El 2027 farà 15 anys que es va crear a Barcelona Exili A Elba. Amb nova formació, publica el cinquè disc, el més contundent de la seva carrera, Dolce vita (Satélite K, 2026): més rock i crític, sense perdre profunditat emocional.



'Dolce vita' és el cinquè llarga durada d'Exili a Elba. És el més canyer fins ara?
Adrien Faure: Efectivament, jo diria que és el disc més canyer, tot i que tots els àlbums que hem fet tenen un parell de temes més rockers. Però en aquest disc és veritat que ens hem abocat a la vessant més rabiosa, per la situació, tant personal com social. Estem més cridaners.

Un altre canvi d'aquest disc és la incorporació de Nerea Bassart, tant a la bateria com a la veu.
A.F: Amb la Nerea hem connectat moltíssim des del primer dia, tant a nivell musical com personal. Funcionem molt en directe, però també en el backstage. Tots tres fem música perquè ens encanta fer-ho i perquè és el moment on nosaltres ens regalem la vida que volem portar. I és en aquest punt on ens hem trobat. Estem molt contents i jo crec que aquesta formació ja és la bona, la definitiva.


La 'canya' de què parlàvem queda palesa ja des del principi de 'Dolce vita' amb la contundent "Baliga balaga", que deixa moltes pistes de com serà el disc.
Arnau Giordani: De fet, jo crec que és la cançó canònica de Dolce vita, perquè s'hi escolten moltes de les coses que després, al llarg del disc, s'escoltaran. Per exemple, la tornada comenta 'ens han abandonat, ens han lligat de mans, ens han negat totes les oportunitats'... I el disc parla d'això: de gent perdedora, en un context que no els afavoreix i del qual busquen sortir per trobar la felicitat en algun moment de la seva vida.

A "Baliga balaga" també tireu 'hate' cap a “La Marina sta morena” de Figa Flawas. Per què?
A.G: Amb aquest disc, a nivell conceptual, no ens volíem quedar res dins, sinó ser sincers, despullar-nos absolutament i dir el que fes falta sense por. Quan parlem de "La Marina sta morena", però, en realitat no parlem literalment de Figa Flawas, sinó de la cosa aquesta de repetir constantment les mateixes cançons a les ràdios, que provoca que nous grups que busquen oportunitats quedin totalment trepitjats per músiques sense interès. Em refereixo a tota aquesta moda que hi ha hagut en la música urbana catalana de buscar referents en les batxates i el reggaeton i absurditats d'aquestes. L'altre dia ho comentava amb l'Adrien: com pot ser que la indústria musical catalana creï uns productes que no són exportables perquè a ningú de fora no li interessen gens ni mica? En el cinema, tenim Albert Serra o Carla Simón, Isabel Coixet... Gent que triomfa a Cannes o a Venècia, per exemple; però amb la música és impensable.

En canvi, al videoclip de "No hi havia amor", la protagonista duu una samarreta de Cala Vento. És l'altra cara de la moneda?
A.G: Estem en un moment, com a Exili, en què ens posicionem molt, en tots els sentits. I en les cançons i els videoclips hi ha permanentment referències a grups o cantants, amb qui generem aquesta simpatia. És una forma de posicionar-nos i dir a qui ens apropem més i a qui menys. Per a mi Cala Vento és un grup de rock amb un so propi, i crec que paguen la pena. Igual que Dan Peralbo i El Comboi, que té una veu molt particular que també està començant a ser acceptada pel públic. I aquestes propostes sí que em semblen força interessants.


