.jpg)
En uns temps en què la música és etèria a les xarxes socials i cada cop es distribueix menys a través d’un objecte físic, continua sent imprescindible la importància de la portada i el disseny a l’hora de publicar un disc. Molta gent reconeix haver comprat música en gran part per l’impacte emocional que li havia produït la carpeta d’un vinil. Alguns artistes sonaven per la ràdio, altres s’havien guanyat la confiança dels melòmans en els seus treballs anteriors i, fins i tot, algunes botigues especialitzades permetien l’escolta del disc prèvia a la compra, però gran part dels discos arribaven a les cases gràcies a compres a cegues. El cantautor Luis Eduardo Aute confessava que va començar a comprar els seus primers discos en català per les portades que Jordi Fornas havia fet amb fotografies d’Oriol Maspons, per exemple. El mecanisme mental pressuposava que una companyia discogràfica que dedicava un esforç en el disseny, també el devia dedicar a tenir cura de la selecció d’artistes i dels enregistraments.
Fent un salt en el temps i l’espai, el novembre del 1968, a Anglaterra, les botigues van posar a la venda un disc icònic, amb la portada en blanc i només el nom de la banda: The Beatles. Va ser conegut com a Disc blanc (Apple, 1968) del quartet de Liverpool. El fet que la portada no inclogués cap fotografia del grup va causar un gran enrenou. El responsable gràfic, Richard Hamilton, va afrontar un repte majúscul i se’n va sortir amb nota, aconseguint que la portada no fos menystinguda en comparació amb la de l’anterior disc, Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band (Parlophone, 1967).
Deu anys més tard, l’estudi britànic Hipgnosis treballava en el disseny per al disc Go 2 (Virgin, 1978) d’XTC. La portada no podia ser més austera, plantejada en blanc i negre, sense fotografies, però amb una diferència essencial amb el disc dels Beatles, gràcies a un text extens que ocupa tota la carpeta i fins i tot les etiquetes del vinil. Es tracta d’un escrit que bé podria ser considerat una tesi sobre la importància d’una portada en la comercialització d’un disc. Comença de manera directa, sense embuts: “Aquesta és la PORTADA D’UN DISC. Aquest text és el DISSENY de la portada. El DISSENY serveix per VENDRE el disc. Esperem cridar la teva atenció i animar-te a comprar-lo (...) Aquest text intenta atreure’t, com una imatge cridanera. Està dissenyat perquè EL LLEGEIXIS. D’això se’n diu atreure la VÍCTIMA, i tu ets la VÍCTIMA”.
ELS ANYS SEIXANTA
La història del disseny dels discos és tan antiga com la del mateix objecte, si bé és cert que va ser a la dècada dels seixanta quan es va produir un salt qualitatiu de manera definitiva. A Catalunya, el segell Edigsa va confiar els dissenys al prestigiós Jordi Fornas. En la majoria d’ocasions ell mateix s’encarregava de la fotografia i el disseny, mentre que en altres casos treballava amb reputats fotògrafs o fins i tot amb artistes de renom. Va ser el cas paradigmàtic de la portada original del pintor Joan Miró per al disc Cançons de la roda del temps (Edigsa, 1966), de Raimon.
Encara als seixanta, l’escissió d’Edigsa amb la companyia Concèntric es va mostrar encara més trencadora amb creacions de Pau Riba, Francesc Guitart, Enric Sió o Robert Llimós. Per al periodista Òscar Dalmau: “D’entre tota aquesta allau de noms i cognoms sobresurt Guitart, el dissenyador més prolífic del segell. A cada disc planteja la portada amb un estil diferent, a més de dibuixar un logotip per a cada cantant o grup. Com feia Fornas, també utilitza fotos en blanc i negre o virades a color que dispara ell mateix”. Un bon exemple n’és l’EP de Guillem d’Efak Plorant (Concèntric, 1965). Per la seva banda, a Sió se’l recorda per una de les millors portades de la història de la música catalana: Visca l’amor! (Concèntric, 1968), de Guillermina Motta. Concèntric també va recórrer a reputats artistes. Va ser el cas d’Antoni Tàpies, que trobem representat a l’àlbum Cançons tradicionals dels Països Catalans, de Montserrat Martorell (Concèntric, 1966).
