Antònia Font és el conjunt mallorquí de pop-rock més important de la història. La seva irrupció el 1997 va dinamitzar l’escena de la música en català en un moment en què el ‘rock català’ ja estava perdent impuls. La seva trajectòria, avalada pel públic i per la crítica, ha deixat deu discos amb un ventall de cançons imprescindibles. Per aquest motiu –i per avalar una carrera gloriosa– enguany han rebut el Premi Enderrock d’Honor de la Música Balear. Un llegat que hem analitzat amb la veu i frontman del grup, Pau Debon.



La irrupció d’Antònia Font a l’escena va a ser el pont que va unir el ‘rock català’ amb el ‘nou pop català’. De quines fonts havíeu begut?
No ho sabria dir... Abans d’Antònia Font hi havia el moviment del ‘rock català’ i el vam escoltar, però crec que en Joan Miquel era més alternatiu. Li agradava molt el rock progressiu i, sobretot, el rock simfònic. De tota manera, crec que des del principi ha intentat no escoltar gaire música per no sentir-se influenciat a l’hora de crear. 

Amb quina etiqueta us podríeu definir? 
Quan vam sortir encara hi havia el vell ‘rock català’, però uns anys després va sorgir una altra fornada de grups i artistes que feien més pop i va canviar la manera de dir les coses. I, certament, Antònia Font estava en aquesta transició. No es pot dir que siguem els precursors del ‘nou pop català’, però puc entendre que hi hagués grups que escoltant les nostres cançons veiessin un camí diferent. 

Joan Miquel Oliver va començar la carrera musical en grups de pop simfònic com La Fosca o de rock com Fora des Sembrat. I la resta? 
Jo he format part d’Antònia Font perquè ell va muntar el grup amb el meu germà Pere Debon, a la bateria. I, és clar, cercaven qualcú per cantar. A mi se’m va presentar un projecte que des del principi ja era diferent. Les primeres cançons i maquetes ja desprenien l’aire d’una música molt personal, amb un to mediterrani que jo no havia sentit mai. També és veritat que érem joves, i en aquella edat tampoc ens fixàvem gaire en aquestes coses. Però, tot i ser jove, en Joan Miquel Oliver tenia una manera molt personal d’escriure i de fer música.


Com heu fet per encaixar gent tan diversa dins del grup al llarg de gairebé tres dècades?
Cadascú ha tingut un rol, i aquesta ha estat una de les claus per durar tant de temps i ser aquí encara avui. Tots sabíem que en Joan Miquel era l’ànima, que sabia fer lletres i cançons. En aquell moment no s’havia plantejat fer carrera en solitari, més aviat volia un grup per tocar i passar-s’ho bé. I, des de llavors, no ens hem plantejat mai una altra manera de funcionar. Antònia Font s’ha amarat del seu to personal, però tots hem tingut el nostre espai, encara que fos amb el nostre instrument. L’únic que no ha tingut tant d’espai he estat jo, perquè els altres han aportat arranjaments a cançons ja fetes. Al final, aquesta comoditat a l’hora d’entendre’ns ha fet que el grup funcionés.

És un projecte molt personal però alhora hi ha un marcat concepte de banda...
Una de les millors coses que ha tingut Antònia Font són els rols tan assimilats. Des del principi hem tingut clar que som una banda. Per molt que en Joan Miquel fes les cançons i que fos un projecte artísticament seu, sabia que la banda li aportava un paper que ell en solitari no té. Potser té altres coses, evidentment, però no aquest punt de banda. 

Això li ha permès coŀlocar-se sempre en un segon pla als directes?
Sí, en directe sempre he tingut tot el protagonisme. Tant és així que al principi hi havia gent que se pensava que jo feia les lletres. Però ja li anava bé, perquè mantenia el seu plantejament de fer música i lletra, i el directe me’l deixava a mi. 


En quin moment vau ser conscients de l’èxit? 
Recordo l’èxit que va obtenir la cançó “Wa Yeah!”, de Batiscafo Katiuscas (Discmedi, 2006). Vam notar un punt d’inflexió important per la major afluència de gent als concerts, i que tothom la cantava molt. Fins llavors ja havíem fet alguns grans passos, com sortir de Mallorca amb Alegria (Drac/Virgin, 2002), però el punt d’assolir l’èxit va ser a partir d’aquell moment.
 

LA FÓRMULA SECRETA

Heu analitzat quin és el secret d’Antònia Font?
No hi ha cap fórmula secreta, l’únic que puc dir és que és un projecte original i personal. Sempre he pensat que si no tens un projecte personal és molt complicat que molta gent percebi un grup com una cosa diferent. No saps per què però notes que allà dins hi ha algun fet diferencial. M’ha passat molt d’escoltar grups i no saber qui era perquè la majoria sonen semblant. Quan surten artistes amb un projecte ben fet i un llenguatge personal, tenen un punt diferencial, per exemple hi ha el cas de Manel. Els escoltes i saps que són ells, perquè no hi ha ningú més que faci el mateix.