"No hi havia amor" va ser el primer senzill, i explica una història d'una nit desenfrenada d'amor on, en realitat, no hi havia amor. Quina n'és la narrativa?
A.F: La lletra és molt explícita. La idea va sortir d'una novel·la, Polilla (Alfaguara, 2024) d'Alba Muñoz, que recomano moltíssim, on hi ha una persona que viu una història d'amor d'una manera molt intensa i, que amb el pas del temps, s'adona que aquella relació va ser més tòxica del que s'imaginava. El de la novel·la és un exemple molt bèstia, on fins i tot hi ha un segrest. Però d'aquí va néixer la idea que no vivim igual les coses quan estem ennuvolats per la passió que quan ja ha passat un temps i aquesta intensitat ha baixat una mica, i podem veure les coses amb més perspectiva i podem veure que potser el consentiment, el respecte, etc., no era el que imaginàvem. I la cançó va d'això, i està dividida en dues parts: la primera meitat és tot el moment viscut en l'amor, i la segona part és quan agafes una mica de distància i te n'adones com de xungo va ser.

També al voltant de l'amor, a “01-01” feu una al·legoria sobre l'1 de gener com a moment en què estan obertes i conviuen alhora totes les possibilitats.
A.G: És exactament això. L'1 de gener comença a les 12 de la nit, un moment en què totes les coses acaben i alhora totes comencen: propòsits, il·lusions... És de les cançons més lluminoses del disc, perquè no té tant aquest punt crític. Però, realment, ve inspirada per El quadern d'en Noah (The Notebook - Nick Cassavetes, 2004). Tota la cançó està construïda sobre un diàleg entre els protagonistes quan ell, enamorat, li diu que per ella, per amor, pot ser fuster, pot ser mariner...
A.F: És una mica xungo, també. Però és una realitat que existeix en certes formes de compromís o de relacions...

A "Estrelles", us convertiu en una mena de mariners que prenen els estels com a guies en la quotidianitat urbana, però sovint també des d'un punt de vista irònic i crític. Quina és la història?
A.F: Aquesta cançó neix de la banda sonora que hem fet per un documental d'una gent que va creuar l'Atlàntic a rem. Eren quatre persones, amb un bot minúscul, sense cabina ni res, només una petita zona coberta on anaven fent torns per dormir, perquè el bot no parava mai.
A.G: En un moment del documental, en ple oceà Atlàntic, els fallen la llum i tots els aparells elèctrics: estan sense radar, a les fosques, i no saben on van. I un d'ells, el Martí, diu que l'únic que han de fer és guiar-se per les estrelles. I d'aquí neix el motiu que es va repetint al llarg de tota la cançó i que nosaltres utilitzem per cantar sobre coses que són una merda. I ens va molar la idea que fos un contrast entre coses mínimes o anecdòtiques, com que tanquin la terrassa d'un bar on estàs fent birres a gustíssim, i que la situació següent fos que cauen bombes, o que mor la llengua catalana...
A.F: I és el nostre entorn real: tenim preocupacions del dia a dia, però, alhora, quan vam escriure la cançó, estàvem en el moment més àlgid dels bombardejos a Gaza. És una cançó molt rabiosa, en realitat.

És aquesta la vostra 'Dolce vita'?
A.G: A nosaltres ens agrada i a vegades ens deixem captivar pels encants de la dolce vita, però també ens semblava interessant el concepte d'una 'dolce vita' irònica: esperar des de les 10h del matí un tren a Vila-seca és dolce vita. 
A.F: O no poder pagar un habitatge perquè els lloguers estan pels núvols... Aquesta és la dolce vita que ens ha tocat viure.
A.G: Un altre cop estem parlant de contrastos. En moltes cançons, també surt el concepte de deixar-se portar pels vicis de la Dolce vita i per les nits de bogeria com a sistema de protecció i d'evasió davant de la realitat. Però perquè et despertes, fots les notícies, i Donald Trump està matant gent a la vegada que vol conquerir Groenlàndia, i l'altre està fotent un genocidi... És per suïcidar-se. Així que, com a mínim, anem a fer unes birres, les allarguem, i quan tornem a casa, ens tornem a encarar amb aquestes merdes del món d'avui en dia.


