El 2020, la cantant i compositora barcelonina Carlota Cerrillo, coneguda amb el nom artístic Carlota Flâneur, va presentar el seu primer EP, Brains (Hidden Track Records), un disc que recollia les cançons que havia anat escrivint en les seves llibretes. Tant aquell treball, com el que seria el seu primer llarga durada, Uncertainty (Hidden Track Records, 2022) els va treballar amb el reputat collbatoní Ferran Palau. Ara, però, ha volgut dur el seu estil a nous paratges sonors i s'ha acompanyat d'Emili Bosch (b1n0) per crear l'EP What My Body Wants (Hidden Track Records, 2025). En parlem amb ella.



Presentes ‘What My Body Wants’, el teu tercer treball i el primer després de tres anys sense treure més que un senzill. Estaves centrada en aquest disc?
No soc capaç d’anar als mateixos ritmes que porta la societat avui dia. No puc fer un disc cada any, perquè necessito els meus temps de preparació. M’agrada escriure cançons quan el cos m’ho demana. Puc passar setmanes sense escriure res i que de cop em surti un tema. Però així ho he fet des que vaig començar, i ho he continuat fent així, escrivint el que sentia i quan ho sentia. Alhora, l’experiència de crear aquest treball també ha sigut diferent respecte a l’anterior, el meu primer disc llarg, perquè tot el que vaig aprendre fent-lo m’ha permès fer aquest més pausadament i amb més coneixement del meu voltant. 
 
El disc està produït per Emili Bosch de b1n0, que també ofereix una nova mirada respecte al teu últim treball. Què buscaves amb el canvi?
En acabar tots els temes no tenia clar qui volia que els produís, l’únic que sabia és que volia que ho fes algú amb qui no hagués treballat res abans. Durant mesos vaig estar buscant a algú, i quan Cala Vento van publicar el darrer treball [Casa linda (Montgrí, 2023)], vaig veure que l’Emili hi havia participat, i vaig pensar que treballar amb ell podia ser interessant, perquè tenia moltes perspectives diferents: per una banda, té el seu propi projecte, b1n0, però també fa de productor per a altres artistes, i em podia orientar bé. Crec que el resultat ha quedat molt bé, n'estic molt contenta.


Un dels temes de l’EP és “Trust” en què preguntes a algú “Can I trust you?” ["puc confiar en tu?"] a la tornada. A qui fa referència?
Va dedicat a una persona en concret, i acostumo a ser bastant literal en aquest sentit. En aquest cas, però, no era realment per demanar-li a aquesta persona si hi podia confiar, sinó que la frase expressava la voluntat de confiar-hi. Al final de la tornada, de fet, dic 'Can we speak so I can feel that I trust you?', que vindria a ser un “podem, si us plau, parlar del que està passant perquè pugui tornar a sentir que confio en tu?”. La confiança és un tema molt important en les nostres vides: quan hi és no ho notem, però quan ens falta, genera molta angoixa. Per això vaig acabar escrivint aquesta cançó, perquè tot i que parla d’un vincle meu molt personal, també acaba reflectint com és d'important la confiança.
 
També tens moments de perdre la confiança en tu mateixa i en el projecte?
M’ha passat molt, segurament per l’exigència que em poso a mi mateixa, i que m’imposa la societat. Crec que m’hauria de permetre jugar més, i això m’ajudaria a confiar en el que estic fent. El que sí que m’ajuda en alguns casos, i que recomano fer a les persones amb dubtes, és desconnectar de tant en tant, perquè no només et permet respirar a tu, sinó que ho faci el projecte també. Poder ser Carlota, sense ser Flâneur, em fa agafar-ho tot amb més ganes, perquè crec que a tots ens agrada molt fer música, però no deixa de ser una feina, i s’ha de poder parar.
 
Tots aquests pensaments s’acumulen a la ment i fa que acabis sobrepensant-ho tot. D’aquí surt el tema “Overthink”?
Sí, perquè li dono moltes voltes a les coses i a vegades és fàcil quedar-nos atrapades dins del cap. En diversos aspectes de la vida em trobo sobrepensant massa, i això no em convé, així que em pregunto, "què m'està demanant el cos?". I d'aquí ve el títol del disc. De fet, m'he adonat que tinc la tendència a posar com a títols de discos coses que no vull oblidar i What My Body Wants parla justament de l'aprenentatge de sortir una miqueta del cap i connectar amb el cos i amb allò que realment necessitem. I això sol ser descans, perquè anem totes a un ritme molt boig. 


