La 2a edició del Premi Musical Fundació Sau-Puig-Porret ja té guanyador. Es tracta d’Òscar Ponga, 'PöNgä'. Nascut a Lima (Perú), va ser adoptat per una família manresana quan només tenia un any. Des de ben petit ha estat atrapat per la música. El premi per haver guanyat el concurs és la gravació d’un disc, que serà editat per la discogràfica de la Fundació SAU, Records d’Irlanda.

Qui és Òscar Ponga i qui és PöNgä?
Jo soc Òscar Ponga i per al projecte musical faig servir el meu cognom, però amb dues dièresis, una a la "o" i una altra a la "a". És una cosa estètica, no de pronunciació. El motiu és perquè hi ha una altra persona, la Clàudia, que encara que no forma part del projecte en si, m’ha estat acompanyant durant aquest temps i m’ha ajudat molt. Puc dir que sense ella no hauria aprofundit amb aquest projecte. Les dues dièresis representen els ulls.

Quina ha estat la teva trajectòria fins ara?
Fa molt de temps que em dedico a la música: he estat al Conservatori, a l’Esclat, que és una escola privada de Manresa. Amb 15 o 16 anys vaig muntar una primera banda que es deia Ares amb la qual fèiem versions de grups espanyols com ara El Canto del Loco, Fito, Pereza i també algun tema propi. Al cap d’un temps ho vam deixar i més endavant vaig formar Reskat, un grup amb què ens vam presentar a diversos concursos.

I com us va anar?
Depèn. Al Sona9 no ens van seleccionar, però a la Cellera de Ter vam guanyar el Concurs Calabutí. El premi va ser enregistrar quatre temes a l’Espai Marfà. El que passa és que tot plegat no va acabar anant enlloc perquè va venir la covid i tothom va fer una mica el seu camí. Tenim les cançons gravades, però mai noi han sortit a la llum. Amb Reskat vaig tocar per primera vegada en un escenari gran, a la Festa Major de la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser espectacular.
 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de PöNgä (@ponga.music)

Per què decideixes anar en solitari?
Era el pas lògic. Totes les cançons que he fet al llarg de la meva vida les he fet perquè he viscut coses. Totes surten de vivències, de moments de la meva vida. I crec que la música sempre ha sigut una forma de comunicació per mi. Jo sempre he sigut tímid, i em costava expressar segons quines coses. A través de la música tot se’m feia més fàcil. Vaig deixar la música un parell d’anys. Però al final, què és un guanyador? És un perdedor que no ha deixat d’intentar-ho. Per això vaig decidir seguir-ho intentant.

Al concurs vas presentar tres cançons: “Birriü”, “Parem el món” i “Rockodrum”. Quina et defineix millor?
“Parem el món” la vaig fer per a una de les meves exparelles. Però “Birriü” és una cançó que sempre portaré al cor, perquè és amb la que més em defineixo. Parla dels meus amics, de totes les amistats que he fet al llarg de la vida, moments espontanis… Pel que fa a l’estil, faig pop, però encara l’he d’acabar de definir. M’agradaria poder donar una volta a cada tema, definir un estil. Crec que tiraré cap a un estil pop, però el pop és molt ampli. Ens ho mirarem amb Pep Sala, posant-hi amor i calma. Si tot va bé, de cara al setembre o octubre miraríem de tenir el disc enllestit.

Ja tens més cançons fetes?
En tinc diverses i n’estic fent a mesura que puc. Però no vaig tan de pressa com voldria. Ara mateix estic treballant per continuar subsistint: pagar el lloguer, pagar un cafè… I la creativitat ve quan ve. No sempre pots tenir una guitarra a la mà si necessites diners, perquè has de treballar.