La jove artista valldemossina Júlia Colom és un cas únic de cantant i creadora que no es deixa portar pels corrents més previsibles ni encaixa amb categories preestablertes. Després de fer-nos alçar les celles amb el primer disc, Miramar (La Castanya, 2023), ha desenvolupat una manera pròpia de fer música a Paradís (La Castanya, 2025), on parla d’ideals generacionals, de fites que no acaben d’arribar i de sentiments tal vegada lletjos, però ben humans. Una obra enriquida amb les col·laboracions de Tarta Relena i Ouineta.



Què representa el ‘Paradís’ que dona títol a l’àlbum?
Dins el meu cap, el Paradís no és un lloc físic, tangible, sinó un estat mental on tothom dirigeix la seva vida per aconseguir un benestar general. És el miratge que em dona la direcció de la vida, i aquest sentiment va travessant quasi totes les cançons. El resultat és fruit d’una recerca generacional que pretén aconseguir el propòsit d’estabilitat, una promesa que no s’arriba a complir. Crec que la gent de la meva generació som un projecte de nosaltres mateixos que mai no s’acaba de materialitzar. Tenim moltes titulacions, moltes experiències, un pla de vida del que hauria de ser... però al final vivim un present que es va ajornant.

Es podria pensar que et refereixes també a Mallorca com a paradís perdut o amenaçat.
Sabia que el títol es podria relacionar amb Mallorca i ja me pareix bé. Dona per molt, pensar què significa el paradís avui en dia. Tenia por de fer un disc que fos molt apolític, on hi hagués poques reivindicacions, però em vaig adonar que darrere de cançons com “Sa nit i es dia”, “T’he cercat” o “Una illa per tu i jo” hi havia un estat emocional generacional, un sentiment que és difícil d’explicar.

Vius entre Valldemossa i Barcelona. Ha canviat molt el teu poble?
Sí, abans vivia al centre de Valldemossa i ara no sé com ho faríem per viure allà, perquè han llevat els cotxes per fer un espai només per a vianants. És molt còmode per als turistes, però no per viure-hi si necessites pujar la compra a casa. Tot allò que és de primera necessitat, ha anat cap enrere. Teníem un mecànic i una papereria... i ja no hi són. Sembla que no, però són coses importants per fer vida a un poble.


De tota manera, a 'Paradís' no hi ha missatges explícits de crítica al turisme, a diferència d’altres discos de l’escena illenca.
Vaig decidir no parlar d’aquest tema a consciència. És una realitat molt impactant, i vaig pensar que era millor que les meves cançons parlessin d’altres coses. 

Mantens una relació tensa amb la idea de la reivindicació?
És important reivindicar, però si ho fas amb massa coses cal concentrar-se en el que fas. És molt fàcil folkloritzar el món d’abans i la música d’arrel, però jo no sent aquesta nostàlgia. En altres temps les dones no teníem drets i actualment estem molt millor que abans. Com a mínim, suposadament tenim totes i tots els mateixos drets. És molt fàcil caure en el discurs de pensar que el passat era millor, i vendre les nostres coses com un folklore per als estrangers, però jo ho he intentat sortejar com he pogut. A vegades em venen estrangers a demanar que actuï a una celebració privada, o que els canti les tonades tradicionals mallorquines...


I ho has fet?
Hi ha una elit estrangera a la qual tot això l’atrau molt, i jo he intentat guanyar-me la vida mirant de ser conscient de la situació. A la meva terra de la Serra de Tramuntana hi ha molts estrangers, britànics sobretot, que hi tenen residències, i el català no els molesta perquè no els afecta. No el volen aprendre ni tenen cap interès per saber com està la nostra llengua. Diuen que els agrada molt tot el que és mallorquí autèntic, però és només estètica.

El disc s’obre amb “Sa teva barca”, que conté una referència a la Raixa, el ‘Jardí tancat’ de Maria del Mar Bonet, un espai que ella diu que li agradava més abans que el restauressin…
El Consell de Mallorca el va arreglar i és cert que abans potser tenia un encant més romàntic i la màgia d’una finca mallorquina. Me feia gràcia la idea del jardí obert, agafant el fil de la Maria del Mar, que per a mi sempre és un referent. Sé que ella m’ha recomanat diverses vegades, però encara no he pogut xerrar-hi mai. És complicat. Vull dir-li que li estic agraïda. Sé que això li ha arribat per altres persones, però m’agradaria dir-l’hi jo mateixa. 


En aquesta peça sona el llaüt que tocava el teu avi!
Sí, jo cantava i ell el tocava, i quan va morir, amb el covid-19, em vaig dir que la meva veu ja no es tornaria a sentir acompanyada per aquest llaüt. Però al final vaig pensar que havia de ser present al disc. El vaig deixar durant un temps a Martín Leiton, que no l’havia tocat mai, i va aprendre a tocar-lo.

A “Transformacions” hi participa la cantant vallesana Marta Ros ‘Ouineta’. Quin paper li vas reservar?
És una cançó que xerra dels canvis que he de passar per arribar a bon port, i després la lluna me parla i demana que ho continuï intentant. La Marta és cantant, ballarina i coreògrafa, i em va impactar el seu directe. A més, té un tipus d’humor que jo no tinc. Potser no hi havia una connexió entre les nostres propostes, però només per l’admiració que li tinc vaig pensar que li havia de trobar un lloc al disc. És el mateix que em va passar amb el duet Tarta Relena, que les admiro molt i són molt inspiradores. 


Tarta Relena és un exemple de tirar endavant amb un projecte que d’entrada semblava excèntric i anticomercial. 
Pensar en projectes com el seu me fa animar-me a continuar fent música. El que ha passat amb la projecció de Tarta Relena em demostra que hi ha un espai per a propostes com les nostres.

Acabat el disc, sents que has assolit plenament el que volies?
Amb Paradís estic súper satisfeta. Molt contenta. Tinc el dubte del que passarà quan el comparteixi amb el món, però de moment ja he romput moltes barreres escrivint, component, produint... És un disc que a mi m’agradaria posar-me i escoltar-lo.