Sense fer soroll, la cantautora de Santa Magdalena de Polpis (Baix Maestrat), Xiomara Abello ha bastit una obra solidíssima. Després d’haver exhibit versatilitat a Entre teles (Ànima, 2019) i haver-se immergit en el folklore sud-americà a Flor de xicoia (autoeditat, 2021), amb el nou àlbum So de saó (autoeditat, 2026) apunta la brúixola a les arrels en un bell exercici de gestació de memòria.



Amb 'So de saó' sorprèn el canvi estilístic de la teua música cap a la música d’arrel valenciana. Com has arribat fins aquí?
Les meues arrels familiars són la llatinoamericana i la valenciana. El disc anterior, Flor de xicoia, va nàixer d’un viatge a l’Amèrica Llatina per explorar el folklore i també part de la meua arrel paterna, perquè mon pare és veneçolà. En canvi, amb So de saó ha sigut al revés. He buscat històries arrelades a la ruralitat que parlen no sols del Baix Maestrat i Santa Magdalena, que és el meu poble, sinó també de formes de fer i de viure que són comunes a altres zones del País Valencià, i també a territoris culturalment pròxims com poden ser les Terres de l’Ebre. 

Crida l’atenció que les cançons semblen procedir de relats orals. Has fet un treball de recerca per recuperar aquestes cançons?
Totes les cançons provenen d’un treball d’investigació sobre la memòria oral. Ha sigut un procés preciós, que m’ha enriquit moltíssim. Sempre m’havia fascinat la feina dels musicòlegs que es dediquen a recuperar el cançoner antic perquè no es perdi. I quan escolto aquest repertori penso que ens parla d’històries i formes de vida que hi havia en un moment determinat i que ara ens arriben a través de la música. I em vaig preguntar: quantes històries que mai s’han musicat no ens han arribat? 

I com ha estat el teu procés de creació?
Vaig intentar fer el camí contrari de recuperar algunes d’aquestes històries i convertir-les en cançó per donar-les a conèixer. Vaig començar entrevistant gent de Santa Magdalena, perquè era l’entorn més proper. Després vaig ampliar la recerca a altres pobles del Maestrat i la Plana Alta, sobretot en llocs que compartien una mateixa orografia que segurament hauria condicionat un tipus de vida molt vinculada a l’agricultura. Les feines del camp estan molt presents en el projecte. Ha sigut un treball de dos anys d’anar fent entrevistes a gent major, processant la informació i veient de quina manera la inspiració musical podia transformar les seues paraules en cançons.


Al teu primer disc ja hi havia una cançó, “Entreteles, fils i agulles”, que podria ser un embrió del nou treball, perquè ja mirava cap als teus orígens.
Exacte! Aquella cançó parlava de la meva iaia valenciana, que era de Santa Magdalena, i a Flor de xicoia faig referència a la iaia de Veneçuela, així que les dues són ben presents en els meus discos.

I la teva besàvia és la protagonista de “Romanç d’amor en guerra” inclosa al nou disc?
Sí, aquesta cançó és la història de la meua besàvia. Va ser la primera cançó que vaig escriure per al nou disc, perquè ma iaia sempre me l’havia contada. A través del relat em vaig adonar que no es tractava només del moment de la guerra, sinó que afectava tota la vida d’aquesta dona. Parla de la persona que estimava i amb qui no la deixaven casar-se, del moment d’escapar-se de casa per casar-se i de fugir a Barcelona... I després tornar al poble, haver d’enfrontar-se a la guerra i que li mataren el marit. És la història de la meua família, però quantes històries com aquesta hi deu haver en tantes altres famílies... 

I això és el que et va moure a preguntar i a investigar més?
Sí, ha suposat una manera d’entendre d’on venim i com hem arribat fins ací, no només individualment sinó també com a societat.

“Com si fores una flor” és una cançó de bressol molt particular...
Quan sentia cançons de bressol tradicionals, m’adonava que moltes coples eren una lloança a la criatura, que bonica és la meua xiqueta, l’ama del corral, del carrer..., però també pensava que si la volien adormir era perquè la dona tenia molta feina a fer. Per això vaig voler fer una cançó de bressol que no parlara de la criatura, sinó de la mare, de tot el que havia de fer en el dia a dia: anar a buscar aigua, netejar, fer el dinar, comprar... He volgut posar en valor la seua figura d’acord amb tot el que m’havien explicat.

A “Panaderas de màquia” hi ha una mirada al paisatge que també connecta amb “Aquesta terra”, de Flor de xicoia.
El paisatge ens identifica perquè condiciona les formes de vida i les pràctiques de les persones. I també fa que les fronteres siguen unes altres, perquè quan vaig a les Terres de l’Ebre em sent com a casa. No és una frontera política, sinó un paisatge i una cultura compartides.


El disc inclou sols una part del repertori en directe. Per què has deixat inèdita la gravació d’una part de les cançons?
És una qüestió logística i econòmica, perquè és un projecte autoproduït. He preferit apostar molt pel directe, invertir en l’equip artístic, l’escenografia i la posada a escena. Més endavant potser trauré una segona part del disc amb la resta de cançons, però ara la prioritat són els concerts i que el públic puga viure aquesta experiència.