El trio lleidatà presenta el segon disc, I tu què fas quan no fas res? (Bankrobber, 2025), tres anys després del debut Momentani (Bankrobber, 2022). Selva Nua ha gravat vuit temes lluminosos, que parteixen de punts d’inflexió que marquen el camí vital d’una persona, polits amb el seu indie-pop amb aires soul i una base disco dels anys setanta.



Als inicis de Selva Nua, l’any 2019, els components vivíeu a tres ciutats diferents: Barcelona, Girona i Tarragona. Quina és actualment la seu central del grup?
Adrià Garcia (baix): L’estampa ha canviat radicalment, perquè ara els tres membres som companys de pis a Barcelona, i per tant podem assajar molt més i crear més sinergies.
Joana Jové (veu): Hem pogut fer moltes reunions mentre sopàvem, per exemple. L’únic inconvenient és que mai no podem desconnectar del tot del projecte, però ens ha servit per estar més a prop.
 
Una altra de les novetats és que el bateria Gerard Català ha estat substituït per Pol Mitjans (ex-Marialluïsa). Com us ha afectat?
A.G: En Pol ha tingut una gran influència en el grup. Selva Nua és el nostre primer projecte compartit amb la Joana, i, en canvi, ell és molt savi, perquè ja ha estat en altres grups i té molta més experiència gràcies al seu pas per Marialluïsa i a gestionar el segell El Jardí Amagat. Va portar idees molt interessants i punts de vista que fins llavors no havíem tingut en compte.
J.J: La metodologia creativa també ha patit diversos canvis. Ara som més orgànics i hem assajat bastant més al local abans de començar a gravar les cançons del disc. La majoria d’idees són meves a partir dels acords, la melodia i la lletra, però a l’hora d’assajar acabaven de vestir els temes, més enllà dels arranjaments finals que hem fet a l’estudi de gravació.
 

El disc 'I tu què fas quan no fas res?' desprèn una atmosfera molt lluminosa. És una idea premeditada?
J.J: No, ens hi hem trobat cadascú a mesura que anàvem fent les línies i arranjaments dels nostres instruments. Tot i no seguir una línia tan diferent com el disc anterior, el resultat sona diferent.
A.G: És un disc més madur i adult que el primer, en què hi havia algunes cançons tocades amb una certa innocència pròpia d’un debut. Ara hi ha composicions que han anat un pas més enllà.
Pol Mitjans (bateria): La majoria de cançons s’han treballat amb la banda del directe, que som nosaltres tres i el guitarrista Miquel Allué. Ell hi ha posat línies pròpies i acords, que després també haurà de tocar en directe.
 
Com heu gravat el disc i qui s’ha ocupat de la producció?
J.J: Hem continuat treballant amb el productor Josep Maria Serra, perquè vam quedar satisfets de la seva feina al primer disc i hem pogut esprémer més el nostre engranatge creatiu.
A.G: La novetat és que Momentani el vam gravar a Corbins, al Segrià, i aquest l’hem enregistrat a Valls amb Albert Ibarra i Nil Llorach, que també és el nostre tècnic al directe.
P.M: Va ser ideal perquè ja hi havia un vincle i en Nil sap perfectament com sonem i què volem amb la nostra música.
 
El disc arrenca amb la cançó “Punt mort”. Parla de l’estancament d’una relació?
J.J: Tot i que al disc hi ha alguns moments d’estancament, a nosaltres ens agrada més parlar de punts d’inflexió. Respecte a la lletra del tema “Punt mort”, no pensava tant en un estancament, sinó en aquell moment en què de cop es trunquen les expectatives d’una relació de parella. El protagonista pensa que està bé, però de cop i volta es troba abandonat a l’andana d’una estació de tren i encara no ha entès del tot el perquè.

En aquest cas heu recuperat la figura del tren, que també vau fer servir per obrir el primer disc, 'Momentani'.
J.J: Sí, hem volgut que el disc comencés de la mateixa manera que l’anterior, amb la imatge d’un tren, tal com vam fer amb “Intro (al vagó)”. La principal diferència, però, és que “Punt mort” és més punyent i té un missatge més directe.
 

A “Música pop constant” canteu ‘Si són paral·leles és que no es toquen, és que van endavant’. Quina és la metàfora?
A.G: La cançó va de dues persones que si es coneguessin tindrien molt en comú. Tots busquem algú per compartir la vida i tenir afinitats. I, probablement, aquesta persona és molt a prop, però no en som conscients. Per això ens imaginem dues persones en una discoteca ballant d’esquena que no s’arriben a conèixer mai, les seves vides segueixen un rumb paral·lel i no es troben.
J.J: A més, curiosament tant els meus pares com els de l’Adrià es van conèixer en una discoteca...
A.G: Però si hagués passat el mateix que descriu la lletra de la cançó, nosaltres no hauríem existit.
 
El títol més curiós de tots és “Alexitímia”, un trastorn de l’espectre autista que fa que la persona afectada no senti les emocions. D’on ve aquest interès?
J.J: La veritat és que era el títol provisional que li va posar el productor, perquè en aquell moment no l’acabava de convèncer la versió que havíem enregistrat.
A.G: Al final ens va semblar un bon títol, perquè lliga amb el fet d’adonar-se que algú en qui havies posat molta il·lusió de sobte et repel·leix, t’adones que t’havia estat venent fum i que t’havia fet creure una veritat que era mentida.
 
Quan i com presentareu el treball?
A.G: La idea és fer una presentació a Barcelona el 13 de novembre a la sala Laut i una altra el 29 de novembre al Cafè del Teatre a Lleida.