Després de complicar-se una mica la vida amb Ludwig (Bankrobber, 2021), Jaume Pla va arribar a una mena de cul-de-sac existencial que va resoldre obrint un parèntesi en la seva carrera. Després de gairebé dues dècades de trajectòria, pel que sembla hi flotava una certa falta de motivació; un estat que ara amb Banderes per daltònics remunta fent-nos saber que Mazoni torna a ser Mazoni, un cantant i compositor situat entre l’esveltesa melòdica del pop i l’estripada del rock, amb inquietud pel que fa a textures i arranjaments, autosuficient però amb una banda al darrere, encara que en aquest cas aparegui per parts.



Així com els discos anteriors Desig imbècil (Bankrobber, 2019), Carn, os i tot inclòs (Bankrobber, 2017) i 7 Songs for an Endless Night (Bankrobber, 2016) posaven el focus en estètiques musicals acotades –punk, acústica o electrònica–, aquest àlbum es col·loca en un lloc més obert i connecta amb l’esperit de les seves obres clàssiques. Ha canviat el tarannà líric, és clar. El temps no va mai cap enrere, aquest Mazoni està bregat de les dificultats de la vida i de l’ofici musical, i les cançons traspuen una barreja de passió vital, encara que sigui contra les cordes, i d’invectives escèptiques.

Tot plegat ho expressa fent equip amb una figura de confiança, el bateria i productor Aleix Bou, amb qui vesteix textos que arrenquen apuntant cap a la plenitud interior a “Un petit racó de pau per cadascú”. Quan canta peces com “Ja no em lliguen les cadenes” penses que tant pot estar parlant d’una relació sentimental com del seu vincle amb la música. O potser són les dues coses alhora. Hi ha missatges d’apaivagament però també estripades amb guitarres un xic dissonants, a joc amb certes línies sarcàstiques. ‘M’estic cuinant un gran futur’, canta a “La cuina està tancada”, i és expeditiu amb ‘S’ha acabat, s’ha acabat, s’ha acabat’, que xiscla a “Ja no em lliguen les cadenes”, mentre el guitarrista Jordi Bastida fa de les seves amb un solo grinyolant. Per no parlar de “Putes xarxes socials”, on diu ‘Tu també les odies (encara que les mires cada dia)’.

 
Però, a banda que a Banderes per daltònics hi hagi rampells d’ira, hi domina un art de la cançó molt elaborat, amb el qual Pla teixeix el vestit a mida per a cada situació, com el piano sobri que sustenta “Set de nou” o els arpegis de guitarra d’Amaia Miranda a “Cançó trista”, seguits del contrapunt de “Fe dins la tristesa”, peça amb trompeta de Raül Gallego dotada d’una gran riquesa cromàtica. I a “Perdre per guanyar”, un altre punt àlgid amb el seu joc de guitarres i sintetitzadors, deixa anar alguns pensaments definitoris en veu alta: ‘Se’n van uns quants diners, però de cop ara tens temps’. És Jaume Pla ‘Mazoni’, un dels nostres grans autors de cançons de l’era moderna, el ‘peix brillant corrent avall’ (“Peix brillant”), com diu per tancar l’àlbum, tot sol amb la guitarra acústica i assumint el seu destí.