Després de tota una vida component a casa, fa quatre anys la cantant i guitarrista de Begues va començar a compartir les seves cançons amb el món. El 2023 va debutar amb Game Girl (autoeditat) i ara presenta la seva opera prima, Mai adeu (Montebello, 2025), un pas cap a la professionalització amb la premissa de col·lectivitzar la música i l’art.



La música sempre ha estat present a la teva vida. De quina manera t’hi has relacionat?
La meva família, sobretot la meva mare, m’ha fet estimar molt la música, tot i que ningú s’hi dedica. De petita em van apuntar a classes de piano i guitarra, però ho vaig deixar. En aquella època van venir a viure a una casa de Begues diversos músics de l’escena del jazz, com Jordi i Fèlix Rossy, o Lau Noah. I també un músic mig andalús mig americà, Dee Jay Foster, que impartia classes de música, i que ara ha gravat el contrabaix al meu disc. Llavors tenia 9 o 10 anys, fèiem classes de combo i ens ensenyaven clàssics del pop dels Beatles o Elton John. I després de tocar la guitarra, vaig començar a cantar estàndards de jazz, bossa nova, boleros...

I com vas decidir, el 2021, fer el pas de començar a publicar els primers temes com a Kris Tena?
Realment mai m’ho havia plantejat. Sempre he estat molt a prop de gent que fa música, però alhora sempre me n'he sentit una mica a la perifèria. No sabia si m’hi volia dedicar: era una cosa que m’agradava fer sola a casa o amb els amics i amigues. De fet, vaig començar a fer la carrera de filosofia, i després fotografia... He fet moltes coses que no tenen res a veure amb la música. I de fet, va ser així com va començar tot. Uns amics que tenien un estudi em van dir que els fes una foto i, a canvi, ells em gravarien una cançó. En aquell moment tenia uns 20 anys, i havia composat tota la vida temes instrumentals a guitarra, però just havia començat a escriure lletres, i vaig agafar una de les cançons, “Qui soc”, i la vam gravar. Em va agradar molt com va quedar, i des d’aleshores vaig seguir publicant coses sense pensar-m’ho gaire.



A l’hora de treure el primer disc, però, sí que va haver-hi certa intenció?
Realment, no: va ser més una compilació. Al principi havia de ser un EP, perquè tenia cinc o sis cançons, però va anar passant el temps, i en vaig tenir més i les hi vaig afegir. Un dia vaig ajuntar tot el que tenia, i com que ho havia fet tot jo a casa, aprenent una mica a produir-me i gravar-me, ho vaig pujar a plataformes perquè sortís dos dies més tard. Va ser molt impulsiu. Va ser un procés molt maco, però tenia ganes de fer aquest disc amb una mica més de paciència i cuidar més el procés.



Ara has treballat amb la producció de Jordi Matas. Com ha anat?
Em venia de gust col·lectivitzar la meva moguda i no fer-lo tota sola a casa. Ara que ja està acabat, el que m’ha fet més feliç del procés ha estat compartir-lo amb Jordi Matas, a qui vaig conèixer quan vaig anar al seu estudi a gravar amb Mar Pujol. Sabia que havia treballat amb El Petit de Cal Eril i Ferran Palau, però desconeixia el seu vessant jazzístic i va ser un descobriment brutal. Hem encaixat superbé, perquè tots dos hem mamat molt del jazz però alhora ens agraden les cançons senzilles que expliquen històries. He après que menys és més. Tenim ganes de seguir treballant junts, i fins i tot ens hem plantejat de gravar un disc d’estàndards de jazz a guitarra i veu, un somni que sempre he tingut.

Una mena d’'En la imaginación’ de Sílvia Pérez Cruz i Javier Colina?
Exactament! Aquest disc és de les referències més heavies que he tingut mai. Fer un disc així m’encantaria.
 
Parlem del títol del disc. Quin és el significat d'aquest 'Mai adeu'?
El títol és un concepte que fa temps que tinc al cap, i les cançons són un resum del desig de permanència des del qual em relaciono amb la vida. Quan m’ho passo molt bé fent alguna cosa no vull parar mai, per exemple no vull que s’acabi una relació, o fins i tot una cervesa... No és terrible, però crec que he d’aprendre a portar-ho a un lloc més saludable.

A “Dicen”, comences plantejant l’amor i el dolor com si fossin dues cares d’una mateixa moneda. Ho vius així?
Sempre se’ns ha presentat aquesta dicotomia com si fossin conceptes contraris. Però en aquesta cançó, de fet, el que buscava era trencar amb aquestes falses creences de la cultura popular. Coses que se’ns han dit com axiomes i ens hem anat creient, i no sé si són del tot certes. A l’última estrofa, per exemple, hi canto ‘si no es hoy, serà mañana’, i justament per a mi és superimportant viure al present i estar-hi connectats, i no pensar que demà les coses aniran millor.


El disc reflexiona sobre el temps i fins i tot li dediques una cançó, amb Darío Barroso i Leyre Estruch.
“Temps” la vaig escriure quan sentia que no tenia temps perquè treballava deu hores al dia a l’hostaleria. Volia compaginar-ho tot, sostenir-me econòmicament i al mateix temps viure i fer espai per a la música. La cançó és un reclam, crec que molt universal.