Em fa la sensació que aquesta és una cosa que es respira al llarg del disc: acceptar que el món està malament, i ser-hi crític —de fet, és potser el disc més crític que heu fet—, i alhora acceptar l'alienació.
A.G: Començo a tenir la sensació que ser d'esquerres sovint va lligat a estar tot el dia cabrejat i queixant-nos. Podem ser crítics, però per l'amor de Déu, passem-nos-ho bé. Ja sé que pot semblar contradictori, però si no ho fem, no sobreviurem; no pots estar tot el dia mossegant-te les ungles pensant en com acabarà aquest món. 
A.F: I una cosa no treu l'altra; no és passotisme. És supervivència. I agafar forces per després poder ser més efectius, també. 

A "Barcelona" torna a haver-hi aquests contrastos: és una carta d'amor, però també de plany per una ciutat que mor per expats i 'brunches'.
A.G: No volem ser els típics pessimistes apocalíptics que no troben solució ni ganes en res i només es fixen en la queixa. Tenim molts motius per queixar-nos de la Barcelona actual, per mil coses que ens irriten profundament, però al final estem parlant d'un lloc fantàstic de viure.
A.F: És una ciutat de la qual estem enamorades i ens encanta, però és ella qui ens està deixant d'estimar i ens està fent fora. Aquesta és una cançó de desamor, perquè volem seguir aquí i és cada cop més difícil.
A.G: És el típic moment en què la parella s'està començant a fixar en una altra persona: els expats. I d'aquí ve la desgràcia de molta gent que es veu obligada a marxar de Barcelona perquè el preu de tot es dispara i els negocis van adreçats a aquest tipus de gent... No hi ha res més trist que tanqui una cafeteria de tota la vida, o una fusteria, i hi obrin un local de brunch o d'empanadas o de nails.


La metàfora d'una relació amorosa entre els barcelonins i la ciutat també implica ser 'tòxic' si es vol mantenir la relació i que no es trenqui?
A.F: No, la intenció és, en certa manera, lluitar per la Barcelona que ens accepta; no marxem.
A.G: Al final de la cançó és una declaració d'amor a la Barcelona que volem, on no es pon el sol, que acull gent... Hi cantem desesperadament les coses bones que ens evoca la ciutat. 

El disc acaba amb el sorprenent joc poètic de “Jo et, tu em”, que evoca un “jo t'estimo” que no arriba a materialitzar-se. Per què acabar amb aquesta mena de rapsòdia?
A.F: No hi ha cap verb en cap moment, de fet. És una cançó molt personal, sobre dues persones concretes —tot i que es pot extrapolar a moltes parelles—, i el que són l'una per l'altra.
A.G: La cançó està plena de conceptes d'aquesta relació. És la més experimental i diferent del disc, però ens agradava molt com a tancament.

Com plantegeu els directes?
A.F: Seran més enèrgics. Tocarem el disc sencer, i també cançons d'àlbums anteriors. Ara estem acabant de fer els assajos perquè tot hi flueixi de collons. Tenim moltes ganes de fer concerts.


L'any que ve feu 15 anys com a Exili a Elba. Teniu res planejat per celebrar-ho?
A.F: No hi hem pensat, però el que segur que farem és seguir endavant. Portar tant de temps i estar en el punt en què estem és bon senyal a nivell personal, i mal senyal a nivell comercial. [RIUEN] Nosaltres sempre hem anat fent, però no hem arribat a transcendir de cap de les maneres. Tot i així, hem aconseguit una fórmula que fa que nosaltres podem sobreviure, fer concerts en bones condicions, i tenir el material per poder fer discos. Però no vivim d'això, evidentment.
A.G: En aquest disc ens hi hem bolcat força i la intenció que tenim és celebrar els 15 anys encara podent tocar-ne les cançons, que encara estiguem ensenyant aquest disc arreu. Ens agrada molt com ha quedat i creiem que pot tenir un cert recorregut, per tant, si ens agafen els 15 anys cantant "Baliga balaga" per totes les contrades de Catalunya, més feliços no podem estar.