El granollerí Joan Liaño va ser un dels concursants de la primera temporada d’Eufòria el 2022. Gairebé tres anys després del seu pas pel programa i de passar per altres projectes teatrals i televisius, com Èpic Nails de 3Cat, ara ha decidit fer un pas endavant i apostar pel seu projecte musical amb un primer EP, Femboy (Crea Music, 2025), que recull quatre històries que parlen d’empoderar-se i de sentir-se orgullós de qui és. En parlem amb ell.



Presentes el teu primer EP, ‘Femboy’, tota una declaració de qui ets i com vols que et percebi la gent. Era la intenció en fer aquest disc?
Femboy és el meu primer projecte artístic. Per això m’he permès explorar i fer introspecció dins meu per saber quin tipus de música vull fer, quin missatge vull transmetre i on vull arribar. Però alhora, sense voler-ho, he fet un EP on explico com he arribat a ser qui soc fins ara i com he anat a construint la meva identitat. És un disc per declarar que jo soc un tros de femboy i estic molt orgullós de ser-ho.

Comences el disc amb aquest “Tabú”, que parla d’una relació amb una persona que està a l’armari. És una cosa que passa més del que sembla?
En aquest cas una és història real, on m'enamoro d'una persona que no té clara la seva orientació sexual. Però en aquesta història no volia posar a l’altra persona com el dolent de la pel·lícula, simplement narrar una relació entre una persona que té molt clares les coses i una altra que no. Volia explicar com aquesta última el que no pot fer és jugar amb els sentiments de l’altre, sinó fer una introspecció, aclarir-se, i després ja veurem que passarà, perquè el primer s’està pillant molt i pot acabar molt malament.


L’EP segueix amb “Diva”, en què dius “fem bon pop com Keisha el 2009”. Amb aquest disc has trobat aquest estil pop que volies fer?
Quan estic a l'estudi em torno una mica loquita, com sempre diem amb els productors. Però realment ha sigut un EP per experimentar, i per això crec que no tinc un gènere en concret que em flipi més. “Tabú” té un rotllo més reggaeton, “Femboy” és una fumada meva molt experimental, i "Diva" és com la més pop dosmilera, però no tinc només aquest estil al cap. Simplement, em poso amb els productors a l’estudi i experimentem a veure què ens agrada més. D’aquest joc surt l’últim tema de l’EP, “Let’s Skate”, que és més disco vuitanter. 

Justament “Diva” tema utilitza molt argot del carrer. Portes la teva manera de parlar a la teva música?
Hi expresso una altra versió de mi una mica més rebel. A la televisió sempre m’he hagut de mostrar més pulcre, més elegant i ben posat, i em venia de gust trencar amb això i ser una bad bitch, que també està bé de tant en tant, i al final forma part de mi. A vegades els artistes tenim una mica de por de què diran, de si les ràdios no voldran posar una cançó perquè no els agrada la forma o què diu. Però jo no faig cançons perquè puguin sonar a totes les ràdios, sinó que faig música perquè m’agrada, i si jo considero que en una cançó he d’utilitzar aquest llenguatge, doncs ho faré. Tant em fan les escoltes i on pot sonar.

Però, evidentment va bé sentir que la teva música ho peta, no?
No t'ha de néixer d'aquí, crec. Si deixes de fer música perquè no té un èxit espectacular, llavors potser és que no t'hauries de dedicar a la música. A més, qui defineix què és l’èxit? Per mi, èxit és fer una cançó i que m'agradi. És molt relatiu tot. 


