Kelly Isaiah va nèixer a Benin City (Nigèria, 1993) i es va instal·lar a Lleida amb deu anys. Va fundar i liderar el grup Koers, amb qui va editar dos àlbums amb Halley Records —Unbroken, l'any 2017 i That Day, el 2020—. Va guanyar el concurs televisiu La Voz d'Antena 3 el 2020, i també va participar a la primera edició de Zènit a 3Cat. Isaiah manté més de trenta mil oients mensuals a les plataformes d'escolta, i ara presenta el seu primer disc en solitari, Odaro (Sonopro, 2026).



El teu primer treball en solitari és 'Odaro', que vol dir "Cap endavant". El vius com un salt endavant després de 'La Voz' i Koers, o bé com un autoimpuls de caire més personal?
És un punt i a part amb La Voz o Koers, tot i que no renego d'aquelles experiències. Me'l plantejo com un àlbum que neix en aquest moment que estic vivint: cada paraula i pensament, fictici o real, és actual. Són històries que em passen per la meva ment i pel que visc ara, i em representa al 100%. 
 

A l'inici, a “Ready”, cantes ‘ja no soc el meu obstacle’. Has estat enemic de tu mateix? Quina és la promesa de veure la ‘vida com un regal de Déu’?
“Ready” parla sobre que moltes vegades penso massa en les coses. Quan vaig guanyar La Voz estava alhora amb Koers i ja em van mig proposar anar en solitari, però veia que algunes coses del que em proposaven no em representaven. Ara, en canvi, vull ser el meu propi capità, fer el que vull i cometre els meus propis errors. Moltes vegades som els nostres propis obstacles, però ara vaig endavant amb tot.

“Dos cors perduts” és un cant a l’esperança, cantada amb passió. Les teves cançons tenen molta ànima, com les de soul o música religiosa. En què creu Kelly Isaiah? 
Soc cristià creient i els meus pares són pastors de la seva pròpia església (Blessed House of Prayer Ministry a Lleida). Crec fermament en Déu i no sé si hi creuria sense la influència dels meus pares, però tampoc ho vull pensar. Uso la fortalesa que em donen els pensaments en Déu per crear històries. Tinc molta fe. I penso en els meus oients o seguidors, que tampoc s’enfonsin, que sàpiguen que tots passem per fases difícils però que hi ha llum al final; si hi ha salut, tens molts motius per viure la vida des d'una perspectiva positiva. Tinc una manera de veure el món molt realista, però molt optimista. Per mi la felicitat és una elecció —tot i que com es diu en pidgin, 'els problemes mai s’acaben'— i m’agradaria que els meus oients se'n contagiessin.
  “Coco Cherie Coco” és una cançó d’amor i de ball a duet.
En aquesta cançó vaig crear un possible escenari on m'enamoro per primera vegada d'una persona. És especial per mi perquè, mentre creava aquesta cançó, va resultar que vaig conèixer a Barcelona la meva parella.

Tant en aquest tema com a "He perdut el nord", per exemple, s'escolten diferents ritmes africans i urbans. Cal escoltar més afrobeats als Països Catalans?
Sí, jo arrisco en nostre circuit, és la meva tasca. I crec que començo a ser pioner a portar afrobeats en català. Fa poc un amic d’Amsterdam que em fa vídeos em va dir: m’has fet escoltar coses que no sabia que es podien fer. Jo comparteixo, en tot el disc, afrobeats. Agafo ritmes de l’Àfrica Oest —no només tradicionals— i, amb aquests, faig cançons en català. Per molta gent és música exòtica, però igual que coneixem un menjar equatorià i el barregem amb ingredients de la cuina mediterrània i ja no és un menjar desconegut, i cal provar l'experiència, jo proposo el mateix a nivell musical.

 
A “Lazy” volies cantar la teva fragilitat? De vegades cal tenir moments de mandra i et costa arribar-hi en aquest món tan competitiu? 
Exacte. És la cançó que traspassa més allò superficial en un món on estem cansats de viure massa ràpid. No ens hem de sentir culpables per no ser sempre productius i això aplicat a l'amor és no anar a full, però sí fer tot per estar per tu. És un sentir el temps que estem junts, curt, i sentir el temps, llarg, quan estem separats. És una cançó d’amor adolescent intens però sense haver de fer tants esforços. Vull centrar-me en tu en el que vivim junts.

“El moment just” és una balada en català, castellà i anglès. Com vius les tres llengües i amb qui sols parlar cadascuna?
Jo parlo molts idiomes en el meu dia a dia: amb la meva mare, pidgin; amb el meu pare, oza; amb la meva germana, castellà i anglès; amb el meu germà, pidgin i castellà; amb la meva xicota, català i castellà; amb la meva millor amiga, català i anglès, i amb clients que tinc del món publicitari, anglès. Aquest és un disc de viatge emocional i aquí hi ha l'equilibri del que és Kelly Isaiah: per mi aquesta cançó és l’excel·lència poètica. És una cançó d'amor com a concepte. És esperançadora, té la connotació de fe, de pensar que encara ens guarden moments preciosos. Tot passa en el seu moment just.
 
A“Wake up” hi col·labora Deezyntd. Com sorgeix?
Deezyntd és un nigerià que viu a Barcelona. El vaig conèixer anant en metro: jo anava a Cold Play i ell, a una afrobrunchparty. Vaig sentir uns nois al metro parlant la llengua del meu poble nadiu, sis persones que avui són els meus amics des de fa tres anys.
 
A “Oh Paula” cantes d’una ‘noia que brillava com un sol’. Qui és?
Aquesta cançó va néixer amb el nom de Carla, perquè tenia ganes de cantar a una persona random que em va néixer en somnis. Sovint, quan somnio música m'aixeco i l'enregistro, i l'endemà veig si em val o no. Aquest cop recordava que havia estat molt intens, però em vaig despertar i havia oblidat els ritmes, la melodia. Però vaig tenir la necessitat de fer una cançó d'aquell estil, i vaig anar buscant algun nom que em quadrés, i primer va ser Carla i una noia a l’illa Calypso que brillava com un sol, per flirtejar, celebrar... I al final li he dedicat a Paula Rodríguez Ibáñez, que és capitana de natació artística i ara s'està preparant pels jocs olímpics, i és una amiga, una germana i persona important per a mi.

Has estat relacionat amb la indústria de la música en diferents projectes, què et quedes de cada cosa que has fet o trobat? Què queda de Koers en Kelly? 
D’una banda, em quedo amb la felicitat de pensar als 33 anys que tinc de tot amb el que he fet, i sentir amb molta sort que als meus 20, 21 pogués fer tota aquella feinada. D'altra banda, queda l’experiència: ara veig les coses diferents i persegueixo d'altres. Sento que no pots forçar la música a ningú. Si sona a la ràdio, perfecte, però no aniré a demanar favors. Jo vaig fent amb molta paciència i ara que vaig en solitari, torno a ser artista emergent. Amb Koers, després de deu anys, tenia molta pressió damunt. La música d'ara té un punt més relaxat, sense ego i molta més maduresa. I ara puc escollir què vull fer. Per exemple, treballo per una discografia estatunidenca, Position Music, fent música d’anuncis, i alhora tinc el temps de crear el que em dona la gana. Edito aquí l’EP amb SonoPro i cançons com la que tanca el disc i em defineixen, "Un nen dins meu".