO, que feia molt de temps que havia abandonat. La suma d’aquests elements més les reminiscències del darrer disc –Ludwig (Bankrobber, 2021)–, dedicat a Beethoven, i l’anterior, amb una factura de power trio rocker més cru –Desig imbècil (Bankrobber, 2019)–, és el que de manera natural ha acabat definint una proposta que en cap cas aporta un concepte innovador, ni és la seva intenció, però que és fruit de molta feina acurada i al detall per concedir-li una sonoritat pròpia, determina.



I justament és en aquest punt, en l’habilitat per reinventar els codis del pop, on resideix un dels trets distintius del disc i una de les característiques que fan de Mazoni un exemplar únic a l’escena musical. És ell mateix qui declara la seva debilitat per aquest tipus de sonoritat. “Comparat amb altres músiques més essencials com el blues, el flamenc o el jazz, el pop té connotacions més lleugeres i no la força de la integritat. I al seu favor té la cosa més juganera de saltar entre estils que, en certa manera, em permet ser més imaginatiu, més divertit i fer sense complexos. Per això m’entusiasma a furgar en tots aquests referents per crear coses noves, i odio tot el que representen les anomenades bandes de tribut”, sentencia. Precisament sobre la proliferació dels grups de versions, Mazoni en té una opinió particular: “És una tendència que no em deixa de sorprendre i que relaciono amb el porno, ja que l’espectador d’aquest tipus de pel·lícules té la fantasia de ser ell l’actor protagonista de l’acció. Als que segueixen aquest tipus de bandes de tribut no els interessa saber qui són els músics que actuen, sinó que necessiten imaginar-se que estan veient els autèntics artistes que imiten i que estan revivint aquella experiència. La música es converteix en un mitjà per recrear una experiència que no és real. Tot és com una mica malaltís”.

I pel que fa a l’encaix de la seva proposta en l’actual panorama del pop urbà tampoc evita expressar la sensació de veure’s descol·locat. “Em sento al marge de la dinàmica general i no amago que tinc certa por que el ‘iuiu’ que em va brotar torni aparèixer quan faci cinc o sis mesos que estigui tot activat. No és el que sento ara mateix i vull creure que l’experiència em servirà per no tornar a caure, però el cert és que no ens coneixem tant com voldríem creure i aquest tipus de reaccions són força imprevisibles”, manifesta.

Tot i reconèixer que els grups i les tendències que han proliferat al sector els darrers anys no han estat de la seva corda, també revela que han aparegut grups amb els quals li agradaria col·laborar. “Veig moltes similituds amb propostes com La Ludwig Band, tant pels seus gustos com pel tipus de música que fan. Tot i que ens portem més de vint anys i això dificulta que el seu públic vingui als meus concerts o a la inversa, em sento més identificat amb ells i amb altres artistes com Remei de Ca la Fresca, que no pas amb Manel o Els Amics de les Arts. M’agradaria fer algun tema junts i, en certa manera, establir entre nosaltres un pont intergeneracional. Sempre, però, de manera natural, sense forçar les coses”, declara.
 

UN OFICI DE MÍNIMS

En relació al tema de les fites com l’èxit, es fa evident la maduresa que preval en el seu discurs. “Sempre he pensat que aquest ofici és més de mínims que no pas de màxims. Ara mateix el veritable èxit es tradueix a poder fer el disc que vull i pagar-lo a través de la gent que em segueix. Clar que hi pot haver moments en què l’onada creix i em puc sentir més important, però també he après que no és del tot real. La veritable preocupació pot arribar si percebo que em trobo per sota d’aquests mínims i que ja no connecto amb el públic. Llavors em plantejaria si el que faig té algun interès. Per sort, de moment, he anat cobrint aquests mínims fins i tot amb alguna bola extra i la meva feina és mantenir-los. Tot i la diversitat dels meus treballs he aconseguit l’atenció d’un públic fidel, que no és exageradament nombrós, però la seva constància em permet considerar que hi ha una certa coherència en el camí recorregut. O almenys és el que jo detecto.”

Un altre aspecte important en el nou treball de Mazoni són les lletres, que donen fondària a cada tema. Defugen, com és habitual en ell, qualsevol gest de retòrica i magnificència. Troben més aviat la connexió a través d’imatges senzilles, naturals i directes amb expressions del tipus ‘no hi ha flor del taronger sense la fred del febrer’ (“Un petit racó de pau per a cadascú”), ‘la passió dels pares és el via crucis dels fills’ (“Perdre per guanyar”) o, ja en clara revolta contra les xarxes socials i des d’un vessant estilísticament punk, la proclama ‘puto algoritme, no em marquis el ritme’ (“Putes xarxes socials”), una consigna que en el mateix disc també pot agermanar-se amb un altre títol d’explícita denúncia testosterònica com és “Gesticulació testicular”. Mazoni, no obstant això, nega que sigui així. “La veritat és que aquest tema va sorgir perquè m’agrada com sona l’expressió ‘ges-ti-cu-la-ció tes-ti-cu-lar’, i no tant amb la voluntat de fer una cançó feminista o contra el masclisme. Ara bé, el fet que no suposi cap militància no vol dir que no posi en evidència determinats gestos i actituds tan ridículs com grollers propis del gènere masculí”, conclou.


I així com tants altres artistes que s’han distanciat del present més estricte i s’han declarat aliens a la figura de cronistes del seu temps, el músic baixempordanès no pot evitar que altres temes que integren l’àlbum Banderes per daltònics, com per exemple el punyent “Perdre per guanyar”, ofereixin el retrat d’una actualitat poc amable, on només hi ha cabuda per al triomf i tota la resta és simplement vista com a misèria i derrota. “Hem creat un món on només val el que ho guanya tot, el que ho ven tot, el més jove, el que arriba o queda primer –reflexiona al respecte Mazoni–. Si quedes segon ja no ets ningú, ja no vals res, gairebé ni tan sols existeixes.” I encara va un pas més enllà quan reivindica la vàlua d’aquells que no pensen en termes tan competitius: “Sovint sembla que si et tenen en compte és només per justificar que hi ha un primer. Quan en realitat perdre és el que ens dona l’oportunitat de somiar”.

Aquesta és una visió que defineix molt bé el pessimisme esperançador que caracteritza l’estat ànim actual d’un Mazoni madur, observador i reflexiu. En definitiva, d’un artista que d’alguna manera –no sabem fins a quin punt premeditada– també estableix un vincle cinèfil amb l’última escena d’un clàssic de Francis Ford Coppola, Rumble Fish (1983), a través de la peça que tanca el disc, “Peix brillant”. Amb una guitarra acústica, canta: ‘Nedo prop de les pedres esquivant remolins, fer el camí en solitari no està exempt de perills, nedo contra el pescador, pampalluga en la foscor, si m’estimes entendràs que soc com soc...’.