Un altre dels dissenyadors de Concèntric va ser el polifacètic Pau Riba, que, a més d’il·lustrar i publicar els discos amb el segell d’Ermengol Passola, va dissenyar portades excepcionals per als seus artistes. Dels seus grafismes més destacats cal destacar Jo, la donya i el gripau (Edigsa, 1971), realitzat amb la tècnica del dibuix ocult amb referències a ‘jo’ (Riba), ‘la donya’ (Mercè Pastor) i ‘el gripau’ (el fill Pauet acabat de néixer), així com a cadascuna de les cançons. A més, també va treballar per a la companyia Als 4 Vents, en aquell moment centrada sobretot en la música folk. I va fer la portada de Festival Folk 2 (1968), del Grup de Folk, en què va retallar la silueta del títol i va sobreimprimir les fotos virades a quatre colors.
Per bé que Riba va anar experimentant amb les arts gràfiques i els mètodes d’impressió com només ho podia fer algú de l’ofici, no va ser l’únic artista que va simultaniejar la música amb el disseny. A Als 4 Vents també hi havia Jordi Batiste, que va realitzar obres destacades com el primer senzill de Sisa (L’home dibuixat, 1968) o el croissant de la portada de Why? (Diábolo, 1970), de Màquina! També Joan Soler va fer portades plenes de lletres dibuixades a mà, línies corbes i collages, com als senzills infantils dels dos volums de Iukaidí (1967). Al País Valencià, Manolo Valdés i Rafael Solbes van formar l’Equip Crònica, que va signar carpetes referencials a Discophon per a SGs i EPs de Raimon (Quan te’n vas, 1969) i Ovidi Montllor (Gola seca, 1969).
ELS ANYS SETANTA
El disseny dels setanta estava fortament impactat per la irrupció del Pop Art. El disc de The Velvet Underground & Nico (Verve, 1967), amb la cèlebre portada del plàtan dissenyada per Andy Warhol, o Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, de The Beatles, amb coberta dissenyada pels britànics Peter Blake i Jann Haworth, van servir de model i inspiració i van ser motiu d’imitació arreu del món. L’any 1970, el dissenyador Jordi Fornas, com a director artístic d’Edigsa, va encarregar al dissenyador gràfic America Sanchez la portada del senzill A collir pebrots (1970), de La Trinca. Coneixedor del tarannà del grup, com a imatge de portada va dibuixar uns pebrots vermells sobre fons blanc, combinat amb el nom del grup escrit en negre i lletra manuscrita. La composició final va ser, sens dubte, una picada d’ullet al plàtan de Warhol, però en aquest cas substituït per un parell de pebrots, que en català tenen el mateix doble sentit que en anglès. Posteriorment, els pebrots van esdevenir símbol gràfic de Pebrots Enterprise, l’oficina de produccions que el trio de Canet va crear l’any 1975. America Sanchez també va ser l’encarregat de fer la carpeta d’un disc molt important per a l’època, Viatge a Itaca (Movieplay, 1975) de Lluís Llach, un àlbum i un disseny essencial que van suposar un trencament total amb la idea tradicional del cantautor. Pocs anys més tard, La Trinca va tornar a homenatjar la icònica portada d’Andy Warhol amb Trempera matinera (Ariola, 1977). En aquesta reincidència, va ser Francesc Guitart qui va convertir el plàtan warholià en una gran albergínia. Guitart també va ser el responsable de dissenyar un altre disc trincaire, Opus 10 (Edigsa, 1976).
El 1977, la companyia madrilenya Zafiro va crear el subsegell Pu-put!, que va dirigir el mallorquí Antoni Parera Fons. La discogràfica es va caracteritzar per la pulcritud en cadascun dels àmbits, i el disseny en va ser un dels més importants. En aquest sentit, bona part dels grafismes van ser encarregats a Enric Satué, que va elaborar carpetes memorables com Cançons i danses del País Valencià d’Alimara (1978), Viure a Barcelona de Núria Feliu i els tres discos de Traginada, Menorca (1978), Pels camins de Menorca (1979) i Cançons de Menorca (1980), entre d’altres.
