Si hi ha un grup valencià que ha estat en boca de tothom des del comiat de Zoo, aquest és La Fúmiga. Però els d’Alzira també han anunciat el seu adeu. Ho fan en el moment més dolç de la seva carrera havent rebut dos discos d’or i més de 150 milions de reproduccions de les seves cançons a Spotify. I segons afirmen, la seva decisió és inapel·lable i irreversible. Per als seus concerts de comiat, han venut més de 20.000 entrades en una hora i el grup es planteja com donar satisfacció als seguidors que encara no tenen entrada. Hem parlat amb un dels seus cantants i líder del grup, Artur Martínez, del com i el perquè de la decisió i les perspectives de futur.

Per què plega La Fúmiga?
Pleguem perquè era l’única cosa que volíem escriure de tota la nostra història. Perquè totes les altres coses han anat passant gairebé sense pensar-les. Primer érem una xaranga que va passar a fer cançons, cosa que mai havíem pensat fer. Les cançons ens fan ser un grup i comencem a formar part d'una indústria que vèiem com a fans, però mai com a persones que podien estar allà dalt d'un escenari. Nosaltres som un grup d'amics. Vam decidir el final del grup ja fa uns anys, i vam dir que ho deixaríem estiguérem on estiguérem. Vam dir que el 2026 el dedicaríem a acomiadar-nos, per dir adeu i donar les gràcies. I és una victòria que això vinga en el millor dels nostres moments, perquè crec que ho farà tot encara més bonic.


Aquesta és una aturada estil Obrint Pas, per sempre més? O creieu que d'aquí un parell d'anys hi podríeu tornar?
Ens agrada ser molt honestos i hem parlat del final del grup, no de cap aturada indefinida. El nostre pla era arribar fins aquí, Sempre hem tractat amb molt de respecte la música. Per això vam abandonar les nostres vides laborals. La intenció era gaudir al màxim, tocar tot allò que poguérem i estar en cada festa que se'ns reclamava. Ara hem de tornar a casa a recuperar i a fer les vides que havíem deixat i que tenim moltes ganes de reprendre.

La reacció de la gent no us ha fet replantejar ni per un moment la decisió?
Si haguérem decidit el final fa 5 mesos, veient la reacció de la gent en tot —els missatges, el que ha passat amb les entrades, que era una cosa que no esperàvem...—, segurament haguérem reconsiderat el nostre pla. Però ho vam decidir el 2022. Vam quedar que el 2026 seria l'últim i hem condicionat la nostra vida a això. Quan dic la vida, em refereixo al que estudia i prepara oposicions, al que vol ser pare… Sabíem que el 2026 era l'últim, i que a partir d’aquí podríem fer allò que teníem en els nostres caps. Així que no, no hem dubtat. El que sí que és cert és que ens ha sobrepassat tota l'estima que hem rebut. Si poguérem guardar-nos tots els missatges que hem rebut públicament i privadament, podríem escriure una novel·la molt gran sobre la pura estima que ens té la gent. Mai podrem tornar tota l'estima que se'ns ha donat a tots arreu.



Quan va plegar Zoo es va parlar molt del relleu i s’assenyalava La Fúmiga. En aquell moment, vosaltres ja teníeu una data pensada per plegar. Què pensàveu?
Vam pensar: ‘merda’. A nosaltres ens va sobtar molt això de Zoo. No ens volíem erigir hereus de res, però al final tenim una realitat pròpia al País Valencià. Zoo han sigut els mestres, els qui han trencat tots els sostres, totes les barreres… Quan van plegar, nosaltres estàvem ja en un bon moment i recorde un missatge de Panxo a les xarxes que deia ‘Ale, xiquets, a tirar del carro’. Ens va tocar tirar del carro, d'un carro que té una idiosincràsia pròpia, que és la nostra música i tot allò que passa al nostre País Valencià. I hem tirat del carro tant com hem pogut. Però, salvant les distàncies, que Zoo és molt Zoo i Panxo és molt Panxo. Com diuen ells en una cançó, qui fa el que pot no està obligat a més. Nosaltres hem fet el millor que hem pogut i continuarem fent-ho, perquè encara que baixem dels escenaris, mai baixarem de l'activisme. Sobretot pel que ens ha definit com a persones, per la nostra llengua, que ací a País Valencià està molt amenaçada, molt atacada deliberadament.

Vosaltres a qui dieu ara que ‘tiri del carro’?
Sentim que els projectes que venen per darrere encara són molt joves i els queda molt per atendre un assoliment. Els queda, sobretot, que passe allò que ha de passar a un grup del País Valencià si vol ser sostenible: que els compre Catalunya. Han de tenir més oportunitats que les pròpies del País Valencià, perquè ací els grups se tornen relativament insostenibles. No poden sobreviure només amb contractacions al País Valencià i menys en les èpoques en què governa la dreta. Veiem que hi ha projectes molt interessants, per exemple, Naina. Sempre que anem a Catalunya, la gent es pregunta quan pujarà Naina… També he de parlar d'Esther, de Quinto, d'Abril, de projectes que venen, com Drassen… Ací estan passant coses, i són coses que tenen un talent descomunal, però que ara el que els falta són oportunitats. El que més ens espanta és que no les tinguen. Així que farem tot el possible per ajudar. La nostra intenció en el concert de comiat a casa nostra és que totes aquestes bandes obrin el concert i que cadascú faça les seues dues o tres millors cançons. És una manera de dir a la gent que amb La Fúmiga no s'acaba res, que comença un altre camí.


Paral·lelament, ara ha sortit un llibre sobre vosaltres, 'La Fúmiga. Havia de passar' (Edicions Bromera, 2025). La biografia està completa o faltarà l’últim capítol?
Quan ens van proposar fer el llibre, a la primera reunió ja els vam explicar que la història tenia un final escrit. Així que el primer capítol comença amb el final programat. D'alguna manera, a aquest llibre ja es conta tot, ja es conta el final. Però clar, li faltaria un annex per explicar com ha estat eixe final.

Personalment, tens ganes de continuar fent alguna cosa de música?
Tinc moltes ganes de fer música des de l'ombra, sobretot com a compositor, com a productor… M’agradaria transmetre tot allò que he aprés. La música és un camí molt bonic que no pensava trobar mai. El que no vull fer per res del món és iniciar cap carrera en solitari ni res que se li assemble. És una cosa que vull deixar molt clara: això de la música ho he viscut sempre amb els meus amics, i no m'imagine una vida de carretera ni d'escenari sense ells. Ara el que em toca és tirar una mà, en tot el que puga, als projectes que venen.


Dels teus companys, n'hi ha algun que tingui previst fer carrera en solitari?
Opinem tots el mateix. Només hem tocat entre nosaltres: des dels 9 anys que toquem junts, primer en una xarangueta que no tenia ni nom… Som els mateixos. El que ha canviat és la naturalesa del projecte, però som les mateixes persones que quan no hi ha concert quedem per sopar amb les nostres parelles i els nostres amics que no formen part de La Fúmiga. Tocar amb altres músics, per mi no tindria sentit. I sé que tots tenen la mateixa opinió que jo.