Quan l’auditori s’enfosqueix i el públic comença a fer silenci, una veu ens convida a entrar en un Paradís col·lectiu i ens prepara per al que serà una experiència quasi espiritual. És la mateixa Júlia Colom, que a través dels altaveus ens demana que escanegem el codi QR que ens han entregat a l’entrada. De cop, des de tots els mòbils dels presents, milers d’ocells inunden l’espai que ens envolta, piulant en sincronia i fent-nos aterrar a la que serà la nostra nova llar durant la pròxima hora i mitja.

Quan els músics apareixen sobre l’escenari, els ocells van callant i la foscor comença a minvar quan la Júlia entra en escena. Els qui l’acompanyen van de negre, ella de blanc. Sona la música i entrem al paradís.

Les guitarres clàssiques i els sons electrònics juguen entre ells mentre la Júlia desplega una energia pròpia d’una estrella del pop, i els assistents, per un moment, sentim la necessitat d’aixecar-nos de la cadira. Així, les tres primeres cançons, d’entre les que destaca clarament “Una illa per tu i per jo”, ens mostren una primera cara d’aquest nou paradís, energètica i plena de moviment, amb llums dinàmiques i de batecs ràpids.
 
Però de cop, arriba la pausa. Igual que en una obra de teatre, l’escenografia i la llum ens anuncien un nou capítol. La Júlia seu en un racó de l’escenari. Una llum l’il·lumina. Tothom calla abans no comenci a cantar. I quan ho fa, ho fa sola. Els primers versos d’"Olivera" ressonen per l’Auditori quasi com un lament, com una pregària a la deessa d’aquest Paradís. I és que si fóssim a qualsevol altre concert, el públic cridaria d’emoció davant d’una de les cançons més esperades de la nit. Però aquí no. Avui no. El silenci que es genera deixa entreveure un respecte i una veneració immensa cap a la cançó. Sens dubte, un dels moments de la nit.

La mateixa Júlia ens confessa que és dins la balada on se sent més còmode, i crec que tots els assistents hi podem estar d’acord. La seva veu, que sembla treta d’una altra època, invoca un sentiment d’eternitat i transcendència que només és possible quan es canta a poc a poc. I així ho demostra amb la nova i tendra “Sa nit i es dia”.
 
Però entre tanta intensitat també hi ha espai per a la diversió. I es nota en els somriures que els músics comparteixen a dalt de l’escenari. La Júlia no pot evitar somriure quan observa Marina Tomàs i Martín Leiton, que, com dos guardians armats amb una guitarra, protegeixen a banda i banda la veu de la protagonista. I la comprenc. La destresa que exhibeixen amb les sis cordes mereixeria un escrit a part. Sense oblidar Roger Calduch, que fa caminar, trotar i galopar a la banda combinant la bateria amb els sons electrònics que va disparant. Junts demostren que la fusió de les guitarres clàssiques més d’autor i els sons electrònics no només conviuen a la perfecció, sinó que, ben tocats, s’eleven l’un a l’altra.

Un dels moments més esperats era l’aparició de Marta Torrella i Helena Ros, conegudes com a Tarta Relena, i convidades de luxe per interpretar "Sa Madona". Abans d’unir les tres veus en un instant màgic, Júlia Colom destaca la importància dels referents i professa la seva admiració i estima cap a les seves convidades. Tot un luxe poder comptar amb aquest talent dalt de l’escenari. Tres veus potentíssimes que ens regalen quatre minuts de glòria.

Amb l’aparició d’un quartet de corda que s'incorpora magníficament tant en els moments més tendres com en els més frenètics, el concert agafa embranzida. Així es van desplegant els temes del nou àlbum, com "Gelosies", "Necessit" i "Més avall". Entre cançó i cançó, de manera teatral, els altaveus mantenen la il·lusió del paradís amb sons d’aigua i d’ocells però també de cotxes i ciutat. És en aquest contrast on es pot veure la història. És en aquesta dualitat on s'entén el motiu d’aquesta cerca paradisíaca. Velocitat i pau. Ferida i cura. Riu i asfalt.
 

I allà enmig, Júlia Colom canta i es mou amb precisió, amb coreografies senzilles i directes, com la seva música. Així arribem al primer final del concert, que amb "Transformacions" ens deixa activats i amb ganes de més. Però el públic, conscient d’una pràctica que no sé si mai ningú podrà trencar, no es mou de la cadira. Els llums no s’encenen. El Paradís encara no ens tanca les portes.
Quan va reapareix la Júlia, només l’acompanya Martín Leiton a la guitarra, i mentre la fusta i les cordes entonen els primers acords de l’esperada "Camí amunt", la valldemossina aprofita per donar les gràcies a tots els assistents i mostrar-se profundament agraïda pel viatge musical que està realitzant.

Aquesta sí que és l’última. Aquest sí que és el final. I no hi ha millor manera d’acabar. Després d’un viatge musical, visual i espiritual, Colom ens canta: 'Partesc camí amunt, per poder mirar lluny, entenc qui soc quan mir es recorregut'.

I així, amb aquesta reflexió, sortim del Paradís i tornem cap a casa, esperant que, amb els anys que venen, el recorregut de la Júlia sigui ben llarg.