La plaça del Firal de Corçà va ser l'escenari triat pel festival Ítaca per exhibir l'espectacle Liverpool empordanès, un reconeixement a l’alta densitat de músics a la capital de la comarca, i que en el seu moment va definir allò que es coneix com a “escena bisbalenca”. Tal com va ironitzar la conductora de l’acte, Maria ‘Oye Sherman’ Rovira, La Bisbal d’Empordà vol fer valer el mateix que Vic va fer en el documental Liverpool Català: boira, sants & rock'n'roll (Dani Feixas, 2021). Una reivindicació generacional amb un cert gust de nostàlgia, que també va voler mostrar algunes de les noves propostes musicals del Baix Empordà.

Va obrir el foc Pau Blanc, representant de les —ja no tan— noves generacions, amb “Bident” i “Em sents”, dues cançons que es troben al seu, per ara, únic llarga durada El jou (Right Here Right Now, 2017). Un tast d’estil que enllaça la seva proposta amb la d’artistes com Eduard Canimas o Adrià Puntí. Darrere cadascun dels músics, un greixat quartet de germans format per Genís i Aleix Bou, i Emili i Jordi Bosch, també amb denominació d'origen.
 
A continuació, els Fetus titulars —Adrià Cortadellas, Telm Terradas i Adrià Jiménez— van reivindicar la universalitat de les cançons de taverna amb “Somni barceloní” i uns “Goigs de Sant Martí” farcits dels corresponents “puta Espanya” i “mori el Borbó”. Una descàrrega de punk-rock-folk potser massa anticipada que va donar pas a la pausa de Sanjosex. Carles Sanjosé, en un guaret (esperem que temporal) del seu projecte per dedicar-se a la criança, va concentrar en el seu set tres de les cançons més celebrades del seu repertori: “Baix Ter Montgrí”, “Futur incert” i “Temps o rellotge”. Una bona mostra d’alguns dels millors moments de la cançó d’autor en català d'aquest segle. I va arribar el torn de l’única presència femenina de la vetllada —sense comptar la d’Oye Sherman—: Cloe Riembau, una jove promesa nascuda el 2003 i actual participant al concurs Sona9, que va interpretar una única cançó: “Si te’n vas”.
 
Enric Mont ‘Lecocq’ va mostrar un parell de cançons per “complir quota lingüística”: “Jeux de mains” i “Troisième moitié (I Need Your Love)”. Mont va demostrar seguretat i convicció, abraçat per uns músics amb qui que treballa sovint en directe (Emili Bosch i Aleix Bou). Per a la següent intervenció, es va mantenir a l'escenari Emili Bosch als teclats per sumar-se-li Malcus Codolà a la bateria elèctrica i configurar b1n0. El duo d’experimentació electrònica va atacar “Dance Dance Decadence” —amb la veu enregistrada de Joan Pons ‘El Petit de Cal Eril’— i “Acab”, abans que Miquel Abras ocupés l’escenari per omplir-lo de ritmes més convencionals amb “Fills del mar”, “Bomba de fum” —amb Toni Molina a la bateria— i “Gira-sols mirant la lluna”. I colofó amb el reincorporat Jaume Pla ‘Mazoni’. Després d’interrompre una curta aturada artística amb l’anunci del nou disc, Banderes per daltònics (Bankrobber, 2025), el bisbalenc va defensar tres perles del seu sempre reivindicable repertori: “Purgatori” —en duet de veus amb Cloe Riembau—, una aclamada “Eufòria” majúscula emfatitzada pels oportuns vents de Genís Bou, i final de festa amb “Ei, que surt el sol”, amb la resta de vocalistes cantant amb ell la tornada dalt de l’escenari.
  Podríem dir-li Liverpool, Manchester, Memphis, Detroit o Nova Orleans. El fet és que la tradició musical de La Bisbal —especialment durant aquest segle— ha donat alguna cosa més que la cobla més rellevant del país. Llarga vida!