A “Hit Your Face” parles d’una relació que s’ha acabat, però que ha sigut bonica i, així i tot, vols pegar a aquesta exparella. Com casa això?
M’agrada il·lustrar la contradicció en la meva música. Justament aquesta cançó la vaig escriure sobre una relació superbonica amb un tio meravellós, però que jo vaig deixar, perquè ho necessitava. Tres mesos més tard, aquesta persona ja tenia nòvia i volia que fóssim tots amics. Però jo en aquell moment no podia ser amiga seva, perquè encara estava intentant refer-me. Jo tenia ganes de ser amiga seva, perquè és una persona meravellosa, però alhora encara estava assimilant que havíem estat junts. I cada cop que m'escrivia, jo pensava “Stop!, Stop!, I want to hit your face!” ["Para!, Para!, vull pegar-te la cara"]. De fet, la cançó és bonica perquè la vaig fer quan encara estàvem junts, però la vaig acabar quan estava amb la fase del “hit your face”, així que s'hi va plasmar aquesta contradicció. 
 
Una de les històries més boniques, però, és “On stage”, on parles d'algú a qui admires dalt l’escenari: “you should see her when she’s on stage” ["hauries de veure-la quan està a l'escenari"]. Qui és aquesta persona?
És la Núria Graham. Vaig anar a la preestrena del seu últim disc i em va flipar. Em va volar la ment que es fes una cosa tan diferent, i que s’atrevís a posar-se al piano i al baix amb tanta llibertat. Em va fer pensar que segurament no s’havia parat a pensar en què diria la gent davant d’aquest canvi, simplement havia fluït, i això em va inspirar molt. A més, em va agafar en un moment en què a mi em costava molt pujar a un escenari i no passar-me l’estona jutjant-me. I, del simple fet de pensar en com ho devia estar vivint ella, va sortir aquesta cançó. A ella li vaig explicar que havia creat aquest tema, i ara espero que no li importi que mencioni el seu nom tota l'estona [RIU].

 

Al llarg del disc podem escoltar més instruments que en els dos treballs anteriors, sobretot la bateria i el baix. Has volgut apostar per aquest so i deixar enrere les caixes de sons?
Jo tenia molt clar que volia una bateria que semblés molt orgànica i un baix acústic. Era l'únic que tenia clar abans de començar el disc. De fet, l'Emili em va demanar que li passés referències, ja fossin musicals, de pel·lícules o de quadres que m’imaginava quan pensava en el disc. Li vaig fer un PowerPoint amb fotos de la pel·li Lilo & Stitch, fotos antigues meves o il·lustracions de l’Studio Ghibli, però també li vaig escriure literalment: “M’agradaria que hi hagués una bateria i un baix acústics. Per la resta no tinc ni puta idea del que vull fer”. No sabia on ho volia portar, només sabia que volia una cosa orgànica perquè havia estat ratllant molt el disc de la Lizzy McAlpine i ella va fer una cosa així. A més, d’aquesta manera també podia mantenir la formació que havia dut en la meva darrera gira, que m’agrada molt.
 
Igual que en els teus primers treballs, has fet tots els teus temes en anglès. Hi haurà temes en català pròximament?
Estic escrivint en català ara mateix. I m'agradaria provar-ho en castellà, perquè m'agradaria escriure per a altres artistes també. Tinc ganes d’ajuntar-me amb més gent per fer coses, perquè jo tinc molt l'hàbit de crear sola com cantautora, a la meva habitació, i sento que se'm mouen moltes coses quan em rodejo d'altres persones. Crec que se'm pot donar bé. Però sí que m'agradaria molt fer un EP propi en català. De fet, volia gravar-lo aquest estiu passat, però vaig arribar a final de curs exhausta, i sabia que si em proposava preparar la sortida del disc i gravar un EP alhora, acabaria boja. Així que ara mateix ho he aparcat una miqueta per salut mental, per gaudir la sortida del disc i la promo. Ja el gravaré més endavant.