L’eivissenc Carlos Ramis ‘Karlus’ és de la generació d’illencs que van viure la massificació i banalització del turisme durant la seua adolescència. Retornat de Barcelona, on va estudiar enginyeria, ha doblat l’aposta artística pel pop urbà en una illa plena d’històries però òrfena de veus. El 10 d'octubre debuta amb el disc Nova Ebusus (Delirics, 2025), un cant fresc i generacional. En parlem amb ell.



El primer disc com a Karlus serà 'Nova Ebusus'. Com et defineixes?
Ja fa temps que estava acabat, però és la primera volta que faig un treball cent per cent professional. Està gravat a Barcelona i he deixat que el productor, Matías Pepe, em donés un cop de mà amb tot el material que portava de casa. Volia presentar-lo de manera reposada. Hi ha onze pistes, comptant els interludis, i tres capítols. A veure si hi ha sort... No esper que sigui un exitàs, però sí que arribi a la gent.

És el teu bateig com a músic en solitari?
Em feia un poc de pal dir-me músic, i encara me’n fa. Haver-lo acabat, però, m’ha ajudat a prendre’m seriosament com a artista. Sé com funciona la música des del vessant matemàtic, perquè em consider sobretot enginyer, una part professional que és molt present a l’hora de crear. Tot i això, tenc una història i uns sentiments per expressar, i aquest disc és una manera de mostrar-los, que és el que fan els artistes.


Per al disc, t'ha inspirat de la pintura, la literatura i les històries que t’expliquen?
La màxima inspiració del disc és la pintura, i tot l’avantguardisme previ als Jocs Olímpics que vaig descobrir a Barcelona. L’arquitecte barceloní Josep Lluís Sert és un personatge que em fascina perquè em va permetre –al costat d’uns altres referents alemanys, com l’assagista Walter Benjamin o el també arquitecte Erwin Broner–, fer recerca sobre temes que formaven part del meu dia a dia a Eivissa, però que no em van parèixer extraordinaris fins que no els vaig tenir a l’abast. Un exemple són les parets de pedra seca.

Tots aquests intel·lectuals ja van alertar del risc de destrucció que patia l’illa d’Eivissa quan la visitava moltíssima menys gent.
Sí, precisament Sert està enterrat al meu poble, Jesús, i no li fotem ni cas, tot i que era un savi que va tenir l’estudi a Cambridge i era una eminència. Va ser un arquitecte superreconegut, i en venir a Eivissa a l’inici del turisme va respectar el que hi havia i ho va voler conservar. Però no hem seguit els seus consells.


Creus que Eivissa està perduda per la massificació turística?
Eivissa és una illa de contrastos. Hi ha coses molt bones i altres de molt dolentes. És fàcil treballar en segons quins oficis perquè hi ha menys competència, però també resulta molt difícil viure-hi. Costa molt posar noms i llinatges als problemes i a la gent que els causa.

Com es manifesta la teva preocupació a les cançons?
Al disc no volia quedar-me sols amb les cases blanques i els pous, i per això parl de les serpents. En només deu o quinze anys han fet fora les sargantanes. Em pareixia una metàfora per explicar què està passant, perquè el turisme de luxe ens està fent fora també a noltros. L’illa s’ha convertit en un lloc menys habitable per als que som d’aquí, i no em referesc només als que tenen no sé quants cognoms eivissencs, sinó als que hi treballem de tota la vida, hem tengut els fills aquí, i ara, perquè venen cada vegada més rics, hem de fotre el camp.