Hi ha persones que d’alguna manera, i sense saber ben bé de quina manera, acaben quedant-se amb tu durant anys. La Valèria N. Saurí és una d’aquestes veus que van aparèixer en un moment determinat i, per capricis de la vida, mai no han marxat del tot. Venim de llocs relativament similars i, tanmateix, la vida ens ha brindat oportunitats diferents. Qui ho hauria dit, que després d’entrellaçar-nos intermitentment des dels 5 anys, acabaríem tots dos afinant davant d’un micròfon – i tot sigui dit, ella bastant millor que jo–.

Existeix certa poesia en els contrastos. És curiós veure com ens perceben des de fora, cadascú dins el seu espectre, i la sorpresa que la gent es pot endur en descobrir com som de semblants en molts aspectes i com de bé ens hem arribat a entendre. Fer música junts per primera vegada, ara fa un any, tan sols va ser un reflex d’aquesta correlació inevitable. I no crec que sigui un cas aïllat, perquè la transparència sempre atrau mirades.


Parlar de Ven’nus com a artista té sentit si observem la seva honestedat vocal i la capacitat que té per entendre la veu com un tercer braç, sobretot si ens fixem en l’amor cru que posa a les lletres i la manera com acompanya cada història amb una estètica sentida i estudiada. No es tracta d’una cura acadèmica, sinó d’un estudi segons creu que es regeix el món, segons les seves pròpies normes i conviccions. No busca figurar ni cridar l’atenció amb les produccions, més aviat anhela espais petits, silencis i respiracions pausades.

La majoria de les seves cançons guanyen terreny a poc a poc, com quan camines sense pressa perquè saps que, tard o d’hora, arribaràs al destí sense que ningú no t’acabi pressionant. És ben segur que no coincidirem en totes les decisions artístiques que prenem –ni tan sols crec que es tracti d’això–, no obstant això, les respecto ja que cada elecció sempre comporta un motiu de ser i a cada pas hi segueixo identificant la seva persona.


Últimament, escolto dia sí, l’altre també, el seu darrer senzill, “Carmen se fue”. Em trasllada a una mena de nostàlgia transitòria, com si hagués viscut allò que em xiuxiueja a l’orella, encara que no conegui cap Carmen i faci molts anys que no hagi trepitjat la ciutat de Londres. Tot plegat reafirma el que la fa única i sobretot demostra la capacitat tan extraordinària, a través d’un ampli elenc d’harmonies, de manifestar tots els trossets d’un mateix.

D’igual manera que no me l’he poguda treure de sobre amb el pas del temps, potser a vosaltres us passa el mateix, de manera que passen els anys i la seva veu continua allà, com un record que persisteix inesgotable. Si teniu l’oportunitat de connectar-hi, us aconsello que no malgasteu esforços anant a contracorrent, perquè ella sempre trobarà la manera de tornar.