La 31a edició del festival de cançó d’autor BarnaSants arrenca demà al Palau de la Música Catalana i porta canvis. El cicle d’hivern encapçalat durant trenta anys pel seu impulsor, Pere Camps, des d'ara està capitanejat per Marçal Girbau (Sant Quirze del Vallès, 1988). Filòleg i occitanista, alhora amb experiència en el món cultural, argumenta les línies que ha volgut mantenir i aquelles en què aprofundirà, redirigirà i reubicarà en la nova etapa.

Com a defensor de la cultura i la llengua catalana, quin serà el teu criteri per liderar la nova etapa del BarnaSants? 
M’agrada definir-me com a filòleg a la recambra, que en aquest país sempre va bé tenir-ne. Des de ben jove he estat vinculat a la producció cultural, i amb el Barnasants, des de ben petit. És veritat que els meus inicis professionals van anar més pel terreny de la llengua, primer amb l’occità –vaig viure sis anys a Tolosa de Llenguadoc– i després treballant pel català a casa nostra. Tot i això, sempre en paral·lel havia tingut la voluntat de treballar en projectes de producció cultural. Ja fa més de quatre anys que vaig muntar l’agència Ben Aisit, i les produccions i el management d’artistes em van donar peu a posar en marxa un cicle musical com és el Perifèria Cultural.

El Perifèria Cultural seria com el BarnaSants d’estiu?
El Perifèria Cultural va néixer de constatar que no hi havia cap circuit, especialment de música, alternatiu als grans circuits comercials a l’estiu. La idea del BarnaSants va néixer fa trenta anys perquè Pere Camps va veure que a casa nostra a l’hivern els cantautors no tenien circuit i es morien de fam. El país ha evolucionat, en alguns casos en positiu, i per exemple els ajuntaments han fet els deures amb els centres culturals, centres cívics, sales i auditoris petits o més grans que s’han obert arreu, i aquests espais també han obligat les administracions públiques locals a programar d’una manera més diversa. Ara ens trobàvem que a l’hivern ja existia un cert circuit i que era a l’estiu que en faltava; s’havien invertit els papers. De cop hi ha hagut una eclosió de macrofestivals que han absorbit pressupostos, agendes i públics, i que actuen com si centrifuguessin i desertitzessin la resta. Així doncs, tres dècades després, podem dir que els cantautors ho tenen més pelut a l’estiu que en els mesos de curs escolar. D’aquí va néixer el Perifèria Cultural, amb la mateixa lògica d’en Pere, però a la inversa. 

El BarnaSants ja l’havies viscut des de dins, perquè el teu pare, Carles Girbau, havia fet de director de producció. 
Sempre dic que Pere Camps és com el meu tiet adoptiu, o jo soc el seu nebot adoptiu, tant se val. La veritat és que des de ben petit –el BarnaSants farà 30 anys i jo en tinc 37– la família ja em portava al festival, i una de les imatges més nítides que tinc de la meva adolescència és un concert d’Albert Pla a les Cotxeres de Sants. Va ser un descobriment veure’l cantar assegut a un sofà vermell. Recordo perfectament la imatge d’en Pere carregant a collibè el sofà al seu cotxe. Era un cicle que al principi funcionava amb una sabata i una espardenya, un festival de combat i de lluita. Per tant, calia reciclar el sofà d’on fos, i el mateix director feia de pipa, recollint-lo i portant-lo al cotxe. És una imatge que sintetitza la filosofia del projecte. 
 
Quins altres concerts del BarnaSants han estat una bona guia i un exemple per obrir aquesta nova etapa?
Tinc molt present el gran concert al Palau d’Esports de la gira Que no s’apague la llum de Lluís Llach i Feliu Ventura. Va ser l’exemple d’una de les meves obsessions i objectius en aquest àmbit, que una figura ultraconsolidada agafi un artista emergent i facin una gira plegats. Evidentment, d’una manera o altra, allò va catapultar Ventura i el va ajudar en la seva carrera, alhora que va aconseguir reunir un públic intergeneracional i que el jovent descobríssim la figura de Llach en tota la seva plenitud. Explica molt bé el que m’agradaria que fos el BarnaSants a partir d’ara, la defensa del gènere amb dents i ungles, perquè el que entenem com a cançó d’autor està en risc. 

Quines coses vols canviar i quines fer perdurables? 
Hi ha coses que en aquesta edició ja canviaran. Pere Camps era partidari que el BarnaSants fos gairebé una àgora de la cançó, on tothom tenia veu. No sé si vot, però veu segur. Jo entenc la filosofia i els valors que hi havia al darrere, però no tinc tan clar que la millor manera de defensar el gènere sigui el model que hi havia fins ara de cent concerts amb molta diversitat de talents, d’estils... i de nivells. Per aquest motiu, en aquesta edició hem reduït la programació un 40%. Hi haurà menys de seixanta concerts i l’objectiu és arribar a fer-ne menys de cinquanta. L’objectiu és que els concerts del BarnaSants tinguin molta més entitat, sense excepció, tot i que això suposi reduir-ne el volum i que hi haurà gent que en quedarà fora.

Què passarà amb els artistes que en quedaran fora?
És important explicar que no és dolent que quedin artistes fora, perquè d’una manera o altra ens obliga a ser més exigents tant a mi com a programador com als artistes, perquè no tenen assegurat aquell espai. I això és positiu d’entrada. D’altra banda, per compensar la diferència entre el BarnaSants-Pere i el BarnaSants-Marçal, posarem en funcionament tan aviat com puguem un projecte que es dirà –inspirat en el Club Tenco– BarnaSants Escolta.

Serà un espai dedicat als artistes emergents?
Serà un escenari obert i en poblacions diverses, de manera que els artistes emergents podran venir i tocar. La direcció del BarnaSants se’ls escoltarà, tots amb el mateix nivell. En el meu cas ha caducat el model de “T’envio el dossier i l’enllaç de Spotify”. No m’agrada treballar així, vull veure els cantautors en directe perquè, entre altres coses, un enregistrament discogràfic moltes vegades dista de la realitat de l’escenari. I, a diferència dels càstings que fa el programa Eufòria a la plaça de Catalunya de Barcelona, que són un karaoke, es tracta de copsar realment el talent de l’artista i, per tant, que tingui un espai digne en un escenari. Molta gent ha adoptat el discurs que la cultura és simplement un passatemps, i no és veritat. Si la qualitat fos estrictament l’èxit de vendes, el McDonald’s seria el restaurant més bo del món. Cal entendre que la cultura requereix un esforç, tant individual com col·lectiu i intel·lectual.