La vida són casualitats o causalitats? Aquest és un ham per a qüestionar-se els capritxos del destí, que va voler que ahir fos un dia doblement especial per a Remei de Ca La Fresca. Per una banda, es va fer públic que L'ham de la pregunta (Bankrobber, 2024) era el millor disc de l'any per la crítica dels Premis Enderrock 2026, i per l'altra, el grup tancava la gira d'aquest mateix disc a una sala 1 de l'Apolo de Barcelona ben plena. El del quartet d’Arbúcies és un rock lisèrgic i afilat: lisèrgic perquè té l’acidesa del rock psicodèlic dels setanta, i afilat perquè és punyent i no té pèls a la llengua a l'hora de fer crítiques poítiques i socials.
 
L’ambient de l’Apolo va ser immillorable, amb una sala plena de gent, però sobretot plena de pancartes reivindicatives, que omplien la grada del segon pis. Un no podia evitar i veure-hi una certa reminiscència a les pancartes que omplen els pavellons de bàsquet, especialment els grecs, que sovint són anomenats com ‘L’infern grec’. Ahir, evidentment, l’infern no era pas ni pel públic ni per la banda, sinó pels causants de diverses situacions polítiques i socials que el grup considera injustes: l’extracció d’aigua dels aqüífers d’Arbúcies per part de diverses empreses privades; l’ampliació de l’aeroport, els “macroescorxadors” d’Osona o la gestió de les mines de sal potàssica de Sallent i Súria per part d’ICL, empresa controlada per un gran fons israelià.
 
Per ironitzar amb totes les praxis que fan algunes grans empreses i corporacions, Remei de Ca La Fresca va pujar sobre l’escenari amb un vestuari amb camisa, corbata i americana —i que recordava a la famosa indumentària que tant ha popularitzat el guitarrista d’AC/DC Angus Young—. El concert va arrencar amb “Cara bruta”, la popular “Fusta d’artista”, i “Lisèrgica espardenya”, que música el poema que Maria Callís va esciure expressament pel grup i que va ser una de les finalistes del certamen Terra i Cultura 2025. Ho van fer acompanyats del saxofonista de La Ludwig Band Lluki Valverde, que va posar-se rere els teclats i va deixar un més que meritori solo final amb el saxo.
 
Menció especial mereix també la sonoritat de frígia dominant —habitual en moltes cançons de flamenc i tradicionals d’arreu del Mediterrani— i l’enorme influència del rock andalús dels setanta de bandes com Triana, que va tenir continuïtat amb les dues següents cançons: “Sistemes de seguretat”, amb uns magnífics solos de guitarra a càrrec de Iago Rueda, i “Triania”.
 
Amb els permanents canvis d’instruments que sempre han caracteritzat el seu directe, Remei de Ca La Fresca continuava el concert amb “Fresca”, “L’esquerda del temps” i dues versions magnífiques. La primera va ser l’adaptació psicodèlica del clàssic d’Esquirols “Torna, torna Serrallonga”, amb la col·laboració dels gironins Minibús Intergalàctic. I la segona no és altra que la genial versió que acaben de publicar del gran himne d’Ovidi Montllor “Va com va”, en una línia molt més rockera que l’original, però alhora molt més reposada que la coneguda versió punk d’Inadaptats.
 
Un dels moments més reivindicatius de la nit el va deixar “Tots els tons de la ràbia”, que la vocalista Xantal Rodríguez va cantar amb una bandera palestina embolicada al cos. Tot i estar inclosa en el darrer disc, L’ham de la pregunta, fa dos anys que la toquen en directe per reivindicar la llibertat i la fi de la misèria de la població gaziana.
 
Per al tram final del concert, van reservar temes com “Puto”, amb el productor de L’ham de la pregunta Ildefons Alonso als teclats; la cançó contra l’especulació de l’aigua al Montseny “Mal de muntanya” (que Xantal Rodríguez va introduir carregant contra Vichy Catalan), i els dos bisos: “Fer un grup”, amb el suport dels osonencs Power Burkas, i “Tot el que volem és okupar-te el xalet”, que va culminar amb una pluja de bitllets de colors de l’estil del Monopoly que tenien impresa la cara dels diferents membres del grup.
 
Remei de Ca La Fresca va tancar d’aquesta manera la gira de L’ham de la pregunta, un disc que els ha consolidat com una de les propostes més interessants i fructíferes del rock underground del país. La bona rebuda d’aquest segon disc i la seva consegüent gira fan que l’ham de la pregunta sigui amb què ens sorprendrà el quartet d’Arbúcies en la seva següent remesa de cançons lisèrgiques i afilades.