Amb un gran homenatge als recitals que Lluís Llach va fer al Palau d’Esports de Barcelona el gener del 1976, es va inaugurar una nova edició de BarnaSants. Es tracta d’una edició especial, amb un canvi a la direcció, ara assumida per Marçal Girbau i el seu equip. Els tres concerts que Llach va fer ara fa 50 anys són un dels moments de màxima comunió entre públic i artista, i van estar molt condicionats per la mort del dictador poques setmanes abans i per les ànsies de llibertat de tot un poble.

El BarnaSants va convidar el director musical d’aquell concert, Manel Camp, i va bastir un grup d’acompanyament amb Borja Penalba (guitarres i veus), Jordi Gas (baix i veus), Anna Bosch (teclats) i Sofia Intrago (flauta) i Lluís Ribalta (bateria); aquest darrer va ser substituït en una cançó per Santi Arisa, el titular fa 50 anys. Com a veus principals, Gemma Humet i Joan Reig, amb intervencions també de Fredrik, Borja Penalba i el mateix Lluís Llach.

Cal dir d’entrada que la feina dels músics i cantants no era senzilla. Es podien decantar per fer interpretacions que s’assemblessin a les originals, amb el perill de caricaturitzar-les, o bé fer adaptacions més melòdiques, amb el perill de banalitzar-les. Saber trobar l’equilibri era la clau de tot. I el van saber trobar en la gran majoria de les cançons.
 
En què es va assemblar i en què es va diferenciar el concert del 1976 amb el de 50 anys més tard? En va prendre el repertori: es van interpretar les mateixes cançons que al Palau d’esports i en el mateix ordre. Hi va haver una petita variació per donar entrada a alguna cançó que no es va interpretar el 15 de gener, però sí en algun dels altres concerts de la tanda. Es va assemblar també en el comentari de les cançons. Ara fa 50 anys, Llach va ser molt mesurat dalt de l’escenari, però va fer petits comentaris, molt similars als que van fer ahir Humet i Reig. També es van assemblar molt amb la tipologia del públic, lluitador, compromès i participatiu.

En què es va diferenciar a banda de les veus dels cantants? Amb la normalitat amb què es va desenvolupar el recital, sense amenaces de bomba ni boicots policials. També en els crits del públic, que va substituir ‘Amnistia! llibertat!’ per ‘Independència!’. I una altra diferència significativa és que fa 50 anys hi havia una fila zero de polítics, amb ganes de ser vistos. Ahir, n’hi havia algun, però va passar desapercebut entremig del públic; com un més. I per acabar, si se’m permet l'anècdota, es va diferenciar perquè, aquest cop sí, Santi Arisa va sortir a saludar al final de l’espectacle i no com, el 1976, que va marxar pitant perquè tenia un altre concert a Zeleste.

Llach va sortir, va cantar i va parlar. Va dir que “només serem si lluitem per poder ser” i va advertir contra aquells que “amb la democràcia volen fer el mateix que abans feien els dictadors” per concloure amb un “deixem-nos de fuetejar i alcem-nos”. També va tenir un record cap als Setze Jutges, cap a l’organitzador Oriol Regàs i cap als mànagers Joan Molas i Núria Batalla.

Entre els moments especials de la nit, el públic corejant “Cal que neixin flors a cada instant”, “Silenci” i “Abril 74”, entre d’altres. Artísticament, els cantants van estar a l'altura. Humet va exhibir-se en peces com la inicial “Despertar” o “A força de nits”, aquesta darrera amb Llach. Reig i Llach van fer una versió magistral d’“Els jorns dels miserables” i Reig sol va deixar bon gust de boca amb “Cançó sense nom”. Per la seva banda, Manel Camp es va lluir, especialment amb una versió d’“Itaca” amb la Coral Escriny de Santpedor, dirigida per Marc Reguant. El recital es va acabar amb “L’estaca” i “Els segadors”, corejades pel públic. L'emoció va visitar ahir el Palau, tant a baix com a dalt de l'escenari.