Marta Shanti és nascuda com a Marta Santisteban a Montmeló (1995) i des de fa tres anys viu a Vallromanes, al mateix Vallès Oriental. Al seu primer disc On comença el camí (Cases de la Música, 2023) va signar setze cançons i a Altres éssers (Crea, 2026) en destil·la vuit amb un univers particular. El descobrim amb ella.



Tens un cognom artístic particular, d’on va sorgir?
Els meus amics em deien Santi i de Santi a Shanti va ser un pas. El nom, que tant fa referència als mariners o a un mantra de la filosofia hindú, em va trobar a mi i me’l vaig quedar. És un univers que m’acompanya.

Vas fer un primer disc ben ple i divers, era el resum dels teus inicis?
Vaig començar a compondre i cantar als 19 anys acompanyada per la guitarra del meu pare, Dídac Santisteban (1962). El primer disc va ser una posada en comú del material que tenia. És un superdisc que recull els inicis i temes compostos arran de la pandèmia.

Quina és la gran diferència entre el primer disc i aquest segon?
El primer era molt personal, amb moltes vivències des del jo, mentre que a Altres éssers he fet un procés d’incorporar personatges i així puc parlar d’emocions diferents. Tot i que les cançons tenen una part de mi, puc sentir cada personatge.

El disc arrenca  amb "Dona muntanya". En tens de molt properes?
Sí, tinc sort d'obrir la finestra i veure el Montseny. Tot el meu voltant és verd, veig el Montseny i tinc a prop la serralada del litoral i prelitoral. I canto la muntanya simbòlica també, que representa la força de la natura, com el riu representa la vida, que flueix, que es transforma. Les dones tenim poder creador i d'arrelar. I això passa arreu del món i mantinc aquesta idea de mantra, com veus que m’acompanyen.


"Fada negra" va ser la cançó que va guanyar el 45è Concurs Cançó de Salitja, què creus que et van valorar?
"Fada negra" va néixer molt fluïda i natural, amb una roda d'acords de cadència espanyola que la fa tenir un toc flamenc. És una cançó que beu del món fantàstic. M'agrada traslladar a cançons el món mitològic i fantàstic català com fa la Laia Baldevey amb dibuixos. Crec que el jurat va valorar de “Fada negra” que amb el meu pare, Dídac Santisteban —que fa duet amb mi a la guitarra—, aconseguim en directe ralentir el temps parlant d'una cosa que va més enllà de la quotidianitat.

“Home escorça” és més pop-rockera, com també té un punt Duble Buble o Kate Bush, "Vidre entalat". Com vas acompanyada en el directe? 
En el disc, a l'estudi i amb la coproducció de Genís Sobrado, hem jugat amb algunes cançons més pop-rock. "Vidre entelat" a mi em remet a Imagine Dragons, jugant amb canvis i entrades més rock, esplaiades. En directe majoritàriament vaig a duet amb el pare, tot i que fem alguns concerts a trio o banda. De tota manera, amb la guitarra ell i jo que toco el caixó flamenc, creem bastant un ambient musical ple.


“Pirata” cantes que el pirata marxarà amb la marea... és una cançó comiat o una cançó de nou horitzó per a tu?
Totes dues. És aquell moment màgic d'un comiat d'allò conegut, quan veus que no seràs feliç del tot allí, i alhora emprens el nou viatge sabent que deixaràs coses enrere però desplegues les veles.
 
“Vampiressa” és un crit a l'empoderament, a la lluita feminista, i una crítica a la pressió estètica i l'edatisme. Quina complicitat teniu tu i l’Adelyne, que col·labora a la cançó?
A “Vampiressa” canto amb l’Adelyne, que és valenciana, viu a Barcelona i vam iniciar els nostres projectes alhora. Feia temps que ens coneixíem, el primer cop en una festa d'amigues comunes, i sabíem que faríem una cançó plegades algun dia. És una cançó molt fresca i divertida, sobretot gravant el videoclip ens ho vam passar molt bé.