Estem de primera (Kasba Music, 2025) és el segon disc de La Cosina. La banda liderada per l’antiga Roba Estesa Clara Colom ha treballat un disc de folk festiu amb nou cançons que reivindiquen el contacte humà. Al treball hi col·laboren Germà Negre i Les Antines, a més d’Ebri Knight i El Pony Pisador, que participen a “Alça el got”, la cançó i el clip que Enderrock estrena avui. N’he parlat amb la cantant i acordionista Clara Colom i el baixista Dídac Prats.


Estrenem el vídeo i la cançó “Alça el got”. Com va sorgir aquesta peça?
Clara Colom: “Alça el got” parteix de la part instrumental: una melodia molt tradicional feta amb acordió. En principi havia de ser instrumental, “Hores vinguin”, del primer disc. I un dia, per Setmana Santa, mentre fèiem la producció del disc, vam pensar de vestir una miqueta més aquest tema. I ens va començar a sortir una lletra que va en la línia del títol del disc. Vam voler fer una cançó que parlés d’aquestes reunions on ens sentim bé. Cada estrofa parla una mica dels que hi són, dels que no hi són, dels que han marxat... És també un petit homenatge a diferents persones.
Dídac Prats: Quan estàvem fent aquesta cançó, hi havia el got allà sobre, que ens va acabar d’inspirar. Som un grup amb cultura vinícola.

Parlem també del clip, fet amb dibuixos animats. Crida l’atenció que és fàcil reconèixer cadascú!
C.C: Sí, està molt ben trobat. Qui miri el videoclip, veurà que no hi ha una narrativa concreta, simplement reivindiquem les coses senzilles i volem que es valorin. Al final és una trobada en una taverna, que tant ens agraden, per fer el que ens agrada: xalar. I el videoclip és això, una trobada entre persones en aquests espais que s’estan perdent, com anar al bar i trobar la gent allà, encara que no hi hagis quedat.
D.P: El resum de la cançó seria un brindis. En un ambient concret, i amb les col·laboracions que l’enriqueixen. La fórmula que vam trobar per fer el clip era l’animació. Ens semblava bé, perquè no n’havíem fet cap i vam pensar que seria una bona sortida.

A la cançó hi ha dues col·laboracions: Ebri Knight i El Pony Pisador. Per què?
D.P: Aquest segon disc l’hem fet amb més consciència. El primer àlbum va ser molt espontani: la Clara tenia cançons, i les vam anar treballant, gravant, i pensant quin color els volíem donar. La conclusió va ser que, ja que tenim l’element més identificatiu, l’acordió, i estem dins d’aquest camp que podríem dir folk, ens semblava suggeridor col·laborar amb bandes en la mateixa línia. Ràpidament, ens van venir al cap Ebri Knight, El Pony Pisador, Germà Negre... grups del panorama català dins d’aquesta branca folk, perquè també és una manera de reforçar i mantenir viu aquest estil, que avui en dia sembla gairebé una resistència.
C.C: El problema és que vam anar molt tard. Havíem d’entregar el disc un dimarts i les col·laboracions ens van arribar el diumenge. Vam anar tant a contrarellotge que va ser impossible quedar amb ells. Ens va saber greu, i tenim un dinar pendent com a petit homenatge, que és el que realment diu la cançó.


El disc surt demà i es diu 'Estem de primera'. És un desig o una realitat?
C.C: És bastant una realitat. Això lliga amb el que comentàvem del clip: on estem bé nosaltres quatre com a grup? Quan quedem, quan cantem i toquem, quan mengem, quan bevem, quan xerrem, quan allarguem les sobretaules... És un espai on estem superbé, superrelaxats, on estem de primera. El títol fa referència al fet que, com a grup, estem de primera. Fora d’aquí, cadascú ja s’apanya amb el que té, però dins el grup és veritat que tenim aquest espai on ens sentim bé. I això és molt important.
D.P: Jo vull reivindicar la gran virtut de la banda. La majoria hem estat en altres projectes, i el més difícil, sobretot avui en dia, és no tenir frustracions ni desavinences entre els membres. Perquè, al final, és com tenir una petita empresa amb els teus amics, i això porta maldecaps i pot ser la fi de moltes bandes. Nosaltres, en tres anys i més de 70 bolos, no hem tingut mai un enfrontament. Alguna desavinença, sí, però tot s’entoma bé, amb tranquil·litat, sense tensió ni pressió.



Podem dir que és un disc de folk festiu, amb molts matisos, que van de Dylan a The Pogues…
C.C: El que ens passa molt és que ens emborratxem de moltes fonts d’inspiració musical. Aquest estiu vam anar a tocar a Edimburg, per l’aniversari de la colla castellera del Casal Català d’Escòcia, i ens vam emborratxar de la música local. D’aquí va sortir un tema homenatge a Edimburg, que potser té el punt més Pogues. També ens passa amb el Joan Garriga, amb una rumba més lenta... Ens inspirem constantment. De vegades costa trobar el fil conductor, i sovint diem que és l’acordió diatònic, molt identificatiu. Si agafes les cançons una per una, és un popurri que pot despistar. Però l’acordió és el lligam.
D.P: Quan preparem el directe, fem mixos: el mix irish, el mix punky, el mix rumbero... perquè cada tema agafa una pentinada d’un estil, sobretot condicionat per la base rítmica. Això dona dinamisme i fa que no sigui pla.

Hi ha algun missatge general del disc que vulgueu transmetre?
C.C: Hi ha diversos missatges, però tots es resumeixen en un: la celebració, la festa i les relacions humanes. Reivindiquem molt el fet de relacionar-nos presencialment, no virtualment. Tornar a parlar cara a cara. L’altre missatge està relacionat amb la cançó “Que esperin”, que va ser el primer clip. Les imatges que l’acompanyaven les vam fer casolanament i són una recepta de cigrons. La meva àvia, si el dimarts volia fer cigrons, no ho pensava el dimarts a les 12 del migdia. El dilluns ja havia de deixar els cigrons en remull i deixar-los tota la nit, el dimarts al matí, havia de posar la cassola a fer xup-xup… I ens els menjàvem mirant-nos a la cara, parlant, menjant, assaborint cada mossegada. L’essència del disc és exactament aquesta.