A “M<3” hi participa Mar Pujol, amb qui ja havies col·laborat al primer disc (“If U Pretend to Love Me”). Per què has repetit?
No estava previst, però a la Mar li agradava molt el tema i fins i tot es va inventar un pont vinculat amb la seva cançó “Caverna”. Un dia el vam tocar juntes i li vaig dir que vingués a gravar-lo. La lletra és d’una amiga, Sònia Rossinyol, que inicialment la va escriure com una carta, i un dia a la platja amb ella la vaig musicar.



“Winterpeople” és una cançó plena de nostàlgia; amb un punt tràgic, fins i tot.
Justament venia de fer la temporada d’estiu a Cadaqués, i un cop aquí, a la tador, començava el fred, una època en què et reculls més a casa, i de cop tenia molt temps lliure, perquè venia de treballar molt intensament. Tenia ganes de representar això en una cançó. És una mica trista. Alhora, la sento una cançó molt cançó perquè és una història, parla d’una cosa molt concreta. No volia que en aquest disc fossin tot idees puntuals. Tenia que ganes de fer cançons que tinguessin una estructura clara i que poguessis entendre què hi estava passant. La vaig fer en un època en què em vaig obsessionar molt amb les estructures de les cançons i en què perquè hi havia cançons en què només m’agradava la tornada i viceversa. I volia intentar fer cançons en què tot fos increïble tota l’estona. Però evidentment vaig haver de parar-me perquè era una bogeria absoluta, i vaig haver d’entendre que en una cançó, com en tot a la vida, i hi ha parts i moments que potser no són tan agradables, però que et condueixen a algun lloc. I entendre la música com un fil temporal, no parts seccionades.
 
És la màgia de les dinàmiques de la música, i fins i tot del silenci?
Completament. Això és una cosa que amb el Jordi Matas ho hem parlat molt, perquè ell és molt minimalista. Té un gust molt especial i el que posa ho posa perquè cal, mai vol posar-hi de més. En el primer disc, jo tendia més a un horror vaqui. M’ha anat bé també treballar amb ell per entendre com de guai és la senzillesa i tornar a les coses petites, a l’essència. El menys és més.



Una altra col·laboració és la de Rita Payés a “Nada nada”.
Quan la vaig compondre vaig pensar que el trombó de la Rita hi quedaria preciós, i que si a més hi volia cantar seria genial. I em va dir que sí. Pràcticament hem sigut com germanes, perquè fa molts anys que ens coneixem i vam viure juntes una temporada. Hem tocat moltes vegades a casa i puntualment en algun bolo, però sempre m’havia fet cosa convidar-la a gravar per l’impacte que té la seva figura.

També se sent la trompeta del seu germà Eudald Payés a la delicada balada “Quan em deixo perdre”.
Va ser una de les últimes que vaig fer i és de les meves preferides del disc. Parla del moment en què em deixo anar i no sé què està passant. Perdo el control i ja no em regeixo per les regles, tot i la por que això em provoca. L’Eudald és la meva exparella i tenia moltes ganes de fer música amb ell per connectar-hi des de la música de manera simbòlica. I, a més, m’encanta com toca. Volia crear un disc col·lectiu, utilitzant la música com l’espai on han convergit totes les persones de la meva vida, a més d’històries del passat, del present i del futur.



La cançó més diferent és “Jim”, amb una producció més ambiental i amb distorsions vocals.
És un estàndard de jazz que canto des de petita a les jams. Tenia ganes de gravar alguna peça de jazz que no fos molt clàssica. Vaig començar a treballar-la amb Martí Galán ‘Galgo Lento’ i s’hi va afegir Òscar Garrobé ‘Garru’ amb una línia de baix i a la producció. És una peça on tots tres hem tingut un paper, perquè el Martí va posar l’autotune als moments vocals i el Garru va crear un ambient.

“Simple Song” és una cançó sobre compondre i cantar una cançó, amb la presència d’Ignasi Ortiz ‘Zitro’ i un gran cor.
Al principi no tenia lletra i em vaig plantejar de fer-la instrumental, perquè la gent pogués cantar-la amb la lletra que volgués des de casa. Després vaig provar d’escriure-la en català però no em sortia, i finalment vaig fer-la en anglès. Hi participa ‘Zitro’, un amic melòman que no es dedica a la música però canta molt bé. I a més, vaig pensar de posar-hi un cor i vaig demanar a molta gent que m’enviés notes d’àudio, des de Judit Neddermann fins a Ferran Savall, passant per l’argentina Paula Prieto, que vaig conèixer per internet, o Roserona, amb qui ja ens hem fet col·legues.



Al llarg del disc també hi ha tres petites peces instrumentals independents: una intro, un interludi i una coda. Per què?
Volia reivindicar la música instrumental i sense paraula. Treure una mica la paraula de la nostra vida, donar espais per reposar. I m’agrada reivindicar també la veu com a instrument.

Com planteges el directe?
Ara farem una residència artística a la casa Virupa de Llinars del Vallès, amb la Leyre (veus), el Darío (guitarra), el Garru (baix) i el Tramel Levalle (percussió). Aquest format a quintet serà l’ideal per coses més grosses. I després, inevitablement, també hi haurà concerts en què hi vagi sola o amb la Leyre, i amb trio amb el Darío o el Garru. Em fa il·lusió el format gran, perquè serà el primer cop que toquem amb bateria, però alhora també m’agrada el petit format i, de fet, és el que més m’ha funcionat fins ara, amb el Darío, la Leyre i jo.