Remei de Ca la Fresca són Artur Piera, Xantal Rodríguez, Víctor Inskipp i Iago Rueda. Nascuts l'any 2020, una proximitat d'interessos i d'entorn amb la poeta gironina Maria Callís —abans Maria Cabrera— (1983) ha fet lluir la seva "Lisèrgica espardenya (Conjur)" com una de les cinc propostes finalistes al Certamen Terra i Cultura. L'adaptació poètica guanyadora es desvelarà en un acte públic el dilluns 10 de novembre a la Casa Golferichs de Barcelona. 

Després d'un disc debut homònim (2021), aquesta espardenya sonora pertany al seu segon àlbum L'ham de la pregunta (Bankrobber, 2024), la gira del qual finalitza just el 18 de desembre. En parlem amb la cantant i lletrista de Remei de Ca la Fresca Xantal Rodríguez. 



Què us va portar a musicar el poema de Maria Callís? 
El poema va ser la perfecta nota de premsa que la Maria va escriure per presentar el nostre primer disc. Va ser un auguri de bona sort. Massa bo per quedar-se en un paper, vam haver de conjurar-lo, és clar. 

Què us interessa d'aquesta poeta o quines connexions hi teniu?
Molt abans de Remei, va arribar a les meves mans La ciutat cansada (Proa, 2017) i em va trencar el cap. Tot i no entendre res, aquests poemes em parlaven directe a l'esperit, com cap altre ho havia fet abans. Per la meva sorpresa, ella formava part de l'associació Indian Runners, el primer segell en acollir-nos i va acabar escrivint-nos un poema i nosaltres tocant amb ella, acompanyant el seu projecte amb l'Irene Fontdevila, Vladivostok. Una fantasia tot plegat. 

Què us agrada de la lletra del poema?
Ens hi sentim molt identificades, evidentment, perquè és un poema dedicat, però trobo que capta l'essència de Remei d'una manera que és molt seva i molt salvatge. La cançó té la força que té, perquè ve inspirada per les imatges poètiques que són ben potents. Més que un poema, com avisa el títol, és un conjur i com a tal té un poder transformador que quan el toquem en directe de debò que es fa la màgia. 

De quins poetes sou més fan?
La Maria és la meva poeta preferida sens dubte. També, en el mateix disc de “Lisèrgica espardenya”, hem musicat un poema de Rafeef Ziadah que es diu “Shades of anger”, traduït al català per Yànnick Garcia i que el vam titular “Tots els tons de la ràbia”.


Què us agrada de la Cançó que musica a poetes?
El poeta posa el cos, que és el poema, i és com si la música el portés a la vida i el fes palpable. També té un poder de difusió que el poema, per si sol, és més difícil que aconsegueixi i per tant, d'alguna manera, li allarga la vida. 

Quina línia de continuïtat veieu amb la Nova Cançó? 
Tot i que la nostra música estilísticament estigui ben lluny de la Nova Cançó, també ens n'hem nodrit. La nostra, a estones, també és cançó protesta, però fem servir els nostres propis codis, fruit del lloc i el moment en què vivim. 
 
Com vau abordar la musicació d'aquest poema? 
Un dia a casa amb l'Artur, estàvem remenant uns acords amb els quals estàvem molt obsessionats en aquella època. Vaig començar a dir el poema per sobre i de seguida va agafar forma. Després, en presentar-ho al grup, ja va sortir aquesta cosa més "stoner" que li va acabar de donar tota la força. 

Quina funció li doneu a la poesia i quina a la cançó?
Van de la mà. Algunes de les nostres cançons, primer eren poemes i hi ha cançons que funcionen com a poemes. 

Què trobeu o us atrau de la poesia dels Països Catalans?
A mi realment la poesia que més m'agrada és la que no fa poemes. És la poesia disfressada de conte de Víctor Català o de novel·la, d'Irene Solà. És la poesia dita i anàrquica de Núria Martínez-Vernis i la poesia honesta i sense floritures de Maria Callís.