Com heu treballat la banda en el vessant creatiu? Joan Miquel Oliver porta una cançó i...?
Ell grava la maqueta i ens la passa. A partir d’aquí, cadascú se l’estudia i després, al local d’assaig, anam treballant fins que la cançó sona com ens agrada. I quan ja tenim totes les cançons ben acabades anam a gravar el disc. La banda no solem fer gaire feina a l’estudi perquè ja portem la producció bastant acabada.

Cada disc sona diferent i poques cançons són intercanviables d’un disc a un altre. Com és possible?
És un tema d’en Joan Miquel, que sempre ha tingut una manera de treballar molt conceptual. Tot i això, a la tornada d’Antònia Font ens hem trobat amb una realitat molt diferent de la que vam deixar fa uns anys. Ara la indústria musical prefereix que vagis traient cançons i que la gent les escolti. Els discos conceptuals són més complicats. Nosaltres intentàvem fer feina a partir d’una idea, i trèiem deu o dotze cançons que parlaven del mateix. Sempre hem treballat molt l’ordre dels temes al disc perquè volíem que expliquessin una història. I també als directes, on hi ha cançons de diferents discos. Per aquest motiu, normalment fèiem seguits tots els temes d’un mateix disc, i així donàvem una continuïtat entre cançó i cançó.


Consideres que Antònia Font té un ADN mallorquí? Si fóssiu d’un altre lloc, sonaríeu diferent?
Jo crec que sí. Al començament teníem moltes tonalitats morunes i mediterrànies, però la música i les lletres ens defineixen perfectament com a mallorquins. La temàtica i la manera com estan explicades les cançons indubtablement duen els oients als nostres orígens. Molts estudiants i treballadors que han hagut de marxar de l’illa m’ho han dit moltíssim, que quan tenen enyorança se posen una cançó d’Antònia Font i ja són a Mallorca tot d’una.

Fins que vau sortir vosaltres a Mallorca i, una mica abans, Obrint Pas al País Valencià, qui volia viure de la música cantant en català se n’havia d’anar a viure a Barcelona. Ho vau tenir sempre clar?
Sempre hem tingut clar que no volíem marxar de Mallorca. I hem tingut la sort de mantenir-ho perquè mos ha anat bé. Ara bé, tot plegat també té un cost molt alt en moltes hores d’aeroport i rutes d’hotels. Fer una gira és molt feixuc i ho hem patit. Molts hem acabat esgotats no només pels concerts sinó sobretot pels viatges. Sortir cada setmana i dormir de fora els dos dies... ha estat molt dur. Però bé, mos ha valgut la pena perquè volíem viure a Mallorca, estàvem bé a l’illa i hi teníem lligams que no volíem abandonar.

La crítica sempre lloa el disc 'Alegria', però per a vosaltres quin és el disc a reivindicar?
Per a nosaltres és Taxi (Discmedi, 2004), perquè és un àlbum supercomplet i el més conceptual de tots. A més, a part de la poesia conté molta crítica i és avançat en el temps. És un disc molt variat, i també inclou un vídeo i un petit llibre. Vam fer un treball molt complet i té una sonoritat molt concreta.



Creus que 'Vostè és aquí' (Robot Innocent, 2012) va ser el vostre disc maleït?
Crec que no va acabar de tenir acceptació i la gent no el va acabar d’entendre. Per a nosaltres és un disc amb moltíssima música. Quan el vam acabar, l’escoltàvem tot seguit per veure com havia quedat i certificar que es podia seguir la narració d’històries una darrere l’altra… Recordo que en aquell moment vaig dir que era un discàs. Però també entenc que tenia un format molt complicat. Tot i això, he de dir que hi ha molta gent que l’ha anat descobrint anys més tard i hi ha trobat tot el que li hauria agradat descobrir en aquell moment.

L’any 2012 Pep Guardiola va dir que s’havia buidat i el 2013 vau plegar vosaltres. També us vau buidar?
Sí, bàsicament va ser això. Antònia Font va plegar per un esgotament físic i artístic. Sense comparar-mos amb Guardiola, ell va tenir-ho tot i se’n va anar del Barça quan era a dalt de tot. I nosaltres en aquell moment omplíem i hauríem pogut seguir fent-ho perquè estàvem en un moment de públic molt dolç. Tot i això, vam veure que per gravar un altre disc ens faltava xispa. Després d’una xerrada, tots vam estar d’acord que havíem de ser honestos amb nosaltres mateixos i amb el públic. La honestedat és bàsica en qualsevol projecte artístic. Si no tens prou força o ganes per invertir en un projecte nou, per molt bé que et vagi econòmicament, has de plegar. Jo ara estic treballant i hi ha dies que no estic al màxim i faig la feina més lenta. Però a l’escenari aquesta excusa no val. No puc sortir a un setanta per cent, perquè la gent ve a veure’m un dia en concret i he d’estar al màxim nivell. 

