El grup valencià Malifeta va néixer com a divertiment d’Arnau Giménez (Zoo) i de Mireia Matoses (Pupil·les), però ha acabat erigint-se en una banda amb tres veus i metalls. Amb uns referents que evoquen els mítics Zoo, presenta un segon àlbum, Brega (Último Pasillo, 2026), que madura la identitat musical, dinamitza l’essència electrònica i reforça els seus jocs d’alquímia estilística.



Després de muntar el grup com a divertiment casolà durant el confinament del 2020, heu trobat la vostra identitat amb l’ampliació del grup per presentar el nou disc Brega?
Arnau Giménez: Crec que sempre estarem buscant la nostra identitat. Amb l’ampliació del grup, que ha passat de ser un duo a ser una banda, cada persona hi ha aportat noves influències i perspectives, i aquest fet ha transformat el projecte. La veritat és que estàvem un poc avorrits del que fèiem i hem decidit pegar-li una volta.

Què han representat les noves incorporacions amb tres veus i secció de metalls?
Mireia Matoses: En el cas de les veus la incorporació d’Ana Rajadel ha transformat el grup, i ens ha alliberat de cantar tant. I pel que fa als vents, el saxofonista i productor Toni Fort ‘Pollet’ i el trombonista Marcos Úbeda, juntament amb el teclista Hèctor Galán, ens han proporcionat més dinamisme i han sumat diversió a la banda. 
A.G: Es nota molt la mà de ‘Pollet’ a la producció. Abans, ho havia de fer quasi tot jo sol a casa.

Com heu combinat el joc de veus amb tres cantants?
A.G: Més o menys hem implantat un sistema en què Ana ha assumit les parts més melòdiques i exigents vocalment; Mireia Matoses s’ha encarregat de les parts més rapejades, agressives i amb més flow, i a mi m’han obligat a cantar.

Les bases electròniques són innegociables a Malifeta, però les heu adobat de vents, com es nota a “Ídol” o “Rovellet de l’ou”. 
A.G: La incorporació dels vents ha estat natural. De fet, al primer disc, Mitologia (Último Pasillo, 2023), ja els vam introduir a algunes cançons, però ho vam fer amb les bases electròniques. Ara, amb l’entrada de Pollet, vam pensar que seria una gran idea per als directes i això va fer que ja plantejàrem els temes amb arranjaments de vents.


El resultat final evoca clarament a la sonoritat de Zoo, i més amb la incorporació de tres antics membres de la banda.
A.G: La veritat és que ens ha quedat un disc molt Zoo, només cal pensar que a Malifeta ja som quatre els músics que venim d’aquest grup. I, més encara, la música de Zoo la fèiem entre Pollet i jo. És normal que el disc tinga reminiscències del que estàvem fent fa dos anys.

La nostàlgia de Zoo ja és total quan a “Ales negres” canta Toni Sánchez ‘Panxo’. Era un convidat imprescindible?
M.M: Sí, sí. La veritat és que m’emociona escoltar aquesta cançó, perquè és com si tornara a escoltar Zoo.
A.G: Fins i tot l’haguérem convidat a alguna cançó més, però no volíem abusar. És una col·laboració supernatural i orgànica, perquè és el nostre germà de grup i de vida, i era evident que havia d’aparèixer al nostre disc.

A temes anteriors com “La cançó de l’estiu” o “Lambo” hi havia pinzellades polítiques, però les lletres dansaven per altres terrenys. En Brega, però, la crítica s’aprofundeix a “Ídol”, “Rovellet de l’ou” o “Processó”. Per què heu fet aquest pas?
A.G: La situació ho requereix i també ens ho demana el cos. Tot i que ens agrada molt parlar de bajanades, d’amor i de festa, hem cregut que no podíem quedar callats en aquest moment. Ara bé, sense cap intenció d’anar de militants, ni de fer càtedra de res.
De fet, hi ha un atac a l’espanyolisme desbocat al tema “Vermut”, en què fins i tot soltes un ‘Puta Espanya’.
M.M: He de confessar que em fa por que puguem patir alguna represàlia però, al mateix temps, penso que és un crit valent. Sempre hi ha cert temor perquè els feixistes estan molt encoratjats i la seva reacció també ens provoca inquietud...
A.G: Aquesta frase és una boutade. Està dins una cançó superlleugera i, a més, està dita amb gràcia, desdramatitzant.


En el cas de “Vermut” heu fet una aposta per un hip-hop clàssic, que s’allunya de la línia estilística de l’àlbum. Com s’ha plantejat la sonoritat del disc?
A.G: Hi ha quatre o cinc cançons que marquen estilísticament l’àlbum, que són “Processó”, “Ídol”, “Brega” i “Rovellet de l’ou”. La majoria de cançons tenen una estètica pareguda, estan construïdes amb instruments i sons similars que aporten coherència estilística. És un disc fosquet amb tonalitats menors i un aire agressiu, i “Vermut” és una cançó més reposada, que es diferencia de la resta perquè és més soft i encarna un lo-fi hip-hop amb una línia de pitos mig soulera.

“Brega” es podria considerar l’antítesi?
M.M: Sí, perquè juntament amb “Inflamables”, són les dues cançons més festives del disc.


Amb un rerefons pop-indie, “Inflamables” també trenca amb la resta del disc...
M.M: Sí, li dona aire i refresca el nostre repertori. Si totes tingueren la mateixa identitat, seria massa pesat.

Finalment,“De nit” recull l’aire d’un reggae heterodox.
A.G: Té un rotllo reggae perquè incorpora el contratemps, però se’n diferencia pels violoncels i els sintetitzadors amb un ritme més cru.