Un dels deixebles de Satué va ser Claret Serrahima, convertit en una figura rellevant del disseny gràfic català. Assidu de la sala Zeleste, Serrahima va dissenyar un bon nombre de cobertes de discos de grups de l’anomenada Ona Laietana com l’Orquestra Mirasol, La Rondalla de la Costa, Companyia Elèctrica Dharma, Secta Sònica o Música Urbana. Al País Valencià, Manuel Boix va esdevenir un dels artistes de referència gràcies, especialment, als treballs per a Al Tall. La iŀlustració de la portada del primer disc de la formació folk, Cançó popular del País Valencià (Edigsa, 1975), és tan emblemàtica que la discogràfica barcelonina la va fer servir de portada per al seu catàleg. Boix també va signar, entre d’altres, Deixeu que rode la roda (Edigsa, 1977), Posa vi, posa vi, posa vi... (Edigsa, 1978) i Quan el mal ve d’Almansa... (Ànec/Dial, 1979), tots d’Al Tall.
ELS ANYS VUITANTA
L’arribada de la democràcia va comportar, com a efecte secundari no desitjat, un cert arraconament de la cançó d’autor, veritable motor de la música moderna feta als Països Catalans fins aquell moment. La ‘movida madrilenya’ afavorida per l’Ajuntament de Tierno Galván a Madrid i que les principals companyies multinacionals marxessin de Barcelona per instaŀlar-se a Madrid van ser altres factors que van contribuir al que es va anomenar ‘travessa del desert’. Lògicament, el descens de produccions va fer que també decaigués la qualitat i la quantitat de portades iŀlustrades. Tot i això hi ha dissenys interessants que val la pena ressaltar. Va ser definitori de l’època el segon àlbum de Duble Buble, Clava’t (Àudio-Visuals de Sarrià, 1986), amb una pintura –avui en parador desconegut– del badaloní Josep Uclés feta expressament per al disc que ocupa la portada i bona part de la contraportada. Els osonencs van ser un dels grups banderers del Rock Català avant la lettre al costat de n’Gai n’Gai, La Madam o TR. Aquests darrers van ser els primers a imprimir el títol del disc en braille a Fills de la llum (Scenari, 1989). Igualment és curiosa la carpeta de Desnormalització (Salseta Discos, 1986), del palmesà Raphel Pherrer, que es va presentar en una típica capsa d’ensaïmada.
Finalment, cal significar un altre factor important. L’arribada del punk i l’emmirallament de diversos grups en el rock radical basc va donar com a resultat diversos treballs que desembocarien en l’icònic Que pagui Pujol (Col·lectiu Matxaka , 1986) de L’Odi Social, amb disseny de Jordi Llansamà.
ELS ANYS NORANTA
La dècada dels noranta va viure l’esplendor del Rock Català. Sopa de Cabra va dinamitar els límits de l’escena nacional venent més de 100.000 discos del doble Ben endins (Salseta Discos, 1991). A banda del contingut musical, l’àlbum en directe va destacar per una portada singular amb el fragment d’un quadre de la pintora Pilar Villuendas. Una altra carpeta incontestable va ser per al disc Kistch II (Àudio-Visuals de Sarrià, 1991), del grup banyolí Kitsch, que presenta una de les poquíssimes carpetes triples editades a Catalunya. L’obra pictòrica de Lluís Güell s’ha de desplegar en tres parts per copsar-ne la magnitud, també plasmada als quatre senzills de promoció.» Els anys noranta van viure l'esplendor del Rock Català, amb grans carpetes de Sopa de Cabra, Kitsch i Els Pets
Una altra de les formacions que encapçalaven el moviment musical –i artístic– va ser Els Pets, de Constantí, que, conscients de la importància que tenia la imatge, es van posar a mans dels dissenyadors tarragonins Albert i Jordi Romero, deutors del racionalisme fundacional del Bauhaus. La societat artística va durar molts anys, i recentment s’ha tornat a plasmar amb el disc d’aniversari 40 (Discmedi, 2024), que celebra les quatre dècades d’existència del grup.