Al marge d’alguna coŀlaboració, els anys de l’aturada no et vam sentir cantar. No en tenies ganes?
No. Quan vaig començar la cosa va anar bé, la vida se’m va encaminar cap al grup i vaig deixar moltes altres coses. No podia fer una vida normal perquè estava tot l’any amb el grup i no el podia deixar. Mentrestant, passaven coses a la meva vida i jo em preguntava què m’agradaria fer si no estigués amb Antònia Font. Quan el grup es va acabar vaig tenir clar que volia apartar-me de la vida pública, que és una cosa que no acab de dur del tot bé. Volia fer coses que no estiguessin relacionades amb la música ni amb gent que me conegués, a part de tenir família i nins... És complicat compaginar una família amb un grup com el nostre. Plegar va ser molt trist perquè es va acabar una etapa musical i de vida, però alhora també va ser il·lusionant, perquè començava una altra manera de viure i se’m va obrir la possibilitat de fer el que no havia pogut fins aquell moment.


Com valoreu aquesta segona etapa que us ha permès fer una gira internacional o omplir fins a tres vegades l’Auditòrium de Palma? 
Ha estat espectacular, es podria dir que va ser un miracle. Poder ordenar les nostres vides per tornar després de tants anys de tenir una altra vida fora d’Antònia Font era molt complicat, però ho vam fer molt bé, perquè vam establir deu concerts, i que no en podríem fer cada setmana. La manera de reaparèixer amb pocs concerts però grans va ser un encert. En aquell moment no estàvem preparats per actuar cada setmana. A més, no sabíem quina resposta rebríem de la gent. Sabíem que vindria públic però no ens esperàvem una afluència tan multitudinària. Aquest aprenentatge ens va servir per decidir com seguir i establir com havia de ser el següent pas. En aquell moment, vam haver d’equilibrar les nostres vides per poder afrontar una gira tan intensa com la que vam fer l’any passat.

Ara hi ha molts artistes que us citen entre les seves influències. Què significa per a vosaltres? 
Som un grup que va aparèixer en el moment adequat de la transició musical en la música en català i crec que hem obert un nou camí. No som pares de res, però hem d’assumir que hem demostrat una altra manera de fer les coses, més lliure i amb les mires més obertes. Antònia Font tenia la necessitat de mostrar que moltes coses eren possibles a l’escena musical.

Per exemple, creus que avui en dia és possible cantar en català a tot arreu?
Sí, es pot anar a Madrid i cantar en català, perquè el més important és que presentàvem un projecte personal sense haver de canviar d’idioma i vam poder arribar a molta gent sense sortir de Mallorca. Tot plegat va fer que ens sentíssim lliures, i segurament per això molts grups ens han tingut com a referent.


Reconeixeu la petjada d’Antònia Font en algun grup posterior? 
No, musicalment no m’he reconegut en cap altre grup. És més, si hi ha algú que sona com Antònia Font, segurament no m’agradarà perquè estaran repetint una idea que no és seva i per tant no m’interessa seguir-los. No hi ha grups que sonin com nosaltres igual que tampoc he sentit grups que sonin com Manel, perquè són projectes molt personals.

Un cop heu acabat la gira, en quin moment es troba Antònia Font ara mateix? Hi haurà més discos?
Ara mateix Antònia Font està aturat, descansant. La gira passada va ser molt bèstia, més del que mos esperàvem. Va anar beníssim i va ser brutal. El disc Un minut estroboscòpica (Primavera Labels, 2022) ja ha fet el seu camí i tenim clar que està esgotat. Si el grup ha de continuar, hauríem de gravar un altre disc, això està claríssim. Ens hem pres un any sabàtic, estam tranquils i pràcticament no mos veim. A final d’any o principi de l’any que ve ens trobarem, veurem com estan els ànims i analitzarem quines propostes té en Joan Miquel, si és que en té alguna. Serà llavors quan començarem a plantejar si hem de gravar un nou disc. És a dir, que si la cosa va bé i decidim continuar, que també pot ser que no, iniciarem aleshores tot el procés. I calcula que necessitam un any com a mínim, és a dir que si hi ha nou disc, no serà abans del 2027.

Per tant, no teniu un calaix farcit de projectes pendents per fer en un futur?
No, Antònia Font sempre ha anat al dia. Sempre, sempre. En aquest sentit, penso que el que pugui tenir en Joan Miquel en un calaix són tots aquests discos que ha anat publicant en solitari, és una cosa que ja ha explicat alguna vegada a les entrevistes. Quan ha de fer un disc amb la resta de la banda, se centra només en el món d’Antònia Font i llavors s’hi està tant de temps com li cal. Un mes, dos, tres... el que faci falta per crear les noves cançons. Cada nou disc el planteja centrat en la idea del projecte en concret i, en cap cas, no veig que pugui aprofitar altres materials.