Alfred Porres és Rampaire, un artista ampostí amb una trajectòria considerable a l’esquena. Aire (Hidden DIY, 2026) és un recull de 12 cançons en les quals Porres posa la seva mirada a diferents aspectes de la nostra vida quotidiana. El disc surt en un moment en què la paraula "guerra" torna a ser d’ús habitual i precisament hi ha una cançó en què la guerra es personifica i envaeix casa nostra (’s’ha assegut a taula i ha agafat un tros de pa. Hem fet com si no hi fos i hem seguit la nostra conversa…’). De tot plegat, en parlem amb ell.



Al nou disc 'Aire' hi ha una cançó de malaurada actualitat, “La guerra”.
Sí. A Míssils que apunten al teu cor (Hidden DIY, 2024) hi havia una cançó que es diu "Bon dia", que la vaig escriure arran de l’inici de la invasió russa a Ucraïna. Vaig escoltar una entrevista a una metgessa ucraïnesa i explicava que cada matí parlava amb una amiga i li deia “bon dia”, i l’altra li contestava: “No vull que em diguis bon dia com si fos l’últim dia”. Es lamentaven de dir-se “bon dia” perquè pensaven que potser era l’últim dia que s’ho podien dir. D’aquí va sortir aquella cançó. Quan es va intensificar el conflicte a Palestina, em va retornar una idea que havia treballat en altres àmbits, sobretot des de les arts visuals, sobre com vivim, a través dels mitjans, aquests esdeveniments. De quina manera convivim, d’una forma que a vegades a mi m’ha semblat problemàticament aproblemàtica: la manera com entra la guerra a les nostres llars, a la nostra quotidianitat. I com percebem una cosa tan bèstia com és la guerra des de l’escalfor de la llar. És una qüestió controvertida i interessant. Per simplificar-ho i dir-ho des d’una perspectiva de primer món: com entren i surten de les nostres vides coses molt fortes que passen de llarg com fent un zapping. D’aquí surt aquesta cançó, que parla d’això. L’últim vers diu: 'No sé quant de temps podrem dissimular'. I precisament, aquesta setmana ho pensava: potser ja comença a ser hora que no dissimulem, perquè la cosa s’està posant bèstia. Molt bèstia.

Parla d’un fet molt bèstia però, com la resta de cançons del disc, hi ha això que dèiem: la quotidianitat. Cada cançó retrata un aspecte diferent d’aquesta quotidianitat. Quin és el missatge global del disc?
Per a mi, este disc és un mapa. Hi ha una cançó que diu que un mapa és només un punt de vista. I, en certa manera, penso que l'àlbum s’ha anat configurant com un mapa: un mapa de llocs, d’emocions. Potser per això les cançons tenen una cosa en comú, també formal o anecdòtica, però que va marcant la manera com les abordava: totes tenen un títol format per article i nom. No hi ha cap frase; totes són “La guerra”, “La casa”…  És com una sèrie. Quan les estava escrivint visualitzava que les cançons al final t’arriben per moltes vies i que en aquest disc especialment, a l’hora de donar-los forma, tenia aquesta imatge del mapa i buscava aquest títol d’article i nom. D’alguna manera, això condicionava la manera com m’afrontava a aquella temàtica i tenia un pes en la manera com s’anava consolidant com un espai: diferents llocs que, en conjunt, formen aquest univers d’emocions que tenen a veure amb el col·lectiu, amb la privacitat, amb la intimitat, amb la relació amb els altres…


Pel que fa a la música, a aquestes altures, ja no és moment de fer grans canvis?
Estilístics no, evidentment. Però no sé què pot passar. En este sentit sempre soc molt obert, encara que després potser acabo transitant pel camí que ja conec. Tot i això, a nivell conceptual sempre m’agrada escoltar i connectar amb qualsevol cosa que m’interessa. Sí que és veritat que, al final, un té uns referents. Per a mi, la cançó és molt important, i es construeix a partir de la melodia. Vinc d’una tradició musical on la melodia era important. Pot ser que les tradicions musicals d’ara donin molta més importància a la part rítmica: són cançons molt més rítmiques que melòdiques. A mi em costa molt canviar aquest registre i per mi, la melodia i la lletra pesen molt. En el meu cas, l’experimentació està circumscrita a explorar vies per transitar el mateix camí de maneres diferents. Més que des d’una excentricitat, és des d’una proximitat i d’un camí que m’entronca amb tota la tradició del folk americà i el pop dels seixanta i setanta, i com transitar-lo de maneres diferents, contemporànies. Jo confio que faig música d’ara, però revisitant aquells llocs.

Com ho fas per mantenir la il·lusió a cada disc, a cada cançó, i no caure en la rutina?
És que m’està passant una mica al revés. Cada vegada els discos són més llargs. Sempre he tingut la necessitat d’escriure cançons i sí que hi va haver una època en què me la reprimia, aquesta necessitat, perquè pensava que no tenia cap sentit si no tenia cap espai on fer-les florir i créixer. Rampaire neix d’aquí. Sempre m'he plantejat el procés de treball molt al marge del mercat, però no en un sentit marginal, sinó en el sentit de no viure condicionat pel que els altres pensen, ni per l’acceptació, ni pel reconeixement, ni per cap mena de retorn. Tot s’alimenta de la mateixa il·lusió de fer cançons. Per a mi, les cançons són un aspecte vital de qui soc. Tot i que he treballat molt en el camp de les arts visuals, possiblement el que més s’acosta a la felicitat té a veure amb escriure cançons. I quan tanquem un disc —perquè encara estic molt enfeinat, ja que moltes de les facetes del disc les faig jo: maquetació, publicació, promoció—, ja torna la necessitat d’escriure cançons o de donar forma a idees que tinc en diferents arxius. De moment és això. El motor de la producció de Rampaire té a veure amb la il·lusió d’escriure cançons i explicar coses.


Per tant, el fet que el disc s’acabi amb una cançó que es diu "Epitafi" no té cap segona lectura?
L’altre dia ho pensava. Tinc aquesta cosa una mica antiga de considerar que els discos són com un llibre: no són un recull de cançons, sinó una obra amb coherència de conjunt. De fet, no puc aprofitar cançons que tenia per fer-ne un altre disc, perquè formen part de processos diferents. Les cançons d’aquest disc s’han escrit totes en un període bastant proper, potser amb sis mesos de diferència entre la primera i l’última, i formen part d’un procés que arriba un moment que es tanca i defineix el disc. M’he adonat que, tot i que cada cançó té la seva narrativa, sempre hi ha un fil conductor o alguna cosa que les connecta i que explica una història que va més enllà de cada cançó. Habitualment tanco els discos amb una cançó que té un punt de mort; és com si el disc morís en l’última cançó. Aquí és molt explícit, amb “Epitafi”, però, per exemple, a Míssils que apunten al teu cor, l’última cançó ["Totes les coses"] parla de després de la mort i diu que totes les coses que eren nostres s’acostumaran a unes altres mans… I a Aigua del cel (Segell Microscopì, 2021) l’última cançó es deia “Per si de cas el món s’acaba”, que també era una manera de dir que hem d'aprofitar el temps abans que s’acabi tot. És una cosa inconscient, però sempre hi ha una cançó de cloenda del disc.