Els noranta també van ser el moment en què la música en català va aconseguir un cert grau de normalitat, atès que hi havia propostes per a tots els gustos, i aquesta diversitat es va manifestar també a les portades. Així, al costat de Bon viatge faci la cadernera (Ariola, 1990) de Maria del Mar Bonet, dibuixada per Carme Solé Vendrell, i de Marina (PDI, 1993) de Marina Rossell, a càrrec de Frederic Amat, es pot subratllar la gràfica de La diplomàcia de la rebeŀlia (Aŀleluia Records, 1994) de Brams & Negu Gorriak del dibuixant de còmics Carlos Azagra, l’inclassificable Astarot universdherba (G3G Records, 1998) de Pau Riba & Perucho’s, presentat en una llauna tancada ideada per J.R. Guzmán + Ve i Mar, i els discos d’Inadaptats dissenyats per Martí Farré, que se situen de ple en una fusió d’art punk.
EL SEGLE XXI
Si ja és complicat explicar la història que va passar fa tres o quatre dècades mirant de ser objectiu i intentant que no hi hagi obres destacades, la manca de perspectiva històrica fa que sigui encara molt més difícil que ens puguem referir a les creacions més recents. L’accés universal a una tecnologia que fa ben pocs anys com a molt era a l’abast d’uns pocs professionals, ho acaba de complicar encara més fins al punt que moltes vegades costa discernir si un disseny ha estat fet per un professional o per algun dels integrants del grup amb sensibilitat artística. Un altre factor important és el canvi de format. Durant els anys noranta, el CD es va imposar al disc de vinil i al casset, que fins aquell moment eren el format de referència de la música gravada. Això ja havia estat un cop dur per al disseny, que tenia un espai molt més reduït per mostrar la seva feina. No obstant això, el CD permetia experimentar amb el disc-objecte –per exemple la llauna de Riba o els originals dissenys de CaboSanRoque fets per Andrea Gusi ‘Latipa’–, de manera que molts dissenyadors van trobar un terreny adobat per fer propostes. El canvi no va ser per sempre, sinó només un primer pas cap a la desaparició del format físic. Avui, les plataformes d’estríming també necessiten una portada, però ja no cal que contingui ni el nom de l’artista ni el títol del disc, que apareixen just al costat abans del tracklist de les cançons.» El creixement de les propostes de música urbana dels darrers anys ha portat un canvi de paradigma en el món del disseny
Tot i això, afortunadament hi ha artistes que, per nostàlgia, perquè continua sent un element promocional o per qualsevol altre motiu, segueixen apostant pel format físic. A més, els darrers anys s’ha viscut el ressorgiment del vinil, ara concebut com un objecte de culte. Però si alguna cosa caracteritza el disseny del segle XXI és la llibertat i l’enorme diversitat creativa. No té res a veure la feina de Perejaume a Roger Mas i la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona (Satélite K , 2012) amb els discos fets per l’estudi vigatà Partee per a Nyandú, La Fúmiga o Doctor Prats, entre d’altres. Així mateix, la feina de Joan Garau a diversos discos de Xarim Aresté conviu amb la de Branca Studio per al disc 153 lliures i 17 salaris (No Me’n Records, 2017) d’Udol.
Igualment cal referir-se a la feina del bisbalenc Ramon Ponsatí, molt actiu en la majoria de discos editats pel segell Bankrobber com els de Sanjosex, El Petit de Cal Eril, Esperit! o Els Surfing Sirles, i a Jordi Albinyana al País Valencià, autor de les gràfiques per a Pep Gimeno ‘Botifarra’, Miquel Gil i Pau Miquel Soler, entre altres. El creixement geomètric de les propostes de música urbana dels darrers anys ha portat un canvi de paradigma en el món del disseny, i també han sorgit un seguit de nous dissenyadors i estudis gràfics que cal tenir en compte, com ara Kreative Offensive (P.A.W.N. Gang), Cesc Roca (Lildami), Brosmind (Figa Flawas), Max Studio (The Tyets) i Oriol Cabarrocas (Mushka).
_4458x3000.jpg)
.gif)