A “Femboy”, el tema que dona nom al disc, cantes “ens vols tots dins el mateix esquema”. T’has sentit oprimit moltes vegades per presentar-te diferent del que aparentment és “masculí”, per ser un “femboy”?
La cançó va sortir d'un somni que vaig tenir jo, en què colonitzava la Lluna perquè aquest món no m'agradava, no hi estava còmode, i anava a la Lluna per crear la meva societat ideal. Recordo llevar-me, veure la meva mare al sofà i anar a dir-li, “Mama, tinc una altra cançó”. Alhora, el tema neix de la ràbia, la vaig fer enfadat, perquè la meva ploma s’ha vist negativament tota la vida i això em cabreja. Per això he volgut agafar aquest concepte de tenir ploma, de ser un femboy, i convertir-lo en una cosa positiva, per estar-ne orgullosos. Perquè és veritat que la societat ens vol a tots dins el mateix esquema, fins i tot al col·lectiu LGTBIQ+, i la indústria musical fa el mateix. Quan es veu un artista diferent, la gent posa el crit al cel, i no cal, perquè al final som un reflex del que està passant al món, i no hem de quedar relegats només a l'Orgull, a omplir la quota queer, sinó que hem de tenir presència a festes majors i festivals.

Així i tot, cada vegada veiem més artistes queer en espais mainstream. Creus que la indústria catalana està començant a incloure aquests artistes LGTBIQ+?
Realment encara som pocs a l’escena, i això em fa pena. Òbviament, no dic que només s’hagin de programar propostes queer, perquè jo soc el primer que soc fan d’Oques Grasses, de Figa Flawas o d’Els Amics de les Arts, però nosaltres no pretenem treure’ls el lloc, sinó compartir-lo. A poc a poc, anem entrant en més espais. Recordo el canvi en els Premis Enderrock, quan fa dos anys va actuar la Llum, que la gent estava molt callada i seriosa i, en canvi, tinc gravat a foc el discurs de Fades d'aquest any i també l’actuació d’Svetlana, que va ser un dels grans moments de la nit.


Acabes el disc amb “Let’s Skate”, l’únic tema en castellà. Té un rollo més vuitanter que evoca a les pistes aquestes per patinar de l'època. Era la intenció?
És una dedicatòria a l’esport de la meva vida. He sigut patinador durant 12 anys, i tenia l’espineta clavada de fer una cançó a aquest col·lectiu artístic que tant aprecio. “Let’s Skate” va ser la meva proposta al Benidorm Fest, per això és en castellà, i em feia una mica de por la reacció de la gent davant una cançó en castellà. Hi ha gent molt radical que critica quan un artista català fa música en castellà, però jo simplement volia experimentar, i em venia de gust fer un tema així. M’agrada molt cantar en català, i més com a persona catalana que veu el que està passant amb la nostra llengua. Crec que el meu paper és treure música i comunicar-me en català, però això no impedeix que de tant en tant em vingui de gust fer una cançó en castellà. 

‘Femboy’ és el teu primer treball post-'Eufòria'. Com ha sigut el camí?
Quan vaig sortir d'Eufòria vaig treure dues cançons “Mai” i “Ara”. Aquesta última no em va agradar gens, i vaig deixar de treure música. També va coincidir que vaig estar girant un any amb un espectacle musical, i després vaig començar amb la primera temporada d’Èpic Nails. Ha sigut aquest any, quan personalment he estat molt malament perquè he experimentat la inestabilitat de ser un artista i sortir a la tele, que m’ha nascut fer aquest EP. Volia fer alguna cosa amb la meva vida, volia crear, i sincerament fer Femboy m’ha salvat l’any. També tenia el cuquet de veure que tots els meus companys d’Eufòria estaven traient música menys jo, així que em vaig decidir per treure el meu propi disc. I estic molt content amb la rebuda dels senzills, la veritat. 

Com dius, t’hem pogut veure en diferents programes de televisió com l’'Èpic Nails' o a l’'OP Fest'. Sempre t’ha tirat el món televisiu?
A mi la tele m'encanta, però jo sempre dic que és una caca amb purpurina: per fora es veu molt maca, però per dintre hi ha molta merda. És veritat que són molt guais els projectes de tele, i a nivell econòmic surt molt a compte, però alhora treballar per projectes fa que un dia estiguis a dalt i al següent a baix, i sobretot s'ha d'anar amb seny i tocar de